El penal indirecte de Puigdemont, Comín i Ponsatí

Es mire com es vulga, la victòria sobre tot el sistema judicial espanyol ha segut gran. I, el que més m’ha cridat l’atenció era veure com totes les instàncies defugien haver de signar la rendició. Sembla que hi ha molt de fang, als fonaments judicials espanyols. I, certament, situacions desesperades requereixen mesures heroiques. Cal córrer riscs, per a guanyar un adversari poderós. Però amb l’ajut de bons experts, es pot aconseguir. I, si es pot fer una vegada, es pot fer més. Ara cal obtindre tres eurodiputats. I a veure què passa.

Cap mena de dubte que el MHP ho podrà continuar fent mentre no li posin les mans a sobre. És evident que atraurà molts vots i la candidatura de JxCat la petarà en aquestes eleccions europees i- francament- té moltes més possibilitats de molestar, emprenyar i fer comprometre Espanya que no pas la d’ERC, en la qual, cas de ser escollit, en Junqueras només podrà sortir de la presó per recollir l’acta i tornar 20 anys a Soto del Real o a Lledoners (en el millor dels casos) però el problema és un cop elegit.

Perquè un cop guanyat l’escó haurà de recollir l’acta de diputat, o de poc haurà servit tot plegat més enllà de causar incomoditat momentània a Espanya (de la qual som conscients bàsicament els catalans i poca gent més), i jo crec, sincerament, que el minut que posi el peu en territori espanyol per a recollir l’acta, serà capturat i ficat al penal més fosc que puguin trobar, d’on segur que no surt en 30 anys, diguin el que diguin a Europa.

Coneixent el brau hispànic, embogit com està no crec que els importi gaire l’opinió de fora quan els toquen el que ells creuen fonamental. I a Europa tampoc no crec que estiguin gaire per barallar-se amb Espanya, per quatre catalans (deuen pensar).

Puigdemont és el nostre millor actiu al món, perquè els altres no estan ni estaran en situació de fer res, i estan completament amansits per 2 anys de presó injusta (i malauradament l’estratègia dels corresponents partits n’està completament condicionada, de forma que no hi ha projecte de futur i sí baralles), i per tant espero equivocar-me i que pugui durant molts anys estar lliure per denunciar aquesta indignitat i fer pujar els colors als pretesos “demòcrates” europeus

M’ha agradat la jugada, però és bo recordar que encara n’hi ha de l’equip contrari que mantenen que no ha estat gol, i que faran totes les trampes possibles per a sortir-se amb la seva. Hem vist mil i una vegades com els partits de futbol en aquest país no s’acaben al camp, sinó a la famosa llotja del Bernabeu, que és on es dicten sentències. A més, els equips afins a l’oligarquia de l’estat, si no guanyen un partit important, disposen del dret de venjar-se’n sense gens de vergonya ni cura, i rebentar-l’hi les cames al millor jugador durant la següent trobada. No és el que ja estem patint? Seguim jutjant-ho tot segons uns principis que ells fa moltíssims anys que han oblidat. L’equitat, la justícia, la fraternitat, l’honradesa, la democràcia, el respecte per les regles de joc sobretot quan es perd, són bases de la civilització que si es perden, et trobes davant d’un país com és ara com ara Espanya, la cova d’Alí-Baba. Si hom viu en un territori ple de carteristes i trilers, i ja fa segles que mira de resoldre el problema i no se’n surt, ha de dirigir els seus esforços exclusivament cap a la fugida. Tota la resta serà perdre el temps. Fa molts i molts anys que juguem partits de futbol amb les cames lligades. Pot ser que ens les deslliguem d’una vegada i podrem començar a córrer de gust.

Em fa l’efecte que no s’entén bé la jugada. No només per part de l’enemic. Tampoc per part dels nostres. Això sí que és un bon win-win, nosaltres guanyem o guanyem, i ells perden facin el que facin (no com el win-win clàssic en que tots dos guanyen).

En aquesta primera part del partit, si la junta electoral desestimava ells recursos, nosaltres guanyàvem. Si els estimava i el tribunal contenciós administratiu els tombava, nosaltres guanyàvem encara més. Si el contenciós i el suprem es feien un embolic passant-se la pilota per acabar desestimant-lo, encara guanyem més. Si recorren al constitucional i els ho tomba encara guanyem més. Si els ho accepta i s’ha d’anar als tribunals europeus encara més. Com més es belluguen més forta és la patacada i més gran és la victòria.

En la segona part la jugada va del mateix. Si accepten de bon grat la immunitat de Puigdemont Llarena se la embeina, retira l’ordre de detenció, i Puigdemont pot tornar a Catalunya per la porta gran amb un avió privat que el deixi al Prat, una comitiva que el passegi per Barcelona envoltat de gent aclamant-lo i acaba a la plaça de Sant Jaume pronunciant un “ja soc aquí”, nosaltres guanyem. Si Llarena decideix violar els drets dels eurodiputats i manté la ordre de detenció i els tribunals espanyols li donen una rebolcada tombant-li i al final Puigdemont entra per la porta gran i pronuncia el “ja soc aquí”, nosaltres guanyem encara més. SI la justícia espanyola recolza la violació dels drets dels eurodiputats i la eurocambra i els tribunals europeus humilien la justícia espanyola i els obliguen a acatar i respectar els drets i al final Puigdemont entra per la porta gran i pronuncia el “ja soc aquí”, encara guanyem més. Un altre vegada, com més s’hi oposin més gran serà la patacada per a ells i la victòria per a nosaltres encara que trigui una mica més.

I Alerta que no es tracta només d’una victòria “moral”. Espanya no pot mantenir sotmesa Catalunya contra la voluntat dels catalans si respecta els drets humans. Trobar una fórmula per obligar Espanya a respectar els drets humans és un pas molt important per tocar la llibertat.

La jugada ha sigut bona, però no és un penal. Es un autogol provocat per la denúncia del PP i Ciudadanos, confiant, com sempre que els seus a la JEC els hi afinarien. No és veritat que la Justicia espanyola ha funcionat en aquest cas, com vol imposar el relat dels unionistes. Simplement han tingut por del ridícul que hauria suposat que la UE els hagués obligat a repetir eleccions. Per això no han practicat els abusos habituals. Ara toca saber util.litzar aquesta victòria, oferint-la no tant sols als independentistes, sinó també als republicans espanyols que en aquestes eleccions també el poden votar.

Sens prejudici de tots els altres comentaris -gràcies a tots- m’ha agradat molt el d’en Joan Ramon Gomà, m’ha fet riure molt i m’ha arreglat una mica el dia, tant de bo tinguis raó!. De fet, la seguretat implícita de les ja famoses crispetes d’en Boye va en aquest sentit. Esperem que tot plegat no acabi com el PS de l’editorial; però no, què carai, això sortirà bé!. Ara només cal votar massivament la candidatura ( pels amants de la música, la mítica Antònia Font, la professora de Mallorca que va inspirar el nom del famós grup, va a la llista del MHP! ).

Com molt bé diu Pep Agulló, la primera jugada va ser exiliar-se. He intentat moltes vegades comprendre quina estratègia hi havia en anar a entregar-se a l’opressor i no ho comprenc. Diu Sun Tzu, ‘si l’enemic és a la vall, puja a la muntanya, si és a la muntanya, baixa a la vall’. Si una majoria de presos polítics perseguits pel 155 i pel TS haguessin demanat empar a la Justícia Europea ara estaríem molt més a prop de la Independència, l’Estat no tindria el comodí dels ostatges i hauria d’haver mogut altres fitxes.

Esperem que la previsible condemna del TS ens desperti i radicalitzi a tots.

No sé veure ni un bri d’intel·ligència humana, en els manaies del poder espanyol, capitanejats per les castes del reialme on el Felipe VI. llueix el seu sanguinari esperit remarcat en la mortaldat de criatures iemenites, amb armes espanyoles, on arrodoneix la fortuna borbònica, a cavall d’enlairar amb total vacuïtat la “unidad”m los “españoles”, la “Constitución” tot malbarat, traït, vulnerat, fot fàstic aquesta estructura de l’Estat-Espanya-Reino, que no salament amb la catalanofòbia congènita ens empresonen i roben, guerregen, també el poble espanyol vol la democràcia veritable farts de segles de perenne tirania,