Entre avui i demà es farà públic el veredicte del cas Pelicot, el de l’home que durant deu anys va drogar la seva dona, Gisèle, perquè desenes d’homes la violessin. És previst que el veredicte se sàpiga aquest matí, però també és possible que les deliberacions s’allarguin fins a la tarda o, fins i tot, fins demà al matí. El judici va acabar dilluns, quan Dominique Pelicot, el principal acusat i ex-marit de la víctima, va demanar disculpes a la seva família i va reiterar la seva culpabilitat i la de la resta d’acusats –cinquanta-un– en el seu al·legat final. “Tots els qui són aquí són culpables, com jo”, va dir. Ell és l’únic acusat per a qui la fiscalia demana la pena màxima de vint anys de presó. En total, el conjunt de penes sol·licitades per a tots els acusats, amb edats que van dels vint-i-set anys als setanta-quatre, arriben als 650 anys de presó.

Les desenes de violacions que va patir Gisèle Pelicot es van cometre a la casa que tenia el matrimoni a Mazan, a prop d’Avinyó, una vegada el seu home la deixava inconscient amb quantitats d’ansiolítics molt altes que li va subministrar d’amagat entre el 2011 i el 2020. Pelicot reclutava els homes per internet, concretament, en un fòrum anònim anomenat Coco. Tot va acabar quan Pelicot va ser detingut el setembre del 2020 per haver enregistrat un vídeo sota la faldilla d’una dona en un supermercat. Quan van investigar els seus arxius informàtics, van descobrir milers de vídeos i fotografies amb les violacions. Dominique Pelicot també ha estat acusat de més casos de violència masclista, un per la violació i assassinat d’una dona el 1991 i un altre per un intent de violació el 1999.

El coratge de Gisèle Pelicot

A banda de la duresa extrema del cas, aquest judici ha fet la volta al món també pel coratge extraordinari de la víctima, Gisèle, que ha volgut que el procés es fes en obert i no amagar la seva cara en cap moment perquè “la por i la vergonya canviïn de bàndol”, un lema que ja s’ha fet seu el moviment feminista a tot el món. “Aquest és el judici de la covardia”, va dir en una de les sessions, referint-se a l’estratègia de defensa dels acusats. “Admeto que d’ençà del començament he sentit moltes coses inacceptables. Sabia que m’exposaria. Reconec la fatiga que això m’ha fet sentir”, va dir ella, sobre la revictimització soferta durant el procés.

“He perdut deu anys de la meva vida que no tornaran mai, i aquesta cicatriu no es tancarà”, va afegir. Ella sempre ha defensat que volia exposar els acusats amb l’objectiu d’ajudar unes altres víctimes de submissió química i agressions sexuals, i ha utilitzat la seva vivència per recalcar que l’amenaça pot ser dins de casa, que els agressors poden ser homes de tota mena.

Un judici revictimitzant

Els mesos que ha durat el judici, el jutge ha permès tota mena d’estratègies i insinuacions de les defenses, que en alguns casos han arribat a insinuar cert consentiment de Gisèle, malgrat les proves flagrants. Alguns encausats han argumentat que ells pensaven que era un joc sexual del matrimoni en què ella fingia estar adormida i que, per tant, segons el seu relat, no tenien manera de saber si ho consentia. Per justificar aquest relat, entre més, van demanar que es mostressin vint-i-set fotografies de Gisèle nua que, suposadament, van servir al seu ex-marit per a enganyar tots aquests homes. Ella ja va deixar clar que no tenia cap record d’aquestes fotografies i que només servien per a humiliar-la: “Intenten atrapar-me amb aquestes fotografies, volen demostrar que vaig atraure aquestes persones a casa meva i que vaig consentir.”

No sembla pas que aquests arguments puguin reeixir, perquè el consentiment sexual d’una persona no es pot obtenir per mitjà d’una altra, però la legislació francesa encara està poc blindada contra les violències sexuals. El codi penal sí que recull la submissió química, i per tant hi ha eines per a una condemna forta, però defineix la violació per la violència o l’amenaça i no pas pel consentiment. Com pot afectar aquest cas el futur tractament de les violències masclistes encara és una incògnita. Hi ha la possibilitat que s’intensifiqui el debat sobre el consentiment en el codi penal, com ha passat els darrers anys a l’estat espanyol, amb el resultat del canvi legislatiu de la llei de llibertat sexual.