García-Castellón no ho va veure venir: així l’han acorralat fins a la derrota en el Tsunami

El jutge Manuel García-Castellón s’ha rendit i s’ha trobat forçat a arxivar la causa per terrorisme contra el Tsunami Democràtic després de gairebé cinc anys d’haver-la obert. Ha estat per un cop imprevist de la sala penal de l’Audiència espanyola, que ha etzibat un cop mortal a la causa quan ha donat la raó a les defenses dels investigats sobre un detall que fins fa poc havia passat desapercebut: un error del jutge a l’hora de prorrogar la instrucció de la causa el juliol del 2021, perquè ho va fer un dia més tard del termini. I això és il·legal. García-Castellón, que el setembre es jubilava, s’ha trobat sense poder oferir als guardians de la unitat d’Espanya i de l’estat profund el cap de la peça més preuada, el president Carles Puigdemont, ni el de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ni el de cap dels altres deu investigats.

La decisió dels magistrats Félix Guevara, Carlos Fraile i Ana María Rubio d’invalidar totes les actuacions i diligències d’investigació que hi havia hagut en la causa d’ençà del 29 de juliol del 2021 fins ara ha tingut un fort impacte en el debat que hi havia dins mateix d’aquest tribunal sobre l’aplicació de la llei d’amnistia a aquesta causa. Perquè la conseqüència pràctica que havia de tenir, i que ha acabat tenint, és que restessin lliures de qualsevol investigació tots els qui van ser assenyalats com a sospitosos de terrorisme per García-Castellón el 6 de novembre de l’any passat i que mai no havien constat com a investigats ni els havien pres declaració, és a dir, Puigdemont i Rovira, però també el diputat d’ERC Ruben Wagensberg; el vice-president d’Òmnium, Oleguer Serra; el periodista Jesús Rodríguez; Jaume Cabaní; i Nicola Flavio Giulio Foglia. En el cas de Puigdemont i de Wagensberg haurà de ser la magistrada del Suprem Susana Polo qui prengui la mateixa decisió, i l’acabarà prenent.

García-Castellón hauria pogut mirar de mantenir la causa viva contra la resta d’investigats, provant de fer giragonses argumentals. Però va fer un pas en fals a començament d’any pel qual la causa no solament contra Puigdemont sinó contra Josep Lluís Alay i la resta d’investigats també havia de caducar.

El caçador caçat

Perquè en l’afany d’investigar Puigdemont per terrorisme, García-Castellón va cometre un error important. Arran de la interlocutòria del 6 de novembre, en què apareixia per primera vegada el nom del president a l’exili com a investigat, el seu advocat, Gonzalo Boye, va recordar que poques setmanes abans el Parlament Europeu havia certificat que no li constava cap investigació en marxa contra Puigdemont. L’eurocambra havia rebut una notificació de l’Audiència espanyola l’octubre de l’any passat segons la qual no hi havia cap investigació oberta sobre Puigdemont, malgrat la sospita que tenia l’eurodiputat de Junts per unes informacions aparegudes a El Mundo.

Amb aquest certificat del Parlament Europeu a la mà, Boye va demanar a García-Castellón quan havia començat la investigació contra els seus dos representats: Puigdemont i Josep Lluís Alay. I la resposta del jutge, mitjançant una providència del 24 de gener del 2024 a la qual ha tingut accés VilaWeb, fou que tots dos havien començat a ser investigats el 6 de novembre de 2023. Boye havia enviat també aquesta providència a la jutgessa del Suprem Susana Polo, juntament amb la resolució de l’Audiència espanyola que deia que tota la causa del Tsunami posterior al 29 de juliol del 2021 era invàlida perquè García-Castellón l’havia prorrogada tard, fora de termini.

Les conseqüències per als investigats són immediates. S’acaba l’exili forçós de Ruben Wagensberg, de Josep Campmajó, de Jesús Rodríguez, d’Oleguer Serra, i de Marta Rovira, que ahir a la tarda ja va estudiar amb el seu equip jurídic la possibilitat de tornar ben aviat. Deslliurada d’ordres de detenció en la causa contra el Primer d’Octubre del Suprem, l’amenaçava la investigació contra el Tsunami. Però ara l’amenaça s’ha esvaït.

Per un dia…

I tot plegat perquè García-Castellón va prorrogar la causa contra el Tsunami fora de termini. El 29 de juliol de 2021 era quan vencia la darrera pròrroga d’un any de la instrucció, que aleshores era secreta, però el jutge no va signar la nova pròrroga fins un dia més tard, el 30 de juliol. I la llei és clara i rotunda sobre la validesa d’aquests terminis. De manera que tot allò que el jutge va fer en relació amb la causa contra el Tsunami a partir d’aleshores no és vàlid, inclosa la interlocutòria del novembre de l’any passat en què es treia de la màniga una nova i sorprenent imputació per terrorisme de Puigdemont i Rovira, entre més persones, quan era a punt de tancar-se l’acord entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez i per a presentar una proposició de llei d’amnistia.

Fins aleshores, la causa contra el Tsunami s’havia anat esllanguint. Havia arrencat al jutjat d’instrucció 6 de l’Audiència espanyola, el de García-Castellón, a final d’octubre del 2019, en el punt culminant de les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem. Però després d’haver topat amb la incomprensió i la negativa de diverses jurisdiccions internacionals a col·laborar en la persecució per terrorisme d’un moviment de protesta política, la causa havia restat mig congelada. Simultàniament, el jutge del cas Vólkhov, Joaquín Aguirre, havia investigat unes quantes persones que vinculava d’una manera o altra amb l’organització del Tsunami Democràtic. Hi havia, per exemple, Oriol Soler, Marta Molina, Josep Lluís Alay, Josep Campmajó i Xavier Vendrell, a qui va fer detenir i interrogar l’octubre del 2020.

Mesos més tard, el juny del 2021, va traslladar la part de la investigació que tenia a veure amb el Tsunami a l’Audiència espanyola, on García-Castellón va ampliar la causa i la va prorrogar de manera irregular el mes de juliol. En això s’hi va fixar Gonzalo Boye, que el mes de gener d’enguany va presentar un recurs perquè es declarés nul·la tota la instrucció i s’arxivés el cas. S’hi van adherir més defenses, inclosa la de Marta Molina, que també va presentar un recurs que ara ha admès la sala d’apel·lacions de l’Audiència espanyola.

Tornada a la casella del no-res

I aquesta admissió del recurs indica a García-Castellón que havia de recular, que s’havia de situar el 29 de juliol de 2021 i que havia de prendre una decisió sobre què fer amb la investigació contra el Tsunami: o l’arxivava o feia els tràmits per portar-la a judici oral. Però ho havia de fer tenint en compte només les diligències d’investigació practicades fins aleshores, i això excloïa tant la inclusió de nous investigats que es va fer posteriorment, com també la pràctica d’un gran nombre de diligències de prova que el jutge va encarregar a partir del novembre de l’any passat, quan va accelerar precipitadament la causa per terrorisme: havia de deixar de banda els informes encarregats a autoritats aeroportuàries sobre l’impacte de la mobilització de l’aeroport, els informes mèdics sobre les circumstàncies de la mort per un atac de cor d’un turista francès aquell dia; i les declaracions dels policies espanyoles ferits a Urquinaona que van testificar com a víctimes i que es van personar com a acusació particular…

Allò no era res, totes les respostes a García-Castellón no li donaven cap dada que li permetés de sostenir una acusació per terrorisme, però ell s’obstinava a mantenir-la i capgirava la informació i les dades a plaer, per fer-los dir allò que no deien. I ara ja no tenia ni això, tenia menys que res.

Ni tampoc tenia res contra aquells que havien estat investigats primer pel jutge Aguirre en la causa Vólkhov, com Vendrell, Soler, Alay, Molina i Campmajó, a qui ja s’havia pres declaració quan havien estat detinguts l’octubre del 2020. García-Castellón estava lligat de mans per les seves respostes mateixes: si va respondre a Boye que Alay era investigat d’ençà del 6 de novembre de 2023, això mateix devia valer per als altres investigats que venien de la instrucció del cas Vólkhov? La causa s’ensorrava, estava tocada de mort.

García-Castellón s’ha rendit perquè l’han atrapat cometent uns errors propis de qui es creu impune, de qui pensa que no ve d’un dia, que feta la llei feta la trampa i que mai ningú no li replicarà. La sala penal de l’Audiència espanyola potser li hauria deixat passar això en un altre moment. Però ara no; el jutge que volia ser la bèstia negra de l’independentisme ha perdut no pas perquè l’hagin censurat per les seves vulneracions de drets fonamentals, no pas perquè s’hagi trobat obligat a aplicar l’amnistia en la seva causa estrella, sinó perquè els seus companys li han dit que era moment d’arxivar-ho, que els errors es paguen.