01.08.2021 - 21:20
|
Actualització: 03.08.2021 - 12:31
Divendres el govern de la Generalitat va publicar les memòries sobre la despesa en publicitat institucional corresponents als anys 2019 i 2020. D’acord amb el reglament s’haurien d’haver publicat molt abans, però el govern anterior no ho va fer. La despesa publicitària del govern, amb independència de quin departament feia l’anunci. era fins ara en mans d’Esquerra Republicana, concretament de l’actual president, Aragonès, i ara és en mans del conseller Giró, de Junts.
Les xifres són un escàndol. Tant pel volum de la despesa com per la intencionalitat política evident que té, visible en la discrecionalitat amb què s’han repartit els diners. Ens trobem així que aquests dos anys han tingut les xifres més elevades de despesa en publicitat institucional d’ençà del 2007, moment des del qual hi ha dades públiques homologables i per tant podem parlar-ne amb propietat. Amb seguretat podem dir que l’any passat va ser l’any que la Generalitat es va gastar més diners en publicitat institucional.
I, per si això no fos prou, el salt durant la legislatura passada va ser important i significatiu. El 2014 la inversió de la Generalitat en publicitat institucional va ser de 18 milions d’euros, va saltar a una mitjana de 24 milions durant la legislatura de Junts pel Sí, i ha arribat a 33 milions (9 milions més!) el 2020. És cert que el 2020 ha estat un any crític per als mitjans a causa de l’impacte de la pandèmia i que hom podria argumentar que amb aquest mecanisme s’han vehiculat ajudes a la premsa en un moment molt i molt complicat. El problema, si això fos així, és com s’han vehiculat, tot afavorint de manera molt descarada uns mitjans i uns grups concrets, amb una intenció partidista difícil de discutir, de construcció d’un discurs, de construcció mediàtica d’això que han anomenat hegemonia política.
Aquests dies, arran de la publicació de les memòries, s’ha destacat, i és lògic que siga així, que el Grup Godó ha rebut el 20% d’aquesta despesa. La Vanguardia, RAC1 i la resta de mitjans del grup han percebut de la Generalitat, en concepte de publicitat, un total de 6,3 milions d’euros. Som molt lluny de les denúncies que el republicà Josep Bargalló va formular quan va ser nomenat conseller en cap del president Maragall. Aleshores, Bargalló es va mostrar escandalitzat perquè el 2003 i el 2004 La Vanguardia havia rebut la meitat de la despesa en publicitat institucional atorgada pel govern de Jordi Pujol i va prometre que es crearien mecanismes per a impedir que es repetís una situació semblant.
Certament un 20% ja no és la meitat, però cal remarcar que la progressió del favoritisme envers el Grup Godó és espectacular durant la darrera legislatura. El 2017, amb un govern de Junts pel Sí, el Grup Godó va rebre 2 milions d’euros de la despesa en publicitat institucional de la Generalitat, xifra que representava el 6% de la inversió total. El 2018, amb el control de la despesa primer en mans del 155 i després d’ERC, el Grup Godó va saltar al doble d’inversió –4 milions d’euros–, i dos anys després, amb el control en mans d’ERC i en any pre-electoral, en va rebre més de 6 i la va triplicar. Passant d’acaparar el 6% de la inversió total el 2017 al 20% el 2020. De 2 milions d’euros a més de 6.
La discrecionalitat es repeteix a tots els camps. I és molt descarada sobretot quant a la premsa digital. El 2020 el Grup Godó va rebre de la Generalitat, dins l’apartat digital, 1,3 milions d’euros; l’Ara, 1,1 milions; el grup d’El Periódico, 720.000 euros; Nació Digital, 720.244; El Nacional, 591.000; Público, 490.000; El Punt Avui, 257.000; Time Out, 190.000; El Món, 162.000, i VilaWeb, 129.000. Aquesta peculiar llista, que és evident que no té res a veure amb la realitat dels impactes ni amb la penetració social de cada capçalera, tan sols es pot explicar per la voluntat d’apuntalar mitjans políticament pròxims o per acostar mitjans a les posicions d’Esquerra Republicana.
Volem deixar ben clara la nostra posició: a VilaWeb considerem que el problema no és tan sols la intenció de premiar la premsa de partit i castigar la premsa independent, sinó que considerem que és una inversió publicitària desproporcionada i que s’hauria de reduir de manera molt dràstica i immediata. Per a tothom. És molt complicat d’obtenir prou informació de totes les empreses editores i dels diners institucionals que reben, via subvencions, via publicitat, via encàrrecs institucionals o per qualsevol altra via, però és una evidència que hi ha capçaleres, moltes probablement, que no existirien sense una injecció enorme de diners institucionals, que no és gratuïta en cap cas. I hi ha una dada al respecte que rebla el clau quant a la intenció de la classe política.
Aquesta gràfica publicada per Mèdia.cat analitza com el govern de la Generalitat ha anat reduint amb el pas dels anys la despesa en subvencions per incrementar-la molt en publicitat institucional. Una tendència que encara és més exagerada avui –les dades de la gràfica acaben el 2018 perquè les posteriors no s’han sabut fins aquest divendres.
Per què passa això? Perquè les subvencions estan molt regulades i no es pot fer trampa. En canvi, la publicitat és discrecional i, per tant, el govern, i encara més el partit fent servir els diners del govern, pot decidir de prioritzar els mitjans pròxims o aquells que vol acostar al seu discurs. És així de lamentable.
Ara caldrà veure què faran els nous gestors. Fóra bo, més encara enmig de la pandèmia i la crisi social que vivim, que la despesa publicitària en mitjans es reduís com a mínim a la meitat i que s’atorgués amb criteris objectius i no polítics. Tanmateix, he de dir que no tinc gaire confiança que això passe i que em semblarà nefast si l’únic que acaba passant és que ara Junts afavoreix uns altres mitjans o intenta acostar-los a les seues posicions fent servir també els diners de tots.
Ara bé, crec que cal dir també que no és tan sols una qüestió del govern. Quan fa uns dies vaig escriure en un editorial que el vice-president Puigneró en un país nòrdic hauria dimitit per la ja famosa foto de la paella, vaig fer referència a la voluntat retòrica que l’independentisme sempre ha expressat de ser “la Dinamarca del sud”. I em reafirme avui en això mateix.
La despesa pública és un tresor originat en l’esforç dels ciutadans que no pot ser balafiat però cal dir, a més -i aquesta és la característica essencial de les societats nòrdiques- que la societat civil té obligacions per si mateixa: no tot depèn del govern.
La de criticar al govern és una d’aquestes obligacions, però també la de construir alternatives. La de crear un sistema de mitjans que no necessite els ingressos públics per a ser sostenibles.
Per això, exactament perquè nosaltres sí que creiem que es pot fer un país molt millor, des de la seua fundació el 1995 VilaWeb ha treballat sempre per viure dels ingressos que genera. Els primers nou anys no vam rebre ni un sol euro públic i d’ençà del 2004 hem optat per un model basat en els subscriptors com a peça central del projecte i com a font de finançament principal, cosa que ja és una realitat avui amb més de 21.000 subscriptors, però que volem portar molt més lluny encara per a convertir-nos, sense dependre dels diners de cap institució ni empresa comercial, en el gran mitjà de referència dels Països Catalans que aspirem a ser.
Perquè la Dinamarca del sud només la construirem si tots, i no només el govern, prenem decisions que ens acosten al funcionament d’Europa i ens allunyen del funcionament d’Espanya.
