El “compromís històric” català

El president Carles Puigdemont ha començat a explicar la seva part de “l’agenda del retrobament”. És a dir: un relat polític perquè Junts pugui normalitzar públicament la seva relació amb Madrid sense que li passi factura electoral. La nit de les eleccions del 23-J, molts votants de Míriam Nogueras van assaborir que eren decisius com una mena de venjança. Però a mesura que han anat passant les setmanes, s’ha creat un estat d’opinió més propici per al pacte, fins i tot, entre els qui van votar Junts perquè bloqués el congrés espanyol. La temptació de ser decisius durant quatre anys és molt llaminera. I la pregunta que molts no saben respondre és: “I després de repetir les eleccions, què?” Junts dubta perquè no es vol dessagnar, com li ha passat a Esquerra. Però d’ençà del gener del 2020, quan els republicans van investir Pedro Sánchez, han canviat algunes coses en la consciència del país. Llavors la lògica resistencialista encara pesava en molts independentistes, que confiaven que una estratègia de confrontació podria revifar el procés; ara la resignació és molt més consolidada.

Dos fenòmens elementals han canviat el marc. El primer és que, amb la sortida de Junts del govern, Esquerra tota sola ha projectat debilitat, immobilisme i poca eficàcia. El desprestigi s’ha concentrat més en els republicans, i Junts insinua als seus votants: “Nosaltres ho faríem millor”. El segon és encara més important: quan Sánchez va aprovar els indults, fa dos anys, no sabia si les urnes el castigarien. Ara ha vist que no. Al contrari: amb el fantasma de l’extrema dreta n’ha tingut prou perquè Catalunya l’abraci. Ara Sánchez explora la via Cambó, que “volia l’hegemonia catalana dins Espanya”, en paraules del seu biògraf, Borja de Riquer. En lloc de donar més autonomia a Catalunya, en lloc d’optar per la democràcia, aconseguim que els catalans vulguin governar Espanya: fem veure que catalanitzem l’estat, perquè els independentistes percebin una mica de poder, però continuem imposant les nostres normes, les nostres lleis, els nostres tribunals, els nostres límits del debat.

Demonitzat fins ara a Madrid, Puigdemont és el darrer jugador que resta per acceptar obertament les regles del nou joc autonomista, i, per tant, és imprescindible. No tan sols pel privilegi aritmètic de Junts al congrés espanyol, ni per la condició d’exiliat. La força de Puigdemont prové de la seva base electoral, plena de “fills de l’1 d’octubre”. Puigdemont és un símbol per la legitimitat, però també perquè el seu independentisme visceral connecta amb els convergents de la ceba que, en temps de Pujol, engreixaven l’autonomia, però que van viure el procés com un alliberament. La por de Junts, fins ara, ha estat que aquest perfil de votant no acceptés un tomb pragmàtic. Amb els anys, mentre Esquerra hissava una bandera blanca molt explícita, un cert irredemptisme de base s’ha escorat al voltant de la figura del president a l’exili. No és casualitat l’afluència de militants històrics de l’independentisme al Consell per la República, un espai que la majoria de mitjans ha tractat amb desdeny.

Per passar pàgina, Espanya necessita la Convergència original, que no té a veure amb l’eix ideològic ni amb el peix al cove, sinó amb una forma concreta de catalanitat política. És una catalanitat zelosa, vinculada molt afectivament a les institucions, que amb el seu vot sent que ha de protegir la història espiritual del país. A Junts, molta gent renega de l’etiqueta, però avui el cor d’aquest sector electoral és allà, per més barreja que hi hagi. Aquests darrers anys, Esquerra no ha aconseguit de ser la nova Convergència, tot i copiar-ne els mètodes, precisament perquè no té aquesta càrrega simbòlica i els convergents no li reconeixen l’autoritat sentimental. Per ser hegemònica, Esquerra necessita seduir catalans amb un vincle afectiu a Espanya, com també li passava al vell PSC, i això la fa sospitosa per a les bases convergents. D’una manera semblant, el món del PDECat s’ha estavellat una vegada i una altra perquè ha expressat només la vena oportunista de Convergència, sense pòsit emocional.

Tot i que es va vendre com un cas estrictament barceloní, l’operació de Xavier Trias va ser una prova de laboratori. Junts volia comprovar si el seu electorat era capaç de votar un convergent de pedra picada, un pactista allunyat de l’independentisme desacomplexat, en funció de les circumstàncies. En aquell cas, el pretext va ser d’evitar un mal major: Ada Colau. I malgrat Jaume Collboni, el resultat va mostrar que els votants de Junts avalaven la proposta sense embuts. Ara es tracta de saber si, amb la pompa i la transcendència estètica adequades, aquesta mena de votants és capaç d’aprovar l’acostament de Puigdemont al PSOE i, finalment, un pacte per a investir Pedro Sánchez. L’entorn del president ha posat a la graella tota la retòrica. El descriuen com un home d’estat, n’elogien la coherència i el saber estar, s’admiren que el moment és històric, i s’afanyen a subratllar les diferències de mètode entre la manera de negociar d’Esquerra i la de Junts, obviant que tant el PSOE com Puigdemont necessiten escenificar que hi ha diferències importants.

El president a l’exili ja ha començat a fer grans concessions. En la conferència de l’altre dia a Brussel·les, no va posar el referèndum com una condició per a la investidura, tot i que sempre havia dit que ho seria. Cap de les grans patums que li donen suport públic no li ho ha retret, ni li ha dit traïdor, ni l’ha avisat que el carrer li passaria pel damunt, i el tancament de files dins Junts és absolut. Cap veu discordant. La presidenta Laura Borràs en va repiular el discurs. El president Quim Torra, que no és militant del partit, no ha dit res de res. Puigdemont emmascara la reculada amb un to greu i seriós, per això parla de revertir “l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta”, perquè no l’acusin de repetir l’oblit programat del 1978. Mentre ell mateix declarava a Sant Miquel de Cuixà que no volia solucions personals, la seva restitució social ja es cuinava a foc lent. La visita de Yolanda Díaz n’ha estat un primer pas. El segon va essent la rehabilitació de la premsa de Brussel·les, que el tracta com “l’eurodiputat més poderós ara com ara”. N’hi haurà més.

El terme que Puigdemont va fer servir per a descriure l’acord que estaria disposat a acceptar, “compromís històric”, està profundament connotat. L’any 1973, el secretari general del Partit Comunista Italià, Enrico Berlinguer, va proposar també un “compromís històric” amb el gran partit de centre-dreta, la Democràcia Cristiana. Amb l’acord, tots dos van consensuar que respectarien la legitimitat institucional de l’altre. Berlinguer va allunyar els comunistes italians de Moscou i el seu partit es va abstenir, l’any 1978, per deixar governar el demòcrata-cristià Giulio Andreotti. El final d’aquell compromís té lliçons molt gràfiques. Aldo Moro, un dels principals defensors del consens, va acabar assassinat. Una dècada més tard, el 1991, el Partit Comunista Italià, que havia anat perdent pistonada elecció rere elecció, es va dissoldre definitivament, i tots els partits que en van ser hereus van acabar abraçant aquesta socialdemocràcia europeista que avui, graciosament, representa Pedro Sánchez a l’estat espanyol.

Aquest és el paisatge, una mena de gran consens, un pacte de no-agressió, un “compromís històric” a la catalana. És el paisatge fins i tot si hi ha repetició electoral, perquè la necessitat de restablir Junts i Puigdemont no és una necessitat socialista, sinó espanyola; i la necessitat de Junts d’intervenir en l’autonomisme de manera més desacomplexada no és tàctica, sinó estratègica, i té més a veure amb el poder que amb els principis. Encara que la majoria de votants de Junts hi acabin transigint, les coses no seran tan fàcils. Els convergents ja han experimentat l’alliberament, per fugaç que el sentissin, i l’espai mental que el Primer d’Octubre va obrir a Catalunya serà molt difícil de tancar. És la gran diferència amb la resta de moments pactistes de la història catalana moderna. L’onada independentista del procés van aixecar-la quatre gats. Si hi ha pacte, tal com el PSOE s’exposa a una revolta interna, Junts s’exposarà a l’esbocinament, tard o d’hora.

Un record per a Carme Junyent

Carme Junyent tenia una manera pròpia de pensar. No vull dir ben bé que tingués un discurs i un criteri propis, que és evident que els tenia, sinó que tenia una intel·ligència diferent, lliure, que defugia per instint els arguments més intuïtius i fàcils. I això, en aquest país, és una cosa molt poc habitual, perquè a banda d’aquest gregarisme que ens estaborneix, parlem sempre damunt d’una mar de tabús. A ella mai no li va fer por trencar-los. Va denunciar que la immersió no funcionava quan ho deia ben poca gent; va denunciar amb duresa els perills socials del bilingüisme en una societat que no el discutia; en l’acadèmia va defensar la igualtat i la diversitat de les llengües amb una contundència no pas tan normal. És potser la cosa que més admirava de Carme Junyent, que trobava un cert plaer en la incomoditat i la provocació intel·lectual. No era mai falsa ni complaent, ni en públic ni a classe.

De vegades, em posava una mica nerviós quan parlava del llenguatge inclusiu. A classe en feia una explicació gramatical brillant, desgranava les categories marcades i les no marcades amb una traça que apassionava. A les conferències i entrevistes, en canvi, se centrava més en les conseqüències ideològiques de fer-lo servir; per això de vegades irritava tant. Jo sovint em demanava: “Però per què no fa l’explicació gramatical? La gent ho entendria millor”. Amb el temps em vaig adonar no tan sols que li agradava el debat, sinó que la gràcia era no donar mai el plat trinxat i mastegat. Junyent tenia l’habilitat dels mestres que no et lleguen una llista d’arguments, sinó que t’ensenyen a pensar i a fer-te les preguntes tu. Era una intel·lectual en pura essència perquè sacsejava les obvietats. A la gran defensora del català, els treballs se li podien presentar “en qualsevol llengua que la professora entengui”. Era una militant de la diversitat en abstracte: no tan sols la valorava sinó que l’encoratjava.

En aquesta mena de casos, la pèrdua és diferent, més fonda, es nota més en l’aire. Perquè, per més que es pugui editar un tríptic amb un resum de les seves aportacions, allò que hem perdut en el fons és la gràcia del seu mecanisme mental, la imprevisibilitat de la seva manera de raonar. Gràcies, Carme.