Puigdemont, Aragonès i Sánchez: els plans que hi ha darrere la jugada i les oportunitats de gol

Fa uns quants dies Carles Puigdemont provava de treure’s de sobre les pressions, també del govern català, per la seva negativa inicial a facilitar l’aprovació dels tres macrodecrets de Pedro Sánchez: “La pilota no és a la nostra teulada”, deia, mentre continuava tibant la corda de la negociació. I ahir, per reivindicar davant ERC l’acord in extremis tancat amb el PSOE, la cap de files de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, estirava el símil futbolístic: “S’ha passat una pilota de gol a la Generalitat de Catalunya i nosaltres esperem que la Generalitat marqui aquest gol”, deia en una entrevista a RAC1. Al Palau de la Generalitat, però, hi veien una jugada enverinada: Pere Aragonès ha restat al marge d’uns acords que consideren que en tot cas s’haurien de negociar entre governs. És a aquest joc que juga Puigdemont: a esprémer la dependència del PSOE per a exercir un lideratge que transcendeixi el seu partit i que vagi erosionant ERC, trepitjant constantment terreny del govern, rivalitzant i disputant-li la direcció de l’agenda política i mediàtica.

No és perquè sí que un dels missatges que més han repetit els dirigents de Junts és que, amb tot això, qui hi guanya és Catalunya. Aquest és el propòsit, diuen, de la seva opció pactista amb el PSOE. És el mateix paper que Puigdemont pretén exercir en la taula de Ginebra amb el mecanisme de verificació, en aquest cas amb la suposada resolució del conflicte polític, sense cap coordinació amb ERC ni amb Aragonès. El malestar a palau era explícit. A migdia, quan l’executiu espanyol encara no havia parlat amb el català per a explicar-li els detalls de l’entesa amb Junts, la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, demanava al PSOE que li fes arribar la lletra petita del pacte i negava que hi hagués cap traspàs sobre immigració, sinó un “compromís difús”, sense cap concreció. Els efectes sobre el govern són evidents: dimecres, amb la tensió informativa del ple del congrés, ERC va veure com passava a segon pla el resultat de la primera reunió entre el ministre de Transports, Óscar Puente, i la consellera Ester Capella, amb els compromisos de constituir a començament de febrer la comissió per al traspàs de Rodalia o, la setmana vinent, la comissió tècnica sobre l’aeroport del Prat. També ahir, l’anunci de Capella sobre l’entrada en vigor al febrer de la contenció dels preus dels lloguers, després de reunir-se amb la ministra espanyola del ram, competia amb l’interès públic pels detalls i les conseqüències del pacte entre Junts i el PSOE.

De manera que no és tan sols que Junts miri de diferenciar-se d’ERC pretenent demostrar que pot collar i treure més rèdit del PSOE davant l’electorat, sinó que alhora malda per fer una OPA hostil a Aragonès. I també a Salvador Illa –que ho pot tenir tot de cara per a convertir-se en el següent president de la Generalitat– provant d’evidenciar la seva supeditació al PSOE. D’aquí ve que els dirigents de Junts repetissin ahir una vegada i una altra que el PSC ha votat al parlament en contra de la cessió de competències en immigració.

Una altra cosa és si Junts, amb la nova versió de la vella política del peix al cove, aconseguirà de mantenir el suport dels electors que el van votar creient que no investiria Sánchez i que es pot haver sentit definitivament enganyat. I si, alhora, compensarà la possible pèrdua d’una part d’aquests electors guanyant suport al centre. A Junts assumeixen que la primera prova de foc per a veure els efectes electorals del tomb pactista seran les eleccions europees del 9 de juny. Serà Puigdemont mateix, com a candidat, qui n’assumirà el guany o el càstig, una vegada hagi començat a aplicar-se la llei d’amnistia i es comenci a aclarir qui ha marcat més gols a qui: si Junts a ERC i al PSOE, o el PSOE a Junts, en cas que els mesos vinents no es concreti i es materialitzi la llista d’acords adquirits, o no arribi fins on s’havia anunciat, com li va passar a ERC amb antics pactes –la llei Celáa, per exemple, que van assegurar que blindava la immersió lingüística. La immigració és una qüestió especialment sensible per a una part dels seus electors, que veu amb bons ulls el paper d’Aliança Catalana. També per als batlles que han demanat l’expulsió d’immigrants multireincidents.

Els sectors de Junts es mantenen cohesionats mentre Puigdemont lidera i està disposat a assumir el primer impacte electoral del tomb. Enmig de les turbulències que viu el grup parlamentari pels presumptes casos de violència masclista denunciats per Aurora Madaula (una violència no física, sinó amb menysteniments i masclisme dins l’organització) i Cristina Casol –on es barregen també diferències polítiques i la pugna entre sectors­–, les famílies del partit fan pinya. L’executiva de Junts, abans-d’ahir, va donar suport per unanimitat a un pacte de darrer minut, presa com era –segons que diuen– l’anunciada decisió de votar contra els tres decrets. La cara pública de la negociació l’ha assumida Nogueras, l’executora que Puigdemont i el secretari general, Jordi Turull, van triar perquè dirigís el grup al congrés espanyol preveient que l’aritmètica els podia regalar aquesta vegada una posició privilegiada. Un nom que continua guanyant força interna i projecció pública, amb tots els focus sobre el vot dels set diputats. Turull ha tingut un pes clau en les converses: dimarts a la nit es va reunir amb el PSOE a Madrid. Dimecres al matí va tornar a Catalunya però va participar en reunions telemàtiques. La mateixa via per la qual la presidenta del partit, Laura Borràs, prenia part en el nucli decisori. Fonts coneixedores asseguren que tots van participar en l’acord i que es va tancar amb un paper signat. El número 3 del PSOE, Santos Cerdán, s’ha consagrat com l’interlocutor amb més capacitat d’acostament a Junts.

Junts maldava per demostrar que no havia signat cap pacte de legislatura i per fer creure al PSOE –ara que es temptegen els límits dels uns i dels altres– que no facilitarà l’aprovació del pressupost sense cap contrapartida. Dit d’una altra manera: que el fet que no s’hagi aprovat la llei d’amnistia no els escurça tant el camp de maniobra com es podien pensar els socialistes, tot i que Junts tampoc no es pot permetre fins llavors tibar la corda fins al trencament. “Tall a tall”, diu Nogueras. I el tall polític més sucós és el pressupost espanyol. El mateix a què ERC preveu donar suport en canvi que el PSC i els comuns li aprovin els catalans al parlament: quid pro quo. Puigdemont juga un altre partit. La pregunta és si es pot estabilitzar i desestabilitzar alhora un govern, o si la balança no acabarà caient de l’una banda o de l’altra. I, alhora, si el PSOE serà prou hàbil per a saber moure’s en les rivalitats pels rèdits que les exigències de Junts ja han desbocat entre els seus socis, al mateix temps que Podem i Sumar mantenen una guerra oberta amb efectes col·laterals provats. Perquè Sumar sí que ha tombat ja un reial decret.

En l’horitzó, Puigdemont continua jugant amb l’expectativa del retorn, amb permís de l’aprovació de la llei d’amnistia. A Junts confien que hi hagi prou temps perquè, si Aragonès exhaureix la legislatura, pugui ser el candidat a les catalanes. Uns plans que el president de la Generalitat només podria torbar prement el botó nuclear de la convocatòria anticipada d’eleccions; cosa que ha negat fins ara del dret i del revés, amb el propòsit d’acabar el mandat. Falta esperar com evoluciona fins llavors l’entesa del PSOE i Junts a Madrid: els resultats dels pactes autonòmics i de l’anunciat intent de resoldre el conflicte polític. Però també si ERC treu cap fruit de la taula entre governs i com intenta contrarestar la tàctica de Junts. És una incògnita si Puigdemont podrà tornar físicament o no i, si és que sí, quins efectes podrà tenir sobre un moviment independentista desmobilitzat, dividit i més incrèdul. També caldrà veure si, abans de les catalanes, Junts no acaba trencant per conveniència amb el PSOE i què passarà llavors amb l’executiu de Sánchez i Yolanda Díaz. El partit és llarg i som a la meitat de la primera part.