A Catalunya Nord plou sobre mullat. El Tribunal d’Apel·lació de Tolosa ha confirmat la sentència de l’Administratiu de Montpeller que prohibeix de fer servir el català als plens municipals. Entre l’un tribunal i l’altre addueixen que expressar-s’hi en català és inconstitucional i que “vulnera la primacia de la llengua francesa”, que és la manera de dir francòfonament “què hi posa, al teu DNI?”. Els jutges de Tolosa també han resolt, com a tota gràcia, que els afectats podran traduir al català allò que prèviament hagin dit en francès, si els fa il·lusió i es volen prendre la molèstia. I amb aquesta introducció, ja tenim els ingredients per a baixar al Sud i fer-ne algunes reflexions.

No fa pas tant, els parlants del Principat observàvem l’estat agònic del català del Nord i comentàvem, compungits i paternals: “Pobres, com estan.” Així mateix, diguem-ho de passada, també miràvem cap avall, a l’amenaça permanent contra el català valencià i ens dèiem: “Pobres, com estan.” Innocents de naltros, ens sentíem tan lingüísticament estalvis i encarrilats que ens vam relaxar, i bé, ara ens els mirem el Nord i el Sud d’una altra manera –i dispenseu-me a les Illes per aquesta fixació vertical d’avui. L’oasi plàcid de l’arrencada de la normalització, de la immersió, de les protoestructures d’estat audiovisuals, amb unes administracions pròpies a favor, ha resultat un miratge tan efímer com un estiu de joventut.

I això que de sobte ha vingut del fred, i mirant al Nord i al Sud per la finestra, com en aquell conte de Nadal, ens retorna la visió de dos futurs. A través del vidre entelat, l’escombrada del català com a llengua d’ús ens apareix en la modalitat de futur negre i de gris carbó, i que no fan millor el marró-contaminació del Principat. En aquesta banda de la frontera administrativa no ens cal esperar cap prohibició constitucional del català. A les àrees urbanes de la Catalunya Sud, que és on es concentra el 80% dels seus censats, si el català fos prohibit secretament de matinada, l’endemà una grandiosa part continuaria fent la vida que feia sense parar-hi esment. Uns no se n’adonarien perquè no els ha calgut mai saber-ne, i els altres no se’n sentirien perquè són catalanoparlants d’aquells que no tenen “cap problema a canviar de llengua”, però que casualment sempre canvien la mateixa.

I ara vénen les preguntes. Tècnicament, quina diferència hi ha entre tindre i no tindre prohibit el català per fer vida a Barcelona, a València, a Perpinyà o a Palma? Quina diferència hi ha entre tindre’l i no tindre’l vetat en un jutjat d’Eivissa, de Ceret o d’Alacant, a les activitats dirigides d’un gimnàs o als informes mèdics dels seus habitants? I als cines de la Ribera d’Ebre o la Ribera Alta, i a les discoteques mòbils de les seues festes majors? Seria gaire diferent, el panorama, si no hi hagués aquests caparruts que es dediquen a pidolar la llengua i a arrencar-la de mala gana de taulells, finestretes, barres de bar, a traficar-la com jonquis emmonats fora de l’entorn segur de la domesticitat? Psicològicament –a vegades hi penso– no seria un descans saber que en realitat ens l’han prohibida i que, malgrat tot, hi ha racons on algú encara te l’ofereix d’entrada com una substància il·legal: psst, català, tinc català, en vols un gram?, i llavors tornes col·locat a casa: Maria, avui, al pa, m’han atès a la primera en català.

No, al Sud del Nord no ens el tenen prohibit, sort d’això, tot i que els seus parlants siguin discriminats i vexats quotidianament per part de civils, togats i uniformats amb el mateix ànim de qui defensa un interdicte judicial. No, aquí va al revés, que la llengua pròpia té l’empara de la llei, malgrat que centenars de sanitaris surtin plorant als mitjans espanyols que després d’anys, dècades fins i tot d’exercir al país, no són capaços de passar-ne un examenet de nivell. I tan arrelats que diuen que s’hi troben, cosa també ens hauria de fer pensar. No cal ser un Sherlock per a deduir en quin idioma se’ls adreçaven pacients i companys perquè després de dècades encara es mantinguin incompetents en la llengua d’aquí. Tornem-hi, doncs: què hauria canviat, si els catalans haguéssim tingut prohibit d’adreçar-nos-hi en català? I encara més: què canviarà, si només se’ls exigeix la llengua per estabilitzar la plaça però no abans?

Hom pot pensar que parlar en termes de prohibicions és una frivolitat, quan tenim els germans al Nord que pateixen una persecució real. És un argument al qual ja estem acostumats els col·lectius històricament discriminats: tu, dona –per dir-ne una altra–, què véns a reclamar més i més drets, si a l’Afganistan no podries ni xiular? I això que anava a dir: l’alcalde d’Elna, declarant-se desobedient a la imposició del francès als plens, es demanava: “Quin jutge o quin policia vindrà a cosir-me els llavis?”, i el seu heroisme, que no presumeixo a gaires servidors públics del Sud, em porta a la reflexió final de si hi ha gaire distància, entre tindre un jutge o un policia darrere i tindre’un un a dins. Em refereixo als catalanoparlants que se censuren la llengua, sí, i també penso en el gruix creixent dels que la mantenen sense reciprocitat: parlar català sense obtindre català a canvi, realment és parlar català? I no pretenc tirar aigua al vi, ara, que se m’entengui: l’únic camí per a no acabar parlant-lo amb les parets és aquest.