El 27 d’octubre de 2017, el president Artur Mas, greu, disconforme amb la declaració d’independència, diu al president Carles Puigdemont: “Un cop ja està fet, ara no et deixis agafar; a la presó no hi faràs res i t’hi passaràs molts anys.” La frase li ressona al cap d’uns mesos, a la presó de Neumünster, després de ser detingut mentre tornava en cotxe cap a Waterloo, on pensava personar-se davant la justícia belga. L’empresonament li fa venir al cap “dues idees que han estat presents tots aquests mesos” que fa que és a l’exili. Les escriu al seu dietari. “La primera, la lucidesa del consell que em va donar Jordi Sànchez per telèfon, ja des de la presó, el dia de la gran manifestació a Barcelona arran del seu empresonament i del de Jordi Cuixart: ‘Eviteu la presó. A la presó no s’hi pot fer res!’ El mateix em va dir el president Mas aquella setmana i aquells dies d’octubre en què vam declarar finalment la independència. Tenien molta raó. La presó és una pèrdua de temps molt lamentable, no serveix per a res.” Ho recull a la segona part de les seves memòries, La lluita a l’exili (la Campana, 2020), confeccionades amb l’ajut del periodista Xevi Xirgo.

La segona idea encara l’expressa amb més contundència. “Tots aquells que haurien preferit que jo em deixés detenir des del primer moment o que em presentés després per ser arrestat davant de tot el món no tenien ni tenen cap raó. No tinc vocació de màrtir, sinó de lluitador. I el lluitador fa tot el que pot per evitar ser màrtir, perquè la seva prioritat és vèncer. Jo vaig triar l’exili com a camp de batalla perquè tenia molt i molt més espai per a defensar la posició que no pas convertint-me en ostatge polític d’un estat que es comporta com si fóssim l’enemic en una guerra. Tots aquests mesos han ajudat enormement a internacionalitzar la nostra causa, i més que ho hauríem pogut fer si ara jo no em trobés a la presó amb les ales tallades, la comunicació reduïda a la mínima expressió i sense poder liderar des de l’espai lliure que era Bèlgica. Mai m’han atret aquestes teories de la victimització, cosa que no vol dir ni que no siguem víctimes, que ho som, ni que no n’hàgim de fer ús per poder explicar millor el que està passant dins la mateixa Unió Europea. Els màrtirs segurament queden bé als llibres d’història, però en política solen fer més nosa que servei.”

Evitar la presó no ha estat un gest anecdòtic en la trajectòria de Puigdemont. Ha estat la pedra angular del seu llegat i de la resta dels exiliats: demostrar que la justícia espanyola no és homologable a l’europea quan s’aplica a Catalunya. Almenys d’ençà del 2 de gener de 2018, Puigdemont ja té clar que l’opció de la presó no és intel·ligent. Ho deixa caure en una reunió amb els diputats Pere Aragonès i Roger Torrent, després presidents, i Marta Rovira. Entre guions, els aclariments de Xirgo. “Hem de continuar la batalla, però jugant amb intel·ligència –intenta fer-los entendre–. No hem de posar ningú als peus dels cavalls; ningú més ha d’anar a la presó, però hem de mantenir la confrontació.” El 4 d’abril, després de sortir de Neumünster, amplia la tesi en una conversa amb gent pròxima: “És evident que des de la presó no es pot fer el mateix que des de l’exili; per això vaig escollir l’exili, per treballar per la República. Des de la presó és molt més complicat –ho admet sense embuts: no comptava ser detingut a Alemanya–. Sabent que m’esperava la família a Waterloo, com pot ser que algú es pugui imaginar que em vaig deixar detenir? No és cert.”

Mentre ell mirava de convertir la incapacitat dels jutges espanyols d’atrapar-lo en un projecte polític, el perseguia la mentida sobre la seva fugida al maleter d’un cotxe, alimentada per la caverna mediàtica. Per part de l’entorn d’Oriol Junqueras, la diferència entre el seu empresonament i l’exili de Puigdemont ha estat un motiu passiu-agressiu d’escarn i de retret que el president sempre ha paït malament. El 29 de gener de 2019, el diari francès Le Figaro publica una entrevista a Junqueras en què llançava un dard enverinat a Puigdemont: “Jo em vaig quedar a Catalunya per un sentit de responsabilitat amb els ciutadans –afirma, tot i que diu que va prendre aquesta decisió sabent que probablement implicava anar a la presó–. Sòcrates, Sèneca i Ciceró van tenir l’oportunitat de fugir i no ho van fer. Aquesta responsabilitat cívica i ètica m’impressiona molt.” Puigdemont s’indigna i truca a Marta Rovira per avisar-la que “abaixa la persiana amb ERC”. Xirgo escriu: “La líder d’ERC es limita a escoltar-lo i a dir-li: ‘D’acord, d’acord… Em sap molt greu, de veritat… Faré el que pugui.’ El president, però, està molt dolgut.”

Davant les crítiques que no podia presidir la Generalitat de l’exili estant, Puigdemont s’hi tornava amb l’argument que els límits per a l’alliberament de Catalunya eren justament a l’interior. Novament amb paraules seves: “No els ho posaré fàcil; m’hauran de perseguir. Perquè jo em dedicaré des d’allà on sigui a denunciar la meva situació i la de Catalunya. I des de la presó no es pot fer.” Aquesta concepció dels impediments físics anava més enllà de la presó. El Principat mateix ho era: el Consell per la República partia de la idea que el nou intent de fer la independència s’havia d’ordir fora de la jurisdicció espanyola. I encara una tercera idea reforçava les virtuts de l’exili: la via de la negociació era amortitzada i, per tant, tan sols restava la carta de l’actuació clandestina, amb un sistema institucional paral·lel. Puigdemont encara ho defensava fa un any, quan deia que Pedro Sánchez no seria “primer ministre amb els vots de Junts” perquè “menteix i incompleix”. Avui, Puigdemont ha fet investir Sánchez i hi negocia; ha desmantellat l’assemblea del Consell i s’ha presentat a la Generalitat; i ara es vol exposar a la detenció.

Han passat prop de sis anys. El president Puigdemont continua a l’exili mentre els seus companys de govern que llavors eren a la presó, a més de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja fa tres anys que són al carrer gràcies als indults. Malgrat l’aprovació recent de la llei d’amnistia, l’ordre de detenció contra Puigdemont continua en vigor perquè el Tribunal Suprem espanyol la considera inaplicable en el seu cas. Tot i això, Puigdemont va fer campanya per a les eleccions del 12 de maig amb la promesa de tornar quan el parlament fes la pròxima sessió d’investidura, previsiblement la de Salvador Illa. Sembla que hi està del tot decidit, encara que el preu sigui que l’empresonin. L’advocat Gonzalo Boye va explicar en aquest diari que, a parer seu, quan vingués hi hauria “un intent de portar-lo a Madrid immediatament”. El partit del president es prepara per aprofitar el moment. El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Turull, un dels qui van ser presos polítics i ara ja no són a la presó, va dir fa poc que era segur que Puigdemont tornaria i que el partit faria una crida “a la reacció del país”.

La inconsistència s’ha consolidat com el patró més recurrent en la biografia política del president Puigdemont. Durant el temps que va durar, la presó de la primera línia de dirigents polítics va servir per a fer xantatge emocional a la població, per a canviar l’ordre de prioritats del moviment i per a acusar els dissidents de manca d’empatia. Els presos polítics, decidint de no apartar-se, van condicionar el moviment a un tomb estratègic que en cerqués l’alliberament; així es va arribar als indults, així es van naturalitzar els pactes amb el PSC en diputacions, ajuntaments i el congrés espanyol, molt abans de l’arribada de Salvador Illa, i així la independència sembla avui una cosa de bufanúvols. Era una lliçó que ja llavors es podia haver après de l’experiència d’uns altres moviments per l’alliberament nacional: si l’estratègia s’escriu entre reixes, l’objectiu deixa de ser popular. Puigdemont tot sol s’ha posat en el laberint d’una mena de retorn contra la qual ell mateix havia argumentat una vegada i una altra. Encara és a temps de repensar-s’ho. No sé si una part del càlcul és que la presó el protegirà de la crítica i la fiscalització, però, si és així, em sembla que s’equivoca.