Miquel Pueyo: “Això no s’acaba amb una dimissió, una expulsió i dos expedients”

Miquel Pueyo (1957) fa trenta-sis anys que milita a ERC, on ha viscut l’escissió de Joan Hortalà, el govern tripartit i la batllia de Lleida, entre més. Veu veterana, serena, parla amb VilaWeb sobre els tres grans temes que el seu partit ha de gestionar: la investidura de Salvador Illa, la successió d’Oriol Junqueras i l’escàndol dels cartells. Pueyo es mostra allunyat d’un acord amb Illa, i ofès amb l’escàndol dels cartells, que creu que no està tancat. Hi ha més persones involucrades, i caldria saber qui són, ens diu Pueyo en una entrevista per videotrucada.

—Vau signar el manifest per la renovació?
—Sí. A mi em va trucar Marta Vilalta i, pel contingut del manifest, no vaig veure cap raó per la qual no el pogués signar. I el vaig signar. Després m’he fet conscient que darrere el manifest i uns altres moviments, hi havia més coses de les que jo inicialment pensava. Però, d’entrada, la idea d’una renovació em semblava positiva, i m’ho sembla. Però jo no m’he posicionat ni em posicionaré com a peó en cap estratègia concreta.

—No sou ni rovirista ni junquerista.
—Quan es parla de la crisi a ERC, és obvi que hi ha una crisi. Però he viscut situacions encara més tenses. Hi ha hagut relleus molt tensos i hi ha hagut relleus molt ordenats, com el que hi va haver entre Puigcercós, Oriol Junqueras i Marta Rovira. Per tant, sí, la meva situació actual fa que el meu punt de vista sigui rabiüdament individual. Em sento molt responsable del meu partit, del futur del meu partit, però ara mateix no estic embolicat en cap organització més o menys clandestina per a fer això o allò altre.

—En el cas actual, senyor Pueyo, què creieu? Tots dos, Junqueras i Rovira, haurien de fer un pas al costat?
—Jo hi inclouria una renovació àmplia. I l’escàndol dels cartells també implica que hi ha d’haver més gent que faci el pas, segurament. La política és així. La política no és una activitat en què puguis esperar un retorn objectiu, afectuós, equilibrat dels esforços que hi has posat. La política és una suma de circumstàncies. Per exemple, jo crec que el lideratge no és un carisma vitalici. El lideratge és la capacitat durant un temps determinat que té alguna persona, o algunes persones, de llegir correctament les circumstàncies i de prendre les decisions més adequades. I aquesta capacitat, a vegades es té, a vegades es té durant un temps, i a vegades es perd. I això ens pot passar a tots.

—En el cas dels cartells contra Maragall, he vist que dèieu a X: “Això no és digne del partit de Macià i Companys”.
—La  meva sensació, intensa des del primer moment, va ser de vergonya. En la política, hi ha hagut moltes accions d’aquest tipus. Hi ha gent, hi ha partits, hi ha grups que les han fet sense cap mena d’angúnia. Però jo miro Esquerra, des del principi, amb la convicció personal que la finalitat no justifica mai els mitjans. Et diré més, crec que moltes vegades els mitjans són més importants que la finalitat. Per tant, a mi em va fer angúnia, vergonya, incomoditat. I la meva impressió és que això no s’acaba amb una dimissió, una expulsió i dos expedients. Crear una estructura d’aquest tipus, pagar per mitjà d’una empresa, si sabem com funciona un partit polític en què hi ha un rigor a l’hora de fer pagaments, etcètera, això vol dir que hi ha vuit persones, deu, quinze que sabien què es feia. O que, sabent-ho, no van intervenir per aturar-ho o per explicar-ho. Els militants d’Esquerra, els nostres votants, els nostres simpatitzants, o senzillament la ciutadania de Catalunya, tenen dret que li expliquin amb pèls i senyals què va passar, qui ho sabia, per què es va fer així. I una altra cosa: anar a les municipals de l’any 2023, després dels dos anys i mig de covid, després de tota una sèrie de circumstàncies, havent de fer campanya amb els mitjans que teníem, i que t’assabentis que, mentrestant, el teu partit va fent tripijocs de l’estil dels cartells, a mi m’indigna. No m’identifico amb aquest procediment.

—Tolo Moya diu: “Hi ha tres persones que estan involucrades en aquest cas, que formen part de la comissió ètica, que són Oriol Duran, Marta Rovira i Jordi Roig. I no es pot ser jutge i part.” Què en penseu?
—No tinc capacitat, coneixement o informació per a sospesar tot plegat. I no sé si ha d’anar a una altra comissió. Però el partit ha d’explicar com es va fer, qui ho sabia i no va impedir que es fes. Ho he dit abans: aquí hi ha vuit  persones, deu, dotze, catorze, que no sé qui són, que han pres decisions, i aquestes decisions s’han d’explicar, s’han de demanar excuses i en alguns casos algunes d’aquestes persones probablement també hauran de prendre una decisió. Però no puc jutjar noms concrets o situacions concretes perquè no tinc el coneixement per a fer-ho.

—Esquerra hauria d’investir president de la Generalitat Salvador Illa?
—Hi ha dues forces que han rebut més vots que Esquerra. Junts i el PSC són els màxims responsables a l’hora d’intentar de trobar un format de govern. Dit això, a mi, personalment, em sembla que l’opció d’investir Salvador Illa hauria d’implicar uns acords, unes concessions realment molt importants. A mi em fa gràcia, per exemple, quan es parla de finançament singular. El finançament singular, ja el preveia l’estatut vigent i no s’ha desplegat mai, com tantes altres coses. Es va començar parlant d’un concert econòmic. El concert sí que és una concessió o una cessió o un acord molt important. Però jo em pregunto, el PSC, o més ben dit, el PSOE, està en condicions d’acordar aquest punt? A mi em sembla molt difícil, entre més raons, perquè la viabilitat econòmica de l’estat espanyol depèn en gran manera del drenatge fiscal que l’estat fa a Catalunya, a les Illes Balears i algunes altres comunitats. I sense aquest drenatge, o reduint aquest drenatge, no sé com la monarquia, l’exèrcit, les ambaixades podrien continuar endavant.

—I sense el concert econòmic, Miquel Pueyo diria que no a la investidura?
—Jo, sense el concert econòmic, i ara també s’ha posat sobre la taula el tema de la llengua. Vaig ser secretari de Política Lingüística en el període que es va debatre i redactar l’estatut, quan des d’un punt de vist històric era una oportunitat de fer les coses d’una altra manera. Quan vaig veure com va acabar, ja em va quedar molt clar: l’estat espanyol i Catalunya són en una situació de punt mort. Segurament, dolorós per als uns i per als altres, en el sentit que ni l’estat és capaç d’assimilar Catalunya plenament, ni Catalunya ha estat capaç fins ara d’alliberar-se del jou de l’estat. Si no hi ha acords molt significatius, com podria ser el concert o alguna altra cosa, Esquerra no té cap motiu per a fer president el senyor Illa. Sobretot, tenint en compte que ha estat la tercera força més votada. De tota manera, el partit ha promès que la decisió ha de ser la que vulgui la militància.

—Si us fessin la pregunta avui, què diríeu?
—Jo escoltaré tot allò que s’expliqui fins al moment que s’hagi de votar, però jo em situaria en la banda exigent, perquè és evident que, per a Esquerra, anar a unes altres eleccions pot ser un risc, però hem de saber mirar amb responsabilitat històrica, no tan sols pensant en unes hipotètiques futures d’eleccions, sinó en què és aquest partit i on vol anar.

—Quin consell donaríeu a la gent que dirigeix Esquerra Republicana en aquests moments?
—Més que aconsellar-los, demanar-los. Jo els demanaria la màxima claredat i transparència a l’hora d’explicar aquest escàndol dels cartells. Això hauria de ser a l’ADN del partit. Del partit de Macià, de Companys, de Víctor Torres. I una última reflexió: nosaltres, els éssers humans, tenim una dimensió biològica que fa que tinguem davant uns anys determinats. I a tothom li agradaria que determinades coses passessin mentre som vius. Però el sistema de reproducció de l’espècie humana és: vius uns quants anys i deixes espai per a uns altres. I aquests altres proven unes altres coses. Vam tenir una sensació, entorn del Primer d’Octubre, que tocàvem el cel amb la punta dels dits. I no ha estat així. No hem de preocupar-nos tant dels sentiments o les emocions de cadascú com de tenir una perspectiva. Jo tinc filles i, per tant, d’alguna manera, la vida me la imagino més enllà de mi mateix. I crec que és molt important que qualsevol persona amb responsabilitats polítiques s’adoni d’això. Encara que a vegades pugui ser dolorós des del punt de vista personal. I encara més per a companys i companyes que han estat a la presó, que han estat a l’exili, que els he vist a la presó. Home, això pica molt.