20.09.2023 - 21:40
En la doctrina militar global hi ha un concepte fascinant, que és el de la dissuasió nuclear. És paradoxal, però fins ara ha funcionat i significa que la credibilitat que tots els actors donen al fet que una guerra nuclear no pot tenir un vencedor és la que la fa impossible.
Basant-se en la idea de la destrucció mútua assegurada, tots els estats entenen que un primer atac nuclear no es pot fer perquè acabaríem tots morts, no guanyaria ningú. Cosa que ha evitat fins ara la guerra nuclear, paradoxalment, perquè tothom està segur que l’amenaça de respondre si t’ataquen és real i creïble. Si hi hagués dubtes sobre si l’altre s’atreviria a disparar les seues armes nuclears la dissuasió simplement no existiria i l’equilibri macabre que ha mantingut la pau perillaria.
La credibilitat de la dissuasió és doncs la clau de tot. I, salvant les distàncies, el president Puigdemont també s’hi juga això, i a una sola carta.
Si som al punt on som i passen les coses sorprenents que passen és per la credibilitat de la dissuasió que ara té Puigdemont. Quan Compromís o Esquerra avisen que podrien no investir Pedro Sánchez si no es compleixen determinades condicions, no se’ls creu ningú. Ningú no creu que siguen capaços de pitjar el botó nuclear de provocar unes noves eleccions.
Però els set vots de Junts són tota una altra cosa. Més per Puigdemont que per Junts. Ell, per tot allò que ha passat, per tot allò que ha fet i per tot allò que li han fet, sí que té credibilitat, sí que és creïble que seria capaç de pitjar el botó de fer convocar eleccions. I això, unit al fet que els seus vots són decisius, ho ha fet canviar tot.
Ara, una volta entrats a negociar, aquesta credibilitat es mantindrà intacta? Mirem què ha passat amb el català a Europa. Era una condició necessària per a la investidura de Francina Armengol, no s’ha complert, però Junts no ha dit que els seus vots no seran per a Pedro Sánchez. I Puigdemont ha alçat el to, però no ha semblat que fes cap ultimàtum. Per què? Perquè es podria arreglar el mes vinent? Perquè consideren que els espanyols han fet tant com han pogut? Perquè cal mirar el conjunt d’això que el president va qualificar d’“acord històric” i no veure’n tan sols un aspecte parcial? Perquè passen coses per darrere?
Encara som al bell mig de tot i ningú no pot dir com acabarà, això. Què acabarà fent Junts. Però, havent començat a negociar, espere que tinguen clar que la seua capacitat de dissuasió és la primera cosa que hi ha en joc i que segur, segur, que Pedro Sánchez i els seus ara mateix ja miren de comprovar fins on poden estirar sense que a Waterloo pitgen el botó de les noves eleccions.
No és fàcil, per tant, tot plegat per a Junts. Especialment si és cert –que no ho sé– que no es parla d’un acord d’investidura, sinó de molt més.
S’hi pot guanyar molt, moltíssim, però també s’hi pot perdre tot, perquè es pot perdre aquesta credibilitat de la dissuasió guanyada amb dos anys d’un govern excepcional i sis d’un exili combatiu que ha estat capaç de derrotar Espanya una vegada i una altra. Supose que el president Puigdemont n’és ben conscient, però la veritat és que no envege la seua posició personal. Perquè em fa la sensació que torna a tenir tot el pes de la història sobre els muscles. I això és un pes molt gran.
