31.10.2023 - 21:40
La reunió de dilluns a Brussel·les entre el president Puigdemont i representants de la direcció del PSOE no va ser solament una trobada entre dirigents de partits per a negociar una investidura, ni una reunió de delegats de l’estat amb una de les seves autonomies per a fer-la tornar a la cleda: va ser un encontre d’igual a igual entre parts, entre institució i institució, equivalent, en termes simbòlics, a un cara a cara d’estat a estat. Es tracta, de fet, de l’escenificació de dues investidures: una, que està per fer, la de Pedro Sánchez i el seu govern de coalició; una altra, que ja s’ha fet, la de Puigdemont com a representant de Catalunya versus Espanya. I tant se val com ho pretenguin “vendre” a Madrid o a Europa; i tant se val si l’independentisme ho sap clissar o no, perquè és un fet material, que, paradoxalment, expressen molt millor les pors i reticències de l’establishment espanyol que no pas els silencis i reticències nostrats. Aquesta cara institucional de Puigdemont presenta, immediatament, el seu revés entre els rengles independentistes: la seva “col·laboració” amb l’emblanquiment de l’estat espanyol. Cosa que significa que es reconeix que actua en nom de Catalunya, perquè, si fos en clau personal o de partit, a ningú li importaria un rave què fes o deixés de fer quan es reuneix amb el PSOE al nord d’Europa. I si la política exterior és la projecció de la política interior, per lògica inferència, el Puigdemont que representa Catalunya enfront d’Espanya no hauria de ser reconegut com a líder de l’independentisme, amb la mateixa cara endins que cap enfora?
Aquesta situació bifront de Puigdemont al si de l’independentisme també es pot traslladar a la seva posició de classe, atès el partit on milita i la seva història recent. (Sí, ja sabem que, quan es tracta dels problemes generals, n’hi ha que afirmen que no té sentit de parlar de classes, però quan gires l’esquena ja estan pregonant les febleses de… l’esquerra, des d’una posició vergonyant –que vol dir no reconeguda– de dretes. Però, en fi, de classes, n’hi ha, fins i tot, d’extrema dreta, i àdhuc, de feixisme de farga i monestir emblanquinat en nom de la pàtria en perill.) La primera consideració és si Puigdemont podria fer polítiques distintes de les d’una socialdemocràcia més o menys audaç, més o menys tèbia, tenint present l’espoli fiscal, la composició social i política catalana i la utilització dels mecanismes institucionals des de Madrid per a frenar cap projecte que no marxi al pas marcat pel propi estat i per les institucions europees. De marge, n’hi ha, és clar, si es vol fer una política social, justa i igualitària, però, sobretot, si es vol trencar el setge material, polític i simbòlic creat pels partidaris de l’encaix de Catalunya amb Espanya, des del PSC i els sindicats al Cercle d’Economia, Foment o La Vanguardia. Si Puigdemont, en efecte, sortís indemne del procés d’investidura, i, en conseqüència, tornés a Catalunya per ser investit, moralment, com a líder de l’independentisme, abans de sortir a la palestra política per guanyar-s’ho electoralment, hauria d’escombrar qualsevol residu de “partit dels negocis” en els seus rengles i evitar definitivament les temptacions sociovergents tothora presents. Sigui com vulgui, la part estratègicament interessant serà comprovar, en les pròximes eleccions autonòmiques, quin contingut de classe presenten les futures noves llistes independentistes i la CUP recomposta; i, en conseqüència, quines aliances socials podria crear una presidència de Puigdemont a la Generalitat radicalment enfrontada a Espanya. L’exemple de l’aïllament naïf d’Esquerra no haurà estat balder. Allò que no podria fer Puigdemont és satisfer bancs, multinacionals i especuladors, mentre pregona les virtuts de la independència entre les nacions pobres presents al si de Catalunya, que, mal els pesi a alguns, potser està sostenint més la terra del que pot semblar a mirades miops, si no fem cas dels mals averanys que pretenen ignorar com s’ha fet la història d’aquest país.
Hi ha moments que la posició bifront pot servir per a apaivagar antagonismes i crear blocs d’avançada si es relaciona correctament passat immediat i futur en construcció, però es pot quedar congelada en una visió massa contemplativa de si mateixa.
