15.09.2019 - 21:50
En la nova època que és a punt de començar per a l’independentisme, després de la sentència del Suprem i les eleccions a les institucions de la comunitat autònoma de Catalunya, serà important de no perdre més temps i delimitar línies clares que puguen servir per a identificar l’autonomisme de fraseologia independentista, perquè sembla difícil de creure que desapareixerà l’ús del doble llenguatge. L’actitud respecte del PSOE em sembla que és candidata de ser una de les línies més transparents i comprovables.
El PSOE no solament no és part de la solució sinó que és el problema. Amb èmfasi al verb: és el problema. Així que, com més a prop se situe qualsevol del PSOE –del PSC, si ho voleu– més lluny serà de la ruptura amb l’estat espanyol i de cap política de confrontació.
I no ho dic únicament per motius conjunturals i passatgers. No és una qüestió de declaracions o actuacions concretes, sinó d’entendre el paper d’aquest partit en la consolidació del règim post-franquista i la seua supervivència. Clar i ras: sense que s’acabe el partit del règim, el règim no es pot acabar. I la independència només pot arribar si és el final del règim.
L’error de distingir entre els projectes del PP i el PSOE com si fossen antagònics és un dels més fonamentals a corregir. Respecte de qualsevol cosa que tinga a veure amb el tracte de les minories nacionals i lingüístiques de l’estat espanyol, és evident que el PSOE i el PP no ho són, d’antagònics. Però també ho són cada volta menys, si m’ho permeteu, respecte del fons mateix del règim. En els negocis, en la gestió de l’Espanya S.A. de Florentino i els bancs, són els mateixos. En la corrupció són els mateixos. En la concepció autoritària de l’estat i l’aprimament de la democràcia sota qualsevol excusa són els mateixos. La dreta espanyola beu encara del franquisme sociològic, com s’ha evidenciat clarament després del referèndum del Primer d’Octubre, i això la fa més impresentable encara. Però el PSOE és el pilar imprescindible sobre el qual el post-franquisme pot aguantar-se. Sense ell tot cauria i aquesta és la seua enorme responsabilitat històrica.
Sense l’acord del PSOE, el 155 no s’hauria pogut fer, Rajoy no hauria tingut prou força ni capacitat política. El PSC i els seus cridaners satèl·lits parlamentaris varen ser la peça clau per a atacar i violentar la legitimitat del parlament el 6 i el 7 de setembre de 2017. Durant el setembre i l’octubre de fa dos anys el PP i PSOE van anar del bracet a les manifestacions amb la ‘rojigualda’, van acudir junts als tribunals a presentar querelles contra tothom i van fer mans i mànigues per frenar la independència com fos. Ara, dit això, el PSOE és qui avui fa despesa en notícies falses per combatre arreu d’Europa el dret d’autodeterminació. El PSOE és qui dóna ordres a la fiscalia. I, obriu els ulls, el PSOE és qui es refusa a governar amb Podem, segurament perquè acata i assumeix les dues regles bàsiques imposades pels generals durant la transició i que es mantenen vives avui: la unitat d’Espanya és sagrada i el Partit Comunista no pot governar. I prou.
Que un govern del PSOE siga millor, més suportable, que no un govern del PP, em sap molt greu, però a hores d’ara ja és un mite discutible. Que tenen, encara ara i de moment unes altres maneres, menys primitives, és cert. Però això és tan cert com que fa quatre anys defensaven que calia un referèndum a Catalunya o que en fa trenta o quaranta defensaven el dret d’autodeterminació i la república. I què? Avui ja hem sentit Miquel Iceta dir que no hi ha repressió a Catalunya quan gent que seia al seu costat i dinava amb ell és a la presó i ja heu sentit Eva Granados dir que les qüestions importants, entre les quals l’autodeterminació, no haurien de ser dirimides per la població precisament perquè són massa importants. Fa massa anys vaig advertir de la deriva del PSOE cap a l’autoritarisme en uns articles (primer i segon) que em van costar un bon grapat de discussions. Avui crec que anem arribant al punt en què es confondran tots dos en una sola cosa. I de fet, Feijóo, llest entre els llests, ja ha apuntat que la solució ideal per a Espanya seria un govern de coalició entre PP i PSOE. Temps al temps…
El PSOE és el règim i no entendre això és errar en el punt principal de l’anàlisi de la situació i, per tant, condemnar-nos al fracàs. És veritat que el PSOE era –això no ho discutiré jo mai– una part del bloc de tradició democràtica, per dir-ho a la manera de Josep Lluís Carod-Rovira. I és evident que va tenir un paper fonamental en la modernització de l’estat espanyol. Però el moviment independentista i el 15-M, els indignats, ho han canviat tot a l’estat espanyol, la correlació de forces i el marc polític i mental, i el PSOE ha triat romandre al costat dels qui volen mantenir el negoci dirigit pel rei. Dissimularan, és clar. Faran servir sense vergonya la cosmètica nacional, federal, feminista, climàtica, de la memòria històrica o de què siga. Però només a favor seu i amb la intenció de legitimar i mantenir dempeus la monarquia espanyola, el règim post-franquista, que els catalans vàrem fer tremolar fins als fonaments el 3 d’octubre de 2017.
Situar, per tant, el PSOE en el lloc on realment és avui, i no on era en el nostre passat sentimental, crec que serà una de les tasques imprescindibles del nou independentisme si és que volem refer el rumb després d’aquests dos anys de desconcert. Es pot entendre que els presos polítics tinguen por del tracte, pitjor, que rebrien de la dreta ultra. Però en nom d’això no es pot justificar un error polític monumental que fa descarrilar l’independentisme. Ajudar a investir Pedro Sánchez, en la moció de censura contra Rajoy, va ser un error immens d’ERC i JxCat que només ha servit per a reforçar internacionalment Espanya, afeblir-se a ells mateixos i la seua defensa i desconcertar l’independentisme civil amb tanta crida a la moderació i tantes declaracions contradictòries amb tot allò que s’havia dit i fet entre el 2014 i el 2017. Pactar a la Diputació de Barcelona amb el PSC, com va fer Junts per Catalunya, és una bestiesa indigna que emblanqueix i torna honorable el partit que manté presos alguns dels dirigents principals de JxCat. Insistir ara, com Esquerra de manera obsessiva, en la investidura del president socialista espanyol és simplement incomprensible, sobretot quan es compara l’esforç d’ara per investir Sánchez amb l’esforç nul que van fer per investir Puigdemont o l’obsessió d’evitar eleccions a Espanya amb l’obsessió que n’hi hagi a Catalunya. Els mateixos arguments valen per a una cosa i per a la contrària, però al final tot allò que reforça Espanya –i la presidència de Sánchez reforça Espanya– només pot afeblir l’independentisme. I això no ho canviarà la demagògia.
Els presumptuosos nacionalistes espanyoles solen fer broma amb allò que cal viatjar i veure món per aprendre. Doncs avui els recomane molt especialment un article, ‘Il Paese dei trasformismi‘, que Ernesto Galli della Loggia publicava l’onze de setembre al Corriere della Sera i que no ha passat per alt a Antoni Soy. El text és excepcional i descriu com el vell Partit Comunista Italià, avui Partit Democràtic, ha esdevingut ‘l’autèntic partit de les elits de la península’. Galli el descriu com ‘il partito dello Stato’ (i hi hauria cap definició millor per a parlar del PSOE?) i explica a la perfecció de quina manera el PD ha emfasitzat la imatge de ser el defensor de la constitució i l’antifeixisme no per a res més que per a tenir la possibilitat de fer-la servir en benefici propi. Sobretot per a crear allò que defineix com un clima perenne d’emergència democràtica que li permet de situar-se ell mateix en la posició de deslegitimar qualsevol força política quan i com li convinga. O a la inversa, per a legitimar en un minut qualsevol força que li convinga legitimar com acaba de fer, sense gens de vergonya, amb el Moviment 5 Estels. El mateix 5 Estels fa quatre dies, quan governava amb la Lega, era el feixisme que era a punt d’arruïnar la democràcia italiana i avui, que ha passat a governar amb el PD, només per això, ja és un dels valedors de les llibertats i els drets dels italians. Us sona?
I aleshores la pregunta del viatger, que sempre procura aprendre de què passa a fora perquè és molt menys nacionalista que els nacionalistes espanyols, és inevitable: si a Itàlia el pensament crític és capaç de posar davant l’espill les trampes innobles dels hereus acomodaticis de l’impressionant comunisme cisalpí, no seria hora que nosaltres comencéssem a posar davant l’espill les trampes, molt pitjors encara, dels hereus del modest socialisme espanyol?
