Puig desconcerta el Botànic amb una crisi de cinc dies

Divendres de vesprada, mentre tot el món feia travesses i càbales amb noms i càrrecs, i els grups de WhatsApp bullien sobre com seria l’estructura de la facció socialista del govern del Botànic, Ximo Puig jugava a escacs al Saló dels Reis del Palau de la Generalitat. No és una metàfora. És literal. Puig jugava amb blanques i rebia en audiència la campiona mundial Judit Polgar. Segons que va publicar el president a Twitter, la partida va acabar en taules.

Per a jugar a escacs calen, entre molts més atributs, rapidesa mental, nervis d’acer i anticipació. Molta anticipació per a saber llegir i interpretar el plantejament de la partida que fa el contrincant. Probablement, mentre pensava si havia estat una bona idea de sacrificar un alfil per fer avançar una torre, Puig intuïa que no s’havia anticipat prou i que, potser, telegrafiar la jugada següent al contrincant no era una bona idea. Com tampoc no ho és mantenir una crisi de govern oberta durant quinze dies. Ell matisa que, en realitat, tan sols ha passat una setmana d’ençà que va dir que era en un període de reflexió. La cosa certa és que ja en fa dues d’ençà que l’eixida de Manolo Mata de les Corts va desestabilitzar tot el tauler del Botànic. La crisi ja era oberta, i si no l’havia oberta Puig, si se la va trobar, la situació encara era més complicada i difícil de resoldre.

Mentre han transcorregut els dies, han passat unes quantes coses damunt aquest tauler, i cap ha estat positiva per al president. L’oposició hi ha sucat pa. Reiteradament, han acusat el govern de ser en descomposició i a la deriva, i etcètera. Els seus companys de coalició botànica s’hi han anticipat. En concret, Vicent Marzà, que va dir prou, que set anys són molts a la Conselleria d’Educació, que ja feia massa temps que se’n volia anar, i que fins ací ha arribat. Ni els seus companys de Compromís van poder impedir-ho. Ni les llàgrimes, ni les paraules fora de to dels uns i dels altres van frenar Marzà.

Aquest colp, Puig no se l’esperava. Per l’anomenada finestra d’oportunitat, oberta de bat a bat, i pels clevills, s’hi escolava un dels capitals polítics del Botànic. Compromís va suturar ràpidament la ferida amb unes quantes abraçades i somriures marca de la casa i va cercar un recanvi pràctic en el segon escaló de la conselleria. Raquel Tamarit és una dona que coneix els budells de la casa i a qui no li costarà gaire de posar-se al dia de l’agenda pendent per a complir amb els eixos botànics que s’han de gestionar de Campanar estant.

Els assenyalats

La ferida oberta, que diu l’oposició, el clevill, la crisi, va deixar totes les fitxes a la vista el primer dia: Ana Barceló, Vicent Soler, Carolina Pascual. Es donava per fet que, dels cinc consellers que Puig podia tocar, aquests tres se n’anaven fora. Finalment ha estat així. També es deia que Arcadi España es convertiria en una figura clau en aquest nou Consell. I també ha estat així.

Per què ha tardat tant, a moure les fitxes, el president? Ell parlava de període de reflexió, però la sensació que transmetia era d’incomoditat i d’inseguretat a totes les conselleries. Provisionalitat. Als gabinets, les agendes han estat pràcticament buides per si el president trucava el conseller per a despatxar-lo.

I cap a fora, la sensació que ha transmès fins al darrer minut és que no tenia clar per què feia aquests canvis. Que no tenia unes fitxes més bones per a col·locar al lloc de les sacrificades. Que l’impuls és més estètic que no pas pràctic. Que ha volgut aplicar la teoria apresa als manuals de governar, capítol sobre com eixir d’una crisi i fer sensació que s’avança. I per això diu impuls i oportunitat i nega que faça càlculs electorals, i empra uns altres recursos. Puig parlava d’impuls sense tenir encara clar quins braços mourien els rems.

L’eixida d’Ana Barceló s’ha venut com una manera de donar-li un cert descans després de la gestió de la pandèmia. Com que té experiència a les Corts en legislatures passades, podrà tapar amb solvència el forat deixat per Manolo Mata.

L’eixida de Carolina Pascual s’entén per la poca repercussió que ha tingut aquesta conselleria ubicada a Alacant, aposta personal del president que no ha donat els fruits desitjats.

L’eixida de Vicent Soler s’entén menys. Soler, amb Marzà, ha estat el conseller que ha aportat més contingut ideològic al Consell. Un històric del valencianisme polític que va patir repressió i presó encara en temps de Franco. Un convençut de l’autogovern quan encara se’n parlava poc. Un catedràtic d’economia respectat, que a més ha sabut explicar que el País Valencià és maltractat sistemàticament pel govern espanyol, que ha negociat i aprovat els set pressupostos quan tocava… I que no se’n volia anar. I això Puig ho sap, i per això és per a qui va tenir les paraules més amables a l’hora de mirar de justificar per què prescindia d’ell. I per això, a pesar que durant tota la intervenció es va referir al territori com a “Comunitat Valenciana”, solament quan va parlar de Vicent Soler va dir “el país dels valencians”.

La clau successòria i uns interrogants

Arcadi España és el nou home fort de Puig. No ha deixat mai de ser-ho, però ara, a la Conselleria d’Hisenda, tornarà a ser clau per a mantenir l’harmonia entre socis. I també per a mamprendre negociacions, en primera persona, per aconseguir l’arribada dels fons europeus als quals ho fia tot el president. Arcadi España sembla l’ungit com a successor de Ximo Puig al capdavant dels socialistes valencians. És un valor en alça i va ser elegit membre de l’executiva federal del PSOE en el darrer congrés fet a València.

Tot això s’hauria pogut escriure fa cinc dies. Per què ha tardat tant, el president, a tancar la crisi? Per què es va arribar a divendres i es va fer aquell ple del Consell tan tens, amb tants silencis i sobreentesos, i en què l’únic que es va poder alliberar i acomiadar-se com tocava dels companys va ser Vicent Marzà?

El divendres del caos i dels “no”

El 13 de maig va ser un dels divendres políticament més estranys. Va haver-hi dues reunions del Consell perquè en la primera es van descuidar de destituir la secretària autonòmica Raquel Tamarit. Sense aquest pas no la podien nomenar consellera. I quan van fer el Consell del vespre, també van destituir Rebeca Torró, una altra secretària autonòmica. Això l’assenyalava automàticament com a nova consellera. A Torró li atribueixen una part de l’èxit de l’arribada de la fàbrica de bateries i li paguen la fidelitat a Puig contra Jorge Rodríguez, el batlle d’Ontinyent expulsat del PSOE quan va esclatar el cas Alqueria. També en aquelles hores frenètiques es confirmava el fitxatge de la senadora Josefina Bueno, que era un altre nom que havia estat damunt la taula d’ençà del primer moment. Però es mantenia la incògnita de Sanitat.

Puig va dir, al seu discurs d’ahir, que ningú a qui ha proposat de ser conseller li ha dit que no. Però Arcadi España, que ha estat qui ha tingut la tasca de caçar talent, sí que n’ha rebut molts, de “no”. Puig volia un metge per ocupar la Conselleria de Sanitat. Un metge, o una metgessa, reconegut per la professió que pogués donar un missatge entenedor als seus col·legues. El doctor Miguel Mínguez, cap de servei del Clínic, referència a l’institut d’investigació INCLIVA, va dir que sí a España i a Puig. Probablement, no sabrem mai quants “no” han rebut. Sí que admeten a palau que ha estat el forat que més ha costat d’omplir, que veien com les hores passaven i no hi havia cap nom per a escriure a la casella. Això ratifica que Puig va obrir la reflexió i va decidir quines peces sacrificava sense saber amb quines cobrira les posicions.

L’enrocament de Mónica Oltra i la protecció a Gabriela Bravo

El cap del Consell tan sols ha mogut la part del tauler que li correspon. No és cap secret que les relacions entre el president i la vice-presidenta, Mónica Oltra, estan trencades de fa mesos. La situació judicial d’Oltra és un llast en aquest impuls que Puig vol donar a l’executiu. Plom a les ales. Aquella fitxa que, per un descuit, resta desprotegida a l’escaquer i que té els moviments comptats. O que solament la benevolència del contrincant manté en vida.

De moment, la vice-presidenta s’ha enrocat en un tros molt petit del tauler. Ximo Puig no la pot destituir ni suggerir-li que se’n vaja per no perjudicar el projecte comú. Ell no ho va fer, però sí que ho va fer, ara fa uns dies, la titular de Justícia i Administracions Públiques, Gabriela Bravo.

De totes les peces blanques que el president podia moure, l’única que no ha tocat ha estat la de Bravo. És la consellera de la màxima confiança tant política com personal del president. I no l’ha moguda a pesar que és la membre socialista del gabinet que més ha importunat els socis de Compromís. D’una banda, el control ferri de la comissió que ha elaborat el reglament per al requisit lingüístic ha molestat profundament la cúpula de la Conselleria d’Educació, però també les entitats de defensa de la llengua, moviments cívics i plataformes diverses. D’una altra, aquestes desavinences amb Mónica Oltra, que han obert un cisma encara més profund entre dues formacions que se saben necessàries, que saben que han de remar a l’una, que veuen com els sondatges d’opinió i les intencions de vot ja no són tan favorables com ara fa uns mesos. I que, probablement, a banda del resultat d’aquest impuls, ara signarien unes taules.

Unes taules fictícies

Sobre la visita de Judit Polgar al Palau de la Generalitat, Puig va confessar, en acabar la compareixença d’ahir, que van acordar taules en un moment molt del principi de la partida perquè no volia perdre amb Judit Polgar. També va explicar la procedència valenciana del moviment tan lliure que ara coneixem de la dama damunt l’escaquer.