18.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 19.12.2024 - 13:23
Dominique Pelicot i la resta d’encausats d’aquest cas han estat declarats culpables. Pelicot ha estat condemnat per violació agreujada a la seva esposa, Gisèle, a qui va drogar durant anys perquè desenes d’homes la violessin. També és culpable d’unes altres violacions en grau de temptativa i d’un altre delicte de violació agreujada a una altra dona. A més, ha estat declarat culpable d’haver enregistrat i distribuït imatges de la seva esposa, de la seva filla Caroline i de les esposes dels seus fills. Per tot plegat, ha estat condemnat a vint anys de presó, la pena màxima. Hi haurà la possibilitat de revisar-la quan hagi passat el temps de condemna.
Quant a la resta d’acusats, el tribunal d’Avinyó n’ha condemnat quaranta-sis per violació, dos per intent de violació i dos per agressió sexual. Un dels homes ha fugit i ha estat jutjat en la seva absència. Molts han estat condemnats a penes notablement més baixes de les que havia demanat la fiscalia. Jean-Pierre Maréchal, considerat un dels deixebles principals de Pelicot, ha estat condemnat a dotze anys de presó. La fiscalia en demanava disset. És l’únic que no ha estat jutjat per les violacions a Gisèle Pelicot, sinó de la seva pròpia dona, a qui ell mateix havia deixat en estat de letargia per agredir-la diverses vegades, seguint els consells de Pelicot.
En total, les penes per violació van dels tres als quinze anys, mentre que les d’agressió sexual són d’un any de presó. Moltes penes no superen els deu anys de presó. La pena més dura després de la de Pelicot, a 15 anys de presó, ha estat per a Romain Vandevelde, que va anar a Mazan sis vegades. Malgrat saber que tenia el VIH mai no va utilitzar preservatius. La fiscalia li demanava divuit anys. Alguns encausats que tenen condemnes vora els quatre anys seran alliberats, ja que ja han passat tant de temps en presó provisional com la pena marcada.
Gisèle Pelicot: “Tinc confiança en la nostra capacitat d’apoderar-nos col·lectivament”
Gisèle Pelicot ha dit que respecta la decisió del tribunal i ha expressat la seva confiança en el futur. “És amb profunda emoció que us parlo avui. Aquest judici ha estat un calvari molt difícil i, en aquest moment, penso sobretot en els meus tres fills, David, Caroline i Florian. També penso en totes les altres famílies afectades per aquesta tragèdia. Finalment, penso en les víctimes no reconegudes, les històries que sovint romanen a l’ombra. Vull que sàpiguen que compartim la mateixa lluita. Volia que la societat pogués entendre els debats que es farien al judici. Mai m’he penedit d’aquesta decisió. Ara tinc confiança en la nostra capacitat d’apoderar-nos col·lectivament d’un futur en què tothom, dones i homes, pugui viure en harmonia, amb respecte i comprensió mútua”.
El judici va acabar dilluns, quan Dominique Pelicot va demanar disculpes a la seva família i va reiterar la seva culpabilitat i la de la resta d’acusats en l’al·legat final. “Tots els qui són aquí són culpables, com jo”, va dir. Ell és l’únic acusat per a qui la fiscalia demanava la pena màxima de vint anys de presó. En total, el conjunt de penes sol·licitades per a tots els acusats, amb edats que van dels vint-i-set anys als setanta-quatre, arribava als 650 anys de presó. Gisèle Pelicot ha arribat aquest matí acompanyada dels seus advocats i dels seus fills al tribunal d’Avinyó, on l’esperava una concentració de suport.
Les desenes de violacions que va sofrir Gisèle Pelicot es van cometre a la casa que tenia el matrimoni a Mazan, a prop d’Avinyó, una vegada el seu home la deixava inconscient amb quantitats d’ansiolítics molt altes que li va subministrar d’amagat entre el 2011 i el 2020. Pelicot reclutava els homes per internet, concretament, en un fòrum anònim anomenat Coco. Tot va acabar quan Pelicot va ser detingut el setembre del 2020 per haver enregistrat un vídeo sota la faldilla d’una dona en un supermercat. Quan van investigar els seus arxius informàtics, van descobrir milers de vídeos i fotografies amb les violacions. Dominique Pelicot també ha estat acusat de més casos de violència masclista, un per la violació i assassinat d’una dona el 1991 i un altre per un intent de violació el 1999.
El coratge de Gisèle Pelicot
A banda de la duresa extrema del cas, aquest judici ha fet la volta al món també pel coratge extraordinari de la víctima, Gisèle, que ha volgut que el procés es fes en obert i no amagar la seva cara en cap moment perquè “la por i la vergonya canviïn de bàndol”, un lema que ja s’ha fet seu el moviment feminista a tot el món. “Aquest és el judici de la covardia”, va dir en una de les sessions, referint-se a l’estratègia de defensa dels acusats. “Admeto que d’ençà del començament he sentit moltes coses inacceptables. Sabia que m’exposaria. Reconec la fatiga que això m’ha fet sentir”, va dir ella, sobre la revictimització soferta durant el procés.
“He perdut deu anys de la meva vida que no tornaran mai, i aquesta cicatriu no es tancarà”, va afegir. Ella sempre ha defensat que volia exposar els acusats amb l’objectiu d’ajudar unes altres víctimes de submissió química i agressions sexuals, i ha utilitzat la seva vivència per recalcar que l’amenaça pot ser dins de casa, que els agressors poden ser homes de tota mena.
Un judici revictimitzador
Els mesos que ha durat el judici, el jutge ha permès tota mena d’estratègies i insinuacions de les defenses, que en alguns casos han arribat a insinuar cert consentiment de Gisèle, malgrat les proves flagrants. Alguns encausats han argumentat que ells pensaven que era un joc sexual del matrimoni en què ella fingia estar adormida i que, per tant, segons el seu relat, no tenien manera de saber si ho consentia. Per justificar aquest relat, entre més, van demanar que es mostressin vint-i-set fotografies de Gisèle nua que, suposadament, van servir al seu ex-marit per a enganyar tots aquests homes. Ella ja va deixar clar que no tenia cap record d’aquestes fotografies i que només servien per a humiliar-la: “Intenten atrapar-me amb aquestes fotografies, volen demostrar que vaig atraure aquestes persones a casa meva i que vaig consentir.”
Les condemnes deixen clar que aquests arguments no han reeixit: el consentiment sexual d’una persona no es pot obtenir per mitjà d’una altra. Amb tot, la legislació francesa encara està poc blindada contra les violències sexuals. El codi penal sí que recull la submissió química, però defineix la violació per la violència o l’amenaça i no pas pel consentiment. Com pot afectar aquest cas el futur tractament de les violències masclistes encara és una incògnita. Hi ha la possibilitat que s’intensifiqui el debat sobre el consentiment en el codi penal, com ha passat els darrers anys a l’estat espanyol, amb el resultat del canvi legislatiu de la llei de llibertat sexual.