18.11.2020 - 21:50
Clar i català: la peça imprescindible per a la supervivència del règim postfranquista és el PSOE. Perquè els socialistes, la posició singular que els socialistes assumeixen en el tauler polític, són la condició necessària perquè funcione. El PSOE, simultàniament, és el tap que impedeix qualsevol avanç de l’esquerra i, especialment, dels moviments sobiranistes i es presenta com el tap al qual aquests s’han d’unir contra la dreta extrema. Per això el PSOE sempre és qui salva el règim en les situacions difícils, quan l’esquerra o el sobiranisme sembla que són capaços d’anar un poc més enllà. Bàsicament aprofitant-se del fet que els altres, empetitits psicològicament, han de ser purs i no poden fer segons què, mentre que ell resulta que ho pot fer tot, sense gens de vergonya i sense haver de donar explicacions de res.
Va tornar a passar ahir. La CUP havia pactat amb Podem i ERC una moció per a regular els preus del lloguer mitjançant una llei estatal. I el PSOE, sense ni immutar-se, la va liquidar votant al costat de Vox, del PP i de Ciutadans. I ho va fer perquè sap que no passa res, que ho pot fer sense que això –votar amb Vox contra el propi soci de govern i votar contra la regulació del preu del lloguer– li signifique cap preu. I això és així perquè la realitat, assentada de fa dècades, és que el PSOE sap que no té ningú, d’una manera efectiva, a l’esquerra. Que no té ningú, vull dir, que pense autònomament. La paradoxa arriba a tal punt que, amb el govern de coalició, sembla que els socialistes fins i tot han trobat la panacea externalitzant les clucades d’ull, i ja ni això no els toca fer a ells. En aquesta línia, despús-ahir Podem presentava una esmena al pressupost del seu govern per prohibir els desnonaments fins el 2022, i ho feia pactant amb Esquerra i Bildu. Esmenar-te a tu mateix ja és ben rar, però s’entén la jugada si és per a il·lusionar una certa esquerra sobiranista que s’il·lusiona per ben poca cosa. I en tot cas, si cal, després el PSOE ja pactarà amb Vox per a tombar allò que calga.
Abans de les darreres eleccions espanyoles, Arnaldo Otegi, segurament la ment més afinada de l’esquerra ibèrica, va deixar caure la idea de fer un pacte a la kurda. Consistia a crear un nou partit d’àmbit estatal, que també poguessen votar els espanyols que volguessen, però format i dirigit per totes les forces nacionalistes dels Països Catalans, el País Basc i Galícia. Un partit que podria aplegar una trentena de diputats i establir així una agenda autònoma per la ruptura democràtica, per l’autodeterminació i l’amnistia. De manera que els grups i grupets deixassen de dependre del PSOE i, tant com fos possible, fessen que el PSOE depengués d’ells. La cosa no va fructificar, però algú a Madrid deu haver entès la gravetat de l’afer i ahir també ens vam sorprendre llegint que volen tornar a empresonar Otegi, tot repetint, d’una manera absolutament increïble, el judici del cas Bateragune, pel qual el dirigent basc va passar sis anys a la presó, un judici que el Tribunal Europeu de Drets Humans va criticar dient que no havia estat just.
I de qui és la idea? De la fiscalia, que depèn del govern espanyol. Cosa que, en definitiva, no és sinó una altra versió, ampliada, del mateix parany que explicava abans. Consentida, lamentablement. Perquè no crec que enlloc del món trobem que, en una situació d’opressió nacional, els qui en són víctimes es dediquen voluntàriament a escindir la responsabilitat de la justícia i del govern –com si no et ficàs a la presó o no t’hi mantingués tancat–, aquell amb qui submisament et dediques a pactar, i l’estat, com un tot, del qual te’n vols anar. En fi…
