17.07.2020 - 21:50
|
Actualització: 18.07.2020 - 21:20
Els resultats de les eleccions gallegues i basques han estat un cop per als partits que integren el govern espanyol. El PSOE i Podem han vist com, en comptes de treure rèdit electoral de la gestió al capdavant de la crisi de la Covid-19, ara són en una posició més feble. Galícia en Comú s’ha quedat sense representació, Elkarrekin Podem ha perdut la meitat dels escons i el PSOE no ha atret aquest vot, sinó que s’ha mantingut amb un dels resultats més dolents de la seva història. En canvi, BNG i EH Bildu s’han consolidat com els grans referents de l’esquerra en els territoris respectius.
Ara sorgeixen algunes qüestions importants com, per exemple, de quina manera s’expliquen els mals resultats, si són extrapolables a unes eleccions espanyoles i si això fa perillar la continuïtat del govern de Pedro Sánchez.
De la formació de les confluències a Podem al govern espanyol
La política d’aliances de Podem a Galícia ajuda a explicar l’enfonsament que ha sofert enguany la formació. El 2012, dos anys abans del sorgiment de Podem, es constituïa Anova-Irmandade Nacionalista, una escissió del BNG encapçalada per Xosé Manuel Beiras, que era partidària d’una regeneració política i un front ampli sobiranista i d’esquerres. El nou partit va irrompre amb força al parlament gallec el mateix any, tot superant el BNG, amb una candidatura conjunta amb Esquerra Unida i amb l’assessorament d’un jove Pablo Iglesias.
L’èxit electoral es va repetir en les eleccions municipals del 2015, amb la formació de confluències que es van apoderar de batllies com les de Sant Jaume de Galícia, Ferrol i la Corunya. Podem, sense una base sòlida, no es va presentar, però va donar suport a la candidatura. El màxim punt de suport va arribar en les eleccions gallegues del 2016, amb la configuració d’un partit instrumental, En Marea, que aglutinava no tan sols Anova i Esquerra Unida, sinó també Podem i les confluències municipals. Va ser segona força, amb catorze escons i un 19% dels vots.
El BNG va obtenir el pitjor resultat d’aquells darrers vint-i-cinc anys, i va començar un procés de renovació, amb Ana Pontón com a nova dirigent.
Tanmateix, durant la legislatura, es van fer evidents les divisions al nou espai polític. Un sector d’Anova va tornar al BNG, i els membres del partit instrumental En Marea, encapçalats per Luís Villares, es van desvincular de la coalició i es van presentar en solitari a les eleccions espanyoles d’abril del 2019, sense obtenir representació. El partit Anova va decidir de no presentar-se, i Podem i Esquerra Unida, amb un discurs clar de coalició d’àmbit estatal, van configurar Galícia en Comú.
En les eleccions d’enguany, han repetit la fórmula de Galícia en Comú, incorporant-hi novament Anova, ara amb un paper menor, i amb un discurs sobiranista a l’ombra del de Podem. Marea Galeguista, amb els membres d’En Marea, també han quedat fora del parlament, amb 2.863 vots (0,22%).
En una situació contraposada, el BNG ha regenerat el discurs, ha recuperat una part dels votants –el CIS recollia que havia atret gairebé un quart dels votants d’En Marea– i ha arribat als sectors més joves, cosa que ha fet que el partit hagi aconseguit el millor resultat en escons de la seva història.
Els factors que expliquen el resultat de Podem són diversos. Un primer, en clau interna de país. Com explica l’escriptor Suso de Toro en una entrevista a VilaWeb, Podem no ha estat capaç d’articular un discurs centrat en Galícia, ha mostrat una ‘mentalitat madrilenya i colonial’ i ha fet un discurs social sense tenir en compte les dinàmiques pròpies i la qüestió territorial. A la vegada, en un àmbit més estatal, no ha tret rèdit electoral de mesures com l’ingrés mínim vital, sinó que ha mostrat que l’entrada de Podem al govern espanyol no havia estat cap sacsejada: es mantenen la reforma laboral i la llei mordassa, i continuen sense investigar la monarquia ni fer-ne cap consulta.
El PSOE, en mínims històrics
A diferència de Podem, el PSOE, amb quinze escons a Galícia, ha mantingut un suport similar al de fa quatre anys. Amb tot, és un dels resultats més baixos de la història i a molta distància dels vint-i-cinc del 2005 i el 2009 i dels vint-i-vuit de 1989.
Fa només uns mesos, a començament d’any, els sondatges preveien que els socialistes obtinguessin més o menys vint escons, amb un màxim de vint-i-dos. Tanmateix, el suport s’ha anat reduint fins a repetir els resultats d’ara fa quatre anys. Recordem que l’any passat el partit va obtenir cent vint escons al congrés espanyol i va arribar a ser la força més votada a Galícia per primera vegada d’ençà de la transició. En canvi, el 2016 només n’havia aconseguit vuitanta-cinc. Els socialistes, doncs, no han tingut la capacitat d’aprofitar la davallada de Podem i ara mateix semblen més a prop dels resultats de fa quatre anys que no pas dels de l’any passat.
El retorn al suport de fa quatre anys el recull el darrer sondatge de GAD3, l’empresa d’opinió que més l’ha encertada les darreres cites electorals, i que preveu que el PP (cent vint-i-u) obtindria més escons que no pas el PSOE (cent disset) si avui es fessin eleccions espanyoles. Tanmateix, el darrer baròmetre del CIS no mostra aquesta projecció, i manté un suport similar, o fins i tot superior, del que va obtenir al novembre.
Una tendència similar al País Basc
El resultat electoral del País Basc ha estat força similar al gallec. Podem ha perdut la meitat dels representants, el PSOE ha tret un resultat similar al de fa quatre anys, EH Bildu ha despuntat com a referent de l’esquerra i el PNB ha mantingut la centralitat.
El 2016, Elkarrekin Podem, amb Pili Zabala, germana d’una víctima dels GAL, com a cap de llista, va obtenir onze parlamentaris, tot quedant per davant del PP i del PSOE. I en les eleccions espanyoles del 2016, el partit va ser la primera força.
No obstant això, ha perdut pes de mica en mica. A Podem i els socis no els ha funcionat el fet de rendibilitzar la presència al govern espanyol i posar l’accent en les polítiques socials sense tenir en compte les reivindicacions nacionals. Un fet que va marcar la darrera campanya va ser quan Podem va anunciar que s’oposava a investigar Felipe González i els GAL, argumentant: ‘Tothom sap què va passar.’ Tot i la rectificació posterior, van rebre dures crítiques i el partit va mostrar un posicionament de conformitat amb el règim polític actual.
Una part important dels qui van votar Podem fa quatre anys ara s’han inclinat per Bildu (6%) i el PNB (4%). En canvi, el descens és constant entre l’espanyolisme. Dels trenta-nou parlamentaris del 2009, després de la il·legalització de l’esquerra independentista basca, s’ha passat a vint-i-set el 2012, divuit el 2016 –vint-i-nou amb Podem– i als disset d’enguany, vint-i-tres si hi afegim Podem.
Què es pot esperar en unes eleccions espanyoles?
L’enfonsament de Podem a Galícia i el País Basc, tot i que s’explica en part per la incapacitat de fer un discurs diferenciat a cada territori, i l’existència d’una alternativa d’esquerres consolidada, com el BNG i EH Bildu, també respon a qüestions compartides arreu de l’estat espanyol. Les tensions internes són evidents i ho evidencia el fet que Podem té ara mateix més gestores autonòmiques que dirigents triats pels militants.
D’ençà de la fundació del partit, se n’han anat la majoria dels dirigents crítics, la direcció espanyola ha intervingut direccions regionals, i s’han judicialitzat les primàries en diversos territoris. Dels dirigents amb un discurs més diferenciat del de la direcció espanyola a Catalunya, Albano-Dante Fachín va dimitir com a secretari general arran de la intervenció estatal en contra de la direcció catalana; a Andalusia, Teresa Rodríguez ha abandonat el partit; i al País Basc, Pili Zabala també va anunciar fa dos anys que deixaria la política.
L’ex-dirigent Íñigo Errejón, ara cap de Més Madrid, ha dit que Podem ja no existeix, i que hi ha ‘una cosa anomenada Unides Podem i que té els mateixos resultats de sempre d’Esquerra Unida’. Critica, a més, el centralisme de la formació, i vaticina que ‘l’alternativa popular serà confederal i plurinacional o no serà’. En l’àmbit programàtic, el partit apel·lava en un començament a canviar el règim del 78 i a transformar l’estat espanyol. Tanmateix, s’ha adaptat a les institucions, sense fer-hi canvis significatius i apuntalant el govern espanyol sense discutir ni la monarquia ni el model territorial, i esquivant l’autodeterminació i la situació dels presos polítics.
Els territoris amb reivindicacions nacionals i amb més ànsies de canvi van situar les coalicions de Podem per davant del PSOE, però justament és aquí on hi ha hagut ara una reculada més gran. A més, el canvi de discurs ha causat el trencament d’aliances que s’havien format amb partits ben organitzats, com Compromís i Més per Mallorca, i en menor mesura Esquerra Castellana i Equo.
En dades, el partit ha passat de setanta-un escons el 2016 als trenta-cinc de l’any passat. El gran dubte ara és si el partit començarà un procés de renovació i, en cas que no ho faci, si en unes futures eleccions es crearà una alternativa clara en alguns territoris, si els votants més d’esquerres hauran de triar entre continuar votant Podem, inclinar-se per formacions minoritàries o bé optar per l’abstenció.
En el cas del PSOE, la situació és similar a la de Podem. Sense una alternativa clara, amb Ciutadans amb un suport mínim i el PP amb un discurs escorat a la dreta que l’allunya del centre, aconsegueix d’atraure votants amb l’argument repetit abans de totes eleccions que ‘si no els votes, governarà la dreta més extrema i reaccionària’.
