25.09.2018 - 22:00
És la desena entrevista seguida que fa Carles Puigdemont aquest matí en un reservat del restaurant situat al Résidence Palace de Brussel·les, al costat de la sala de premsa on ha presentat el llibre La crisi catalana, enmig d’una gran expectació. Un llibre editat en català (la Campana), en neerlandès i en francès alhora. L’interès dels mitjans internacionals que s’apleguen a la capital comunitària és innegable. El president a l’exili no para ni un minut d’explicar el propòsit del llibre a tots aquests mitjans, i de respondre moltes de les preguntes que hi són respostes, que fan més entenedora la qüestió catalana als ulls del lector europeu. El ressò mediàtic el té assegurat; una altra cosa serà l’èxit editorial més enllà de Catalunya. Perquè una cosa és llegir notícies sobre la crisi catalana, saber què ha fet i què ha dit aquest president que amb el seu exili ha posat en evidència tota la maquinària repressiva de l’estat espanyol, i una altra cosa és que un luxemburguès, un parisenc o un flamenc paguin vint euros per llegir el llibre i tenir-lo a casa. Aquest és el gran dubte que ens confessa que té l’editor neerlandès, Maarten Van Steenbergen.
Puigdemont no es conforma amb l’explicació dels fets que fa en aquest llibre –fruit d’una conversa amb el periodista Olivier Mouton. També hi formula una proposta de mediació internacional que pugui ajudar a resoldre aquesta crisi, que afavoreixi la negociació d’un referèndum amb l’estat espanyol. La resposta espanyola és previsible, però la proposta ja ha captat l’atenció dels titulars d’alguns grans mitjans internacionals. Pel nom que proposa: Donald Tusk, president del Consell Europeu.
—Proposeu una mediació amb Donald Tusk. No us vau sentir enganyat per ell el dia 10 d’octubre?
—Parlo de Donald Tusk perquè dels responsables europeus és probablement el que s’ha expressat amb una mirada més complexa i més oberta. I per la responsabilitat que té. Però podria ser qualsevol altre. Jo crec que a Europa hi ha gent que entén que el camí de la mediació segurament és el més eficaç per a resoldre això. Que això no es pot deixar només en mans del govern espanyol.
—Us ha arribat expressat així, en aquests termes?
—No puc dir això. I no he parlat amb Donald Tusk ni directament ni indirecta. Vull ser clar perquè no hi hagi especulacions. Però he parlat amb gent tots aquests mesos, gent de països diferents, de partits diferents i amb responsabilitats diverses. I si hi ha res gairebé unànime és que això s’ha de negociar políticament, que és una bestiesa que hi hagi presos polítics i que aquesta negociació segurament demanarà la presència i la participació activa d’un tercer membre a la taula de negociació.
—En el llibre parleu del 10 d’octubre del 2017. Qui va cometre un frau?
—Hi va haver un frau perquè jo vaig decidir una cosa duríssima, que s’ha revelat com un error: deixar en suspens els efectes de la llei de transitorietat jurídica. Ho vaig fer perquè directament des del govern espanyol arribaven missatges clars de voluntat d’obrir una finestra al diàleg; que s’havia entès el primer d’octubre, que hi havia un abans i un després i que calia que parléssim i que no féssim res irreversible que pogués dificultar la via d’un diàleg. I, per tant, si nosaltres volíem privilegiar la via del diàleg, entenent que l’1-O havia representat una cosa concreta que es podia arribar a reconèixer, que havia tingut potència, era millor no fer res irreversible. I crec que la meva responsabilitat era donar-hi credibilitat, perquè crec que és la via en la qual la voluntat dels catalans tenia garanties de poder ser aplicada sense que hi hagués repressió. Potser demanaria més temps, però era un camí que crec que tenia l’acord de la major part de catalans. Hem votat, hem decidit, el món ho ha vist i si sobre això volem fer política, nosaltres som els primers. És evident que allò no era sincer, que allò no era honest, que allò formava part d’una estratègia per a trencar un moment important en el procés cap a la independència. I és evident que una setmana després estàvem pitjor; van començar a empresonar els Jordis, es va explicar la literalitat del 155 i era evident que no hi havia hagut mai voluntat sincera, real, de diàleg.
—Això, l’estat espanyol. Però i la UE? Tusk és qui va dir això de no fer res irreversible.
—Sí. No va ser l’únic que a l’àmbit internacional va dir coses. Ens van arribar missatges formals de governs per mitjà d’ambaixadors que deien això mateix. Jo crec que probablement aquests països, i la UE, van pensar com nosaltres. És a dir, que hi havia realment aquesta possibilitat i que calia fer tant com es pogués per habilitar aquesta passarel·la cap al diàleg. No he parlat amb cap d’ells per saber-ne el sentiment després d’haver vist que no hi havia hagut diàleg.
—No us sentiu decebut amb el paper de la UE, que us va fer entendre que podia implicar-se més en el conflicte, que hi podria incidir més?
—No. Perquè, francament, no ens esperàvem un rol concret de la UE pel que fa a la demanda del dret d’autodeterminació dels catalans. Sí que hi va haver una decepció, i encara hi és, pel silenci covard en relació amb la violència extrema contra ciutadans europeus, que esperàvem de ser protegits per les nostres institucions europees i que els nostres drets fonamentals fossin respectats. Això sí que és dolorós. Aquí sí que esperàvem bastant de la UE. Però sobre la demanda del dret d’autodeterminació sabem quina és l’actitud d’Europa, dels estats… Era obvi que havien de fer costat a l’estat espanyol.
—Dieu al llibre que havíeu parlat amb Pedro Sánchez i Pablo Iglesias de la proposta d’un referèndum negociat amb una mediació externa.
—Vaig parlar amb ells de la necessitat de negociar el referèndum i de la necessitat que hi hagués una tercera pota perquè els diàlegs amb l’estat espanyol, els acords a què havíem arribat, no s’havien complert. I que això no podia ser. Jo els vaig comentar sobretot que calia pactar un referèndum a l’escocesa, disposat a pactar les dates, les majories, la pregunta… I que això quedés resolt per a una generació.
—Qui hauria de formar part de la part catalana en aquesta negociació que proposeu? Vós mateix?
—No ho sé. Un cop dit que hi ha d’haver una negociació, que això demana mediació –que, a més, és una de les peticions que vaig fer en un dels últims discursos al Palau de la Generalitat– crec que s’ha d’acabar aquí. Perquè si volem que això sigui eficaç s’ha de fer. I s’ha de trobar la manera de fer-ho, el vehicle. Entrar massa en un manual d’instruccions, en unes condicions i tot això… Cal discreció i sobretot eficàcia.
—I si això no funciona, si no és possible aquest diàleg, aleshores què cal fer?
—El mandat del primer d’octubre és vàlid. Els resultats del referèndum són vàlids, la declaració del 27 d’octubre és vàlida. Això va endavant. Si en aquest camí l’estat espanyol troba que la millor manera d’avançar és acceptant un referèndum d’autodeterminació, haurem de seguir aquest camí. I si això no passa ho hem de continuar aplicant, per mitjà d’allò que vam decidir que faríem les institucions, la societat civil i el Consell de la República: el mandat de desplegar la República. La República dels fets; la declaració ja la vam fer. Caldrà construir república, procés constituent, polítiques republicanes. Això és a les mans de tots nosaltres i ha de culminar quan passem de la República de facto a la República de iure. A una república reconeguda de dret.
—Però ara no hi ha unitat d’acció dins el govern per a fer-ho possible.
—I no és tan sols en el govern que no hi ha unitat d’acció, és en el sobiranisme. Evidentment, haurem de recompondre la unitat d’acció. És evident. I m’agradaria que es recompongués en la línia d’allò que la gent demana. I si volem fer bé la feina, com més ens assemblem a la unitat de la gent més bé anirem. Si la gent està unida, com el dia Onze de Setembre i totes les mobilitzacions que es fan, en què la gent no falla, correspon que hi hagi la màxima unitat possible. El govern de Catalunya, que ja és una expressió d’aquesta voluntat, amb una majoria parlamentària que respon a aquest criteri, ha de mantenir al màxim aquesta unitat en totes les fites que tenim davant fins a arribar a la República reconeguda internacionalment.
