23.03.2024 - 21:40
Carles Puigdemont serà capaç de polaritzar la campanya electoral? La resposta a aquesta pregunta pot ser important en la disputa que tenen oberta ERC i Junts per a quedar com a primera força independentista el 12-M, però també per als resultats del PSC. Perquè es mogui l’escenari, Puigdemont no tan sols necessita mobilitzar electorat independentista, sinó també que l’espanyolista desgasti el PSC. Els sondatges coincideixen a situar Salvador Illa com a guanyador indiscutible de les eleccions, a força distància d’Esquerra i Junts. Però el PSC té ben identificat el seu taló d’Aquil·les: la llei d’amnistia. La majoria dels seus simpatitzants hi està a favor (un 60%), segons el darrer Baròmetre del CEO, amb un treball de camp previ a la convocatòria electoral. Però un 30% s’hi oposa. El 10% restant no ho sap o no contesta. És a dir, que gairebé un votant del PSC de cada tres està en contra de la llei que pot fer possible un hipotètic retorn i la restitució de Puigdemont com a president de la Generalitat. És evident que el PP ja té la campanya servida en safata: acusar els socialistes d’haver facilitat una possible represa del procés i apel·lar al vot per a aturar-lo.
Aquesta pot ser una via perquè el PP provi de minar la base electoral d’Illa, que s’havia nodrit de l’antic votant de Ciutadans. Tot sembla indicar que ara serà el PP qui s’endugui les darreres restes del partit de Carlos Carrizosa, condemnat a la desaparició. I, probablement, ho serà al marge de si Alejandro Fernández és el candidat del PP o no. Malgrat això, després del fracàs de les negociacions entre Ciutadans i el PP per a presentar-se plegats, Carrizosa s’agafava a l’esperança que la possibilitat que Puigdemont sigui president mobilitzi el votant “constitucionalista” que es va abstenir en les darreres eleccions i el partit pugui salvar la seva representació al parlament.
El gran interrogant és si a aquest 30% de l’electorat socialista crític amb l’amnistia li pesaran més unes altres raons per a mantenir-se fidel a Illa. Una altra dada: un 17% dels votants de Ciutadans del 2021 asseguraven que ara votarien el PSC. Ho mantindran? El candidat del PSC no enganya: minuts després de l’anunci de la convocatòria electoral per Pere Aragonès, ja demanava el vot per a “girar full” als anys del procés i s’erigia en el millor gestor de l’autonomia dins els marges de l’estatut. Ara bé, la llei d’amnistia serà realment una via per a estabornir definitivament el procés, com suggereixen els socialistes, o permetrà que comenci a revifar?
És un interrogant que va lligat a un altre: té credibilitat, Puigdemont? “Sóc aquí per acabar la feina”, va afirmar el president a l’exili a Elna. El candidat de Junts ja va jugar amb la promesa de la tornada en les eleccions del 21-D del 2017, així que aquesta vegada necessita esvair els dubtes si vol recuperar confiances perdudes: va dir que tornaria si era per ser investit al parlament, encara que no s’hagi aplicat la llei d’amnistia i malgrat el risc de detenció, i no mantindrà l’escó al Parlament Europeu. Només si fa creïble el seu retorn, i reconnecta amb el votant decebut i abstencionista, tindrà possibilitats d’acostar-se a l’objectiu i de restar potencials suports a les candidatures alternatives –com Alhora– que apel·lin al seu desgast.
En les eleccions del 2021, Junts va perdre més de 377.000 vots, i ERC, 330.000. Per això serà igualment important qui acompanyi Puigdemont a les llistes que diu que vol que siguin de país: si Junts –més enllà de la imatge presidencial que esquiva la marca corporativa– és capaç d’aglutinar candidats que vagin més enllà del partit i que pugui presentar com a garantia que la seva operació no és tan sols per a maximitzar-ne les expectatives electorals. D’entrada, Puigdemont proposa, com ERC, de negociar amb el govern espanyol un sistema de finançament en la línia del concert econòmic i un referèndum pactat. Però, a diferència d’Aragonès, assenyala el camí alternatiu de la unilateralitat si Madrid no s’avé a pactar-lo i posa el focus en el desè aniversari del Primer d’Octubre. El votant independentista ha evolucionat respecte del 2017. La majoria dels simpatitzants de Junts són partidaris de la independència pactada i els unilateralistes són el 28%, segons el CEO. Són més nombrosos entre l’electorat de la CUP (un 42%) i clarament minoritaris a ERC (12%), on un 72% advoca per una cessió acordada.
Feia dies que Aragonès també havia enfocat la seva pre-campanya: un duel amb Illa (“el delegat de la Moncloa”, el va anomenar), exhibint l’acció de govern i els resultats de la política de pactes amb Madrid com a aval, i el projecte de reclamar un finançament singular perquè Catalunya gestioni tots els imposts. Però és difícil que pugui continuar ignorant Puigdemont. ERC també necessita que l’intent de Junts no sigui percebut com un revulsiu sinó com una pirotècnia electoral que no canviarà res. Fa tres anys, Aragonès va quedar per davant de Junts amb Puigdemont com a número u, però aleshores la candidata efectiva era Laura Borràs, elegida en unes primàries amb una pugna real amb Damià Calvet. Ara la situació canvia.
Pot donar-se la paradoxa que siguin els partits espanyolistes els que, per interès propi, atorguin més credibilitat a Puigdemont que no la que puguin percebre els votants independentistes no afins a l’ex-president a l’exili. D’això ha intentat viure durant tota la legislatura Ciutadans, que ha assenyalat intents de reflotar el procés on només hi havia divisió i la manca d’un horitzó compartit. El darrer CEO assenyala que les relacions entre Catalunya i Espanya són el tercer problema més important que perceben els ciutadans, per darrere de la sequera i el canvi climàtic i la insatisfacció amb la política. Però són el segon problema per als votants del PSC i de Junts, i el primer per al del PP, Ciutadans i Vox. En canvi, és el quart per als simpatitzants d’ERC i no apareix entre les principals preocupacions dels de la CUP. Tampoc entre les dels comuns. Això explicaria que els comuns i els anticapitalistes plantegin aquestes eleccions com una tria del model de país que volen davant la crisi climàtica, amb el Hard Rock com a antítesi. Ningú no podrà defugir el debat sobre la gestió. Però és probable que el pols mobilitzador sigui, al final, un altre.
