06.03.2023 - 18:31
|
Actualització: 06.03.2023 - 22:34
Han passat els cent vuitanta dies que el Comitè de Drets Humans de l’ONU va donar al govern espanyol perquè comuniqués quines mesures prendria perquè no es tornés a repetir una situació de violació dels drets polítics com la que van denunciar Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. Però no ho ha fet; ha tornat a passar per alt una resolució d’un organisme de les Nacions Unides (ja va menystenir la resolució del Grup de Detencions Arbitràries sobre els presos polítics), que fins avui és, ni més ni menys, la desautorització internacional més important de la repressió contra l’independentisme. Però la demanda que continua viva a l’ONU i que més preocupa Espanya és la que va presentar el primer de març de 2018 el president Carles Puigdemont pel blocatge que els diferents poders de l’estat havien fet de la seva investidura, tot privant-lo a ell i als seus electors dels respectius drets polítics. La demanda “Puigdemont contra Espanya” és un dels afers que té pendents de resoldre el Comitè.
Aquest organisme de les Nacions Unides, que té una jurisdicció equiparable a la del Tribunal Europeu dels Drets Humans, emet uns dictàmens que són de compliment obligat per part de l’estat espanyol com a signant, d’ençà del 1977, del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.
Puigdemont va presentar la demanda el març del 2018. Junqueras, Romeva, Rull i Turull, el desembre d’aquell any, i l’agost de l’any passat, ja van tenir una resolució que els donava la raó. El Comitè deia que “l’estat va violar els seus drets en virtut de l’article 25 del Pacte [pels Drets Civils i Polítics] perquè la decisió d’encausar els autors pel delicte de rebel·lió […] no va ser per motius prevists en la legislació que fossin raonables i objectius.” I afegia: “El Comitè desitja de rebre de l’estat, en un termini de cent vuitanta dies, informació sobre les mesures que s’hagin pres per aplicar aquest dictamen. I demana, a més, que l’estat publiqui el dictamen i en faci una difusió àmplia.” Ni difusió àmplia ni cap mesura correctiva; el govern espanyol va publicar el dictamen en un racó de la web del ministeri i diu que amb això ja n’hi ha prou. Cap més compromís, cap més mesura.
I encara ha d’arribar la resolució sobre la demanda de Puigdemont, que té un abast més gran que no la dels quatre ex-presos polítics. Perquè no denunciava tan sols la violació de l’article 25 del Pacte, és a dir, sobre el dret de presentar-se i de ser escollits en unes eleccions i d’exercir com a representants públics. El president a l’exili, tan bon punt va veure blocada la seva investidura a començament del 2018, malgrat disposar d’una majoria parlamentària que el podia investir, va denunciar la vulneració “del dret de la llibertat d’associació amb altres polítics i partits polítics secessionistes en la cerca d’un objectiu comú d’aconseguir la independència de Catalunya respecte d’Espanya” (article 22 del Pacte); i la vulneració del seu dret “de la llibertat d’expressió política i pacífica en suport de la causa de la independència de Catalunya (article 19)”.
Els advocats que van presentar la demanda en nom de Puigdemont, Neus Torbisco-Casals, Nico Krisch i Ben Emmerson, que s’hi va dedicar posteriorment juntament amb Josep Costa i Gonzalo Boye, entre més, van recordar al Comitè que aquest Pacte pels Drets Civils i Polítics recull en l’article primer que “tots els pobles tenen el dret de l’autodeterminació”. Però, com que era una demanda individual, no el podien invocar com a dret col·lectiu. Ara, feien avinent que les vulneracions de drets que l’estat espanyol infligia a Puigdemont tenien a veure amb el fet de voler permetre l’exercici d’aquest dret col·lectiu. “El Pacte Civil garanteix expressament el dret de les persones d’argumentar i advocar en favor de l’autodeterminació i de les reformes constitucionals, i de presentar-se a les eleccions amb un programa independentista”, exposaven. “És evident que tots els òrgans de l’estat espanyol (el legislatiu, el judicial i l’executiu) han estat mobilitzats en un pla concertat i acumulat d’ofegar el moviment independentista català.”
La demanda té, doncs, un caire més polític encara, i per això una resolució en la línia de la de Junqueras, Romeva, Rull i Turull pot ser més comprometedora per a l’estat espanyol, que ja serà munició de primer nivell per als ex-presos polítics en les causes al Tribunal Europeu dels Drets Humans. La resolució d’aquestes demandes és llarga perquè, en tots aquests casos, l’advocacia de l’estat espanyol prova d’estirar tant com pot tots els terminis d’al·legacions de què disposa. Perquè si passen uns quants anys d’ençà de la presentació de la demanda, com en aquests casos, intenta que s’arxivin per pèrdua d’objecte. Ho van provar amb la demanda dels quatre ex-presos, però no se’n van sortir.
Aquest organisme de l’ONU encara té entre mans una altra demanda, i també pels impediments i coaccions exercides pel Tribunal Constitucional perquè no s’investís Carles Puigdemont. És la demanda de l’ex-vice-president del parlament Josep Costa per les amenaces que va rebre d’acció criminal, fins i tot de presó, del govern espanyol i el Constitucional, “amb el propòsit de canviar la voluntat de la majoria del parlament”. “Espanya és culpable d’haver violat les seves obligacions envers els tractats internacionals per haver imposat restriccions desproporcionades i injustificades sobre l’exercici dels drets polítics protegits per la Declaració Universal dels Drets Humans i pel Conveni Internacional pels Drets Civils i Polítics”, afegia la demanda.
Vegeu ací el document íntegre de la demanda “Puigdemont contra Espanya”:
