Carles Puigdemont: ‘Hem de ser capaços de preparar el control del territori’

Carles Puigdemont (1962), president català a l’exili, acaba de publicar el primer volum del seu dietari del procés. M’explico. De la investidura a l’exili (la Campana) són gairebé 700 planes que cobreixen els anys 2016 i 2017 en format de dietari explicat pel periodista Xevi Xirgo, amb qui el president es va anar trobant cada setmana durant aquests anys. És un llibre notarial, ple d’informació, dades, cites i trobades. No és un llibre amb tesi, sinó que és un dietari del dia a dia molt complet i que permet de veure gairebé en directe els esdeveniments amb els ulls del president. Ahir, Puigdemont va comentar en una entrevista per internet aquesta obra, a l’espera del segon volum (La lluita a l’exili) que es publicarà d’ací a unes setmanes.

—Quines coses espereu que aquest llibre ajudin a entendre?
—Hi ha hagut tot un intent de confrontar la decisió de l’exili i la de quedar-se. I d’explicar l’exili de manera molt nebulosa, de manera que quedava la sospita, o l’acusació directa, que va ser una traïció, que va servir per deixar tirada gent i no donar la cara. Necessitava sortir a defensar com havia viscut jo les coses.

—Expliqueu que perdeu la confiança amb Junqueras ben d’hora, quan ell no us informa que s’ha trobat amb Pedro Sánchez, o que vol veure el president Ximo Puig sense aviar. Expliqueu que no connecteu amb Junqueras i que no el sabeu llegir.
—Explico que hem de ser molt lleials amb nosaltres mateixos, i noto que no sóc correspost de la mateixa manera. I em preocupa, no tant pel fet en si, sinó per allò que pugui representar pel conjunt. Però la confiança que m’interessava és la que vaig tenir: la del Primer d’Octubre. La resta de diferències, si no van impedir de fer el Primer d’Octubre, crec que s’han d’explicar, perquè es poden entendre algunes decisions, o declaracions, o ajuden a entendre-les, però no són determinats.

—Llegint el llibre un es demana si amb Junqueras podreu refer mai la confiança.
—La confiança política l’hem de tenir sempre. Si no, no faríem política. A mi no m’interessa recrear-me en quines coses tenim pendents amb Junqueras, sinó que no entorpeixin l’objectiu general. No hi ha cap qüestió personal, aquí.

—El llibre diu que el 13 de setembre, per primera vegada, preveieu la hipòtesi que l’estat espanyol aconsegueixi de frenar referèndum. Molt tard, no?
—Era obligació nostra plantejar què passava si tallaven l’operatiu previst. Malgrat que hi havia molts de nervis i especulacions, estàvem convençuts que el faríem.

—L’octubre del 2017 apareix al llibre un Puigdemont dubtós i indecís. Uns dies dieu blanc, uns altres, negre. S’agraeix. Per exemple, arribeu a justificar les eleccions perquè el Primer d’Octubre va votar menys del 50%. Frases que ara no crec que les diguéssiu.
—Jo he de ser fidel a mi mateix. No he volgut unes memòries arreglades, ni passades pel Photoshop, i ara retoco aquesta arruga i ara aquella. No. Això dóna veracitat al document. Som éssers humans, persones amb debilitats i febleses. Mostrant-se honestament tal com és, un no fa mal, en política. Dit això, tampoc és cap cosa contradictòria, perquè recordo que en la reunió del grup parlamentari del dia 26, aquests van ser els arguments que vaig defensar per a convocar eleccions: la confrontació que ens prepara l’estat no és per a la qual ens havíem preparat per fer-hi front. És una altra. Teníem clar com es podia desenvolupar la República en un clima d’aguantar posicions sense confrontació violenta. Però l’estat espanyol es dirigia cap a una confrontació violenta. I això exigia una altra responsabilitat per part dels qui preníem decisions. Segona: per a la comunitat internacional, és evident que el fet que no hagués anat a votar el 90%, o el 50%, del cens era un handicap. Que per mi no ho invalida. Si analitzem el percentatge del cens que ha votat a favor del Brexit, l’estatut de Catalunya, l’ingrés d’Espanya a l’OTAN o la constitució europea, veurem que és inferior al del Primer d’Octubre. No ho deia en aquest sentit. Ho deia en el sentit que si havíem d’aguantar la posició davant un estat que es confrontaria violentament amb nosaltres, ja no era igual. I és quan vaig proposar al grup parlamentari un seguit de reflexions que ara sento dir-les a persones que en aquell moment hi estaven obertament oposades.

—La por del conflicte. La por dels morts. La por de la confrontació, com se supera? Perquè això va ser determinant el 2017. També pot ser-ho en el futur. Com evitar que torni a frenar?
—La por és normal. I és esperable que una persona, davant un conflicte que pot comportar violència i víctimes, tingui temors. I jo els tindré sempre. Qui vagi a un conflicte que sap que pot causar víctimes sense temors és un irresponsable i un ximple. No ho volia assumir. Avui podem dir que tenim intacte el llegat del Primer d’Octubre i la raó d’haver-ho intentat tot per aconseguir la independència, que potser no la tindríem si a l’esquena hi hagués una motxilla carregada de víctimes per haver acabat allà mateix: presó i exili. No és igual per al procés d’independència. Qualsevol governant ha de tenir temors d’aquesta mena d’escenaris. El que ens hem de preguntar és què has de fer en aquell moment.

—I què s’ha de fer en aquell moment?
—No us ho avançaré. Però us recomano que quan aparegui el document ‘Preparem-nos’, del Consell per la República, el llegiu. Perquè si Espanya ens assenyala com a únic camí transitable perquè Catalunya esdevingui un estat independent, i exerceixi el dret a l’autodeterminació, el de gestionar un conflicte amb l’estat espanyol, les lliçons de l’octubre del 2017 són molt útils. Tenint clara una màxima, un compromís ètic: nosaltres no hi hem de posar la violència. I que la violència és una cosa molt diferent de la resistència activa i altres coses. Nosaltres hem de preguntar cada dia a l’estat espanyol si pensa renunciar a la violència per impedir la independència. De la mateixa manera que jo sí que estic disposat a renunciar a la violència per arribar a la independència.

—El dia 10 d’octubre, l’única persona que diu que s’ha d’anar endavant amb la DUI promesa és Clara Ponsatí, i una mica Lluís Puig. Al final la DUI es va suspendre uns dies. Quina classe política tenim que els que ho veuen clar són els últims d’arribar?
—Clar clar, no es pot dir que tots ho tinguéssim clar. Ni que la resta avalessin la meva posició fàcilment. Hi havia molts dubtes. Lògicament. Veure’m a mi convençut va fer que la majoria del consell executiu ho entengués així. Al final hi havia una finestra molt definida que obriria un diàleg inèdit entre Catalunya i Espanya. Em vaig sentir obligat a transitar. Però al mateix temps que dic que el 10 va ser un error fer marxa enrere, també dic que va ser un encert. L’error seria no aprendre d’aquella lliçó.

—Quina lliçó?
—La lliçó del 2017 és que quan l’estat espanyol, fins i tot en moments tan crítics, parla de negociar, no ens l’hem de creure. N’hem d’aprendre. I no tornar a cometre aquest error. Aquesta lliçó la poso al servei de generacions futures: que entenguin que davant hi ha un estat que és triler. Lliçó per a relacionar-se amb l’estat espanyol en el futur.

—Comentem personatges secundaris del llibre. Per exemple, Jordi Pujol, que us diu que feu la DUI, però no des del parlament, sinó des del govern, i després convoqueu eleccions. Contra el tòpic que volia frenar, Pujol és al vostre costat i us diu, tireu endavant.
—Com que el govern espanyol, de manera molt irresponsable, no va saber actuar a l’altura història dels esdeveniments, no hi havia cap altra conclusió. No es podia fer res més. Aquell pas s’havia de fer. A la carpeta catalana, aquests són moments fundacionals de la República independent. Potser ens sembla lluny, i estrany, però al final, quan acabem aquest camí, al dossier, hi haurà documents fundacionals, un dels quals serà el 27 d’octubre.

—Quim Arrufat. El pont amb la CUP.
—No és l’únic, però sí. És un dels ponts. Crec que la CUP fa un esforç per a teixir ponts i actuar amb lleialtat.

—César Alierta, president de Telefònica. Cau per haver provat d’ajudar en el diàleg amb Catalunya.
—Se’n desprèn això. I és el que ell em transmet. Jo no he sabut mai els detalls exactes dels acords, però tinc testimonis que expliquen que el govern espanyol va adquirir un compromís abans del 9-N. Rajoy amb Mas. Compromís que, novament, seguint la tradició política espanyola, el govern va incomplir. Té valor que una persona com Alierta, oposada al procés d’independència, expliqui aquest fet.

—Elogieu Álvarez Espejo, militar que va dir que l’exèrcit no havia d’intervenir en el conflicte Catalunya–Espanya.
—Sí. Els pocs militars que he conegut d’aquest nivell, he de dir que m’han semblat demòcrates i professionals. I han procurat explicitar que el paper de l’exèrcit en un estat europeu no és el de fer allò que l’exèrcit s’havia acostumat a fer. En aquest cas particular, no era el militar colpista.

—No freneu, president, us va dir un guàrdia civil.
—Sobre la Guàrdia Civil ja vaig tenir discussions amb gent que no entenia que jo no tingués problemes per acompanyar la celebració del dia del Pilar quan era alcalde. Hi anava cada any. Una part dels membres de la Guàrdia Civil, a diferència de la policia nacional espanyola, viuen aquí i s’hi integren familiarment. Aquesta gent cal que sentin que una República independent també és seva, encara que ells no la vulguin.

—Sobta la quantitat de gent que us pressiona aquells mesos sempre cap al mateix costat: freneu. Una de les poques excepcions és Antoni Abad (CECOT). Fins a quin punt us va condicionar que la pressió fos sempre cap a un costat (freneu) i no cap a un altre (plantem-nos a plaça, desobediència civil)?
—Jo era en un govern independentista, i no em calia que em pressionessin en aquest sentit. És normal que hi hagués la contrabalança. Però estic convençut que si finalment el govern espanyol hagués acceptat les condicions per a convocar eleccions, jo hauria rebut molta pressió d’aquesta. N’estic convençut.

—Rei d’Espanya: al llibre expliqueu que al començament semblava més obert que Rajoy.
—Les vegades que l’havia tractat, el rei parlava amb franquesa i prou documentació i informació, fins i tot més interès sobre nosaltres que no pas Rajoy. Fins al 3 d’octubre, pensava que en una monarquia parlamentària, en un moment de crisi constitucional, el rei havia d’arbitrar. Tota aquella esperança que havíem dipositat que el rei podia tenir aquest paper arbitral es va fondre. Una decepció enorme. El seu pare havia sortit vestit de militar a fer un discurs civil, i ell va sortir de civil a fer un discurs militar. Va ser catastròfic. Fins i tot vaig preferir no escoltar-lo en directe, i analitzar el discurs amb fredor després.

—Expliqueu possibles països que podrien acollir-vos a l’exili: Suïssa, Bèlgica, Noruega i l’Uruguai. L’Uruguai?
—No vaig preveure mai aquesta possibilitat. Devia ser en algun paper i algú que va fer una gestió. Però no vaig pensar mai en un exili del tipus d’evitar l’extradició. Bèlgica era el que tenia més possibilitats.

—Al llibre se us nota cansat i fart de les tensions dins el PDECat. I les desavinences amb Marta Pascal.
—Pensar que en un context tan límit i extraordinari no hi haurà tensions és ser ingenu. De tensions n’hi haurà sempre i en vindran més. És normal. La qüestió important no és que no hi hagi tensions, sinó sobreposar-s’hi. I mantenir el cap prou serè per a prendre decisions encertades, que bàsicament són les que pots explicar encara que puguin ser equivocades.

—Artur Mas apareix com un dels vostres grans homes de confiança.
—Hi tinc molta confiança, perquè me l’ha demostrada. Va ser al costat als moments durs. I ho agraeixo.

—Ara Mas no s’ha posicionat sobre el nou partit, Junts. Manté silenci. Com l’interpreteu?
—Jo públicament tampoc m’he vist posicionar-me gaire. No m’he prodigat en declaracions. Mas i jo mateix intentem que tot allò que representa aquella Convergència de 1974, que va saber aglutinar democratacristians, socialdemòcrates, gent que venia del PSUC i, fins i tot, alguns del franquisme, es mantingui. Ni Mas ni jo no som de trencadisses. I els silencis a vegades s’han d’interpretar en la línia que no som gent de trencadissa, sinó de suma.

—Compto amb la violència de l’equip rival. La van fer servir el Primer d’Octubre. Hi compteu?
—Sí. Per això sóc a Bèlgica. Perquè és una lluita desigual, amb un estat que està disposat a fer-ho servir tot. No ho dic jo. Ho han dit ells. Recordo Rubalcaba: pagarem el preu que calgui. I a fe de Déu. Només les llicències del Pegasus són 250 milions d’euros. Per no parlar del Primer d’Octubre. Hem de comptar-hi: el nostre adversari no escatimarà recursos. Abans en podíem tenir certeses, ara en tenim dades. Informació molt valuosa per a saber que sí, que l’estat pot tenir la temptació de la violència, però és temptació de feblesa, de molta ganduleria intel·lectual per no haver d’imaginar solucions complexes. I això ens dóna un avantatge.

—Voleu afegir res?
—Demano que el llibre sigui llegit de manera pausada. I al final de tot això, que la gent arribi a la seva pròpia conclusió com a persones adultes i madures a qui no hem d’escatimar informació, i que no hem de pensar que si apareixem més macos pensaran que som molt bons. No. Els hem de donar els elements perquè en treguin les seves conclusions per poder tornar-hi. De fet, hi anem tornant. I és imprescindible que expliquem les fortaleses i les febleses. Que fem un document DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) adequat per a guanyar en el moment que siguem una altra vegada davant aquella paret que Espanya té preparada per a Catalunya.

—Impressiona el DAFO que publiqueu al llibre. Teníem la gent i prou, aquell octubre. No els teníem, els Mossos. Dit per vosaltres mateixos.
—I no els tindrem. És una de les coses que explico al llibre: els Mossos no els vaig demanar mai. És una de les coses que m’ha revoltat, l’intent d’incriminar el cos per prendre’ls les competències. No hi ha cap base per a pensar que jugaven a la contra de l’estat. I em sembla injust. Però és que en el món del segle XXI, on tenim una eina més poderosa, segurament, que un cos policial [mostra el mòbil], hem d’estar pendents de posar en tensió un cos policial per a tenir el control de territori? Que al final és control de persones. No tan sols control físic sinó de persones. Hem de ser capaços de preparar el control del territori, i tenir-lo a punt quan tornem a trobar aquella paret que Espanya sempre té preparada.