31.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 01.04.2019 - 00:08
Els socialistes, la Internacional Socialista en concret, tenen una declaració de principis que han de respectar els cent quaranta-cinc partits de tot el món que en formen part, el PSOE inclòs. I l’article 24 d’aquesta declaració diu: ‘El socialisme no pretén instaurar una societat final, immutable, no susceptible de canviar, de reformar-se o d’evolucionar. Un moviment [el socialista] compromès amb l’autodeterminació democràtica ha de deixar sempre espai per a la creativitat, perquè cada poble i cada generació han de fixar les seves fites.’
La frase és molt sensata. Molt. Refusa l’essencialisme i estableix la realitat com a marc de la política. Partint del compromís amb la pràctica democràtica de l’autodeterminació, el moviment socialista es compromet, o s’hauria de comprometre, a entendre que ‘cada poble i cada generació’ ha de fixar les seues pròpies fites –i és especialment interessant ací la referència a les generacions. Fixació de fites a què, políticament, els socialistes afirmen que s’ha de respondre sempre ‘deixant espai per a la creativitat’.
Aquesta declaració de principis del moviment socialista mundial és evident que no pot casar mai amb l’eslògan ‘ni independència, ni referèndum, ni autodeterminació’, que ahir vam sentir com a definició d’allò que volen per a Catalunya els socialistes espanyols. Perquè dient això, com a resposta a un anhel sostingut democràticament, persistent i majoritari, ni es deixa cap espai a cap creativitat, ni s’entén que cada poble i generació, en aquest cas la Catalunya d’aquesta dècada, pot fixar les seues fites. És ben bé a l’inrevés. Els socialistes espanyols responen amb l’immobilisme total i ranci, amb l’essencialisme patriòtic espanyolista, a això que la declaració de principis del seu moviment dibuixa com una necessitat dinàmica. I ens obliga a assumir, per tant, que també el PSOE is different, per dir-ho a la manera de Manuel Fraga i el seu famós eslògan dels anys seixanta. I que no respon avui ni a la seua tradició política i ni tan sols als principis inspiradors del seu moviment.
Puc suposar que ahir Miquel Iceta i Pedro Sánchez van ser tan contundents, en part, per a aplacar la polèmica desfermada per l’entrevista d’Iceta al diari Berria, en què afirmava que si l’independentisme arribava al 65% alguna cosa hi havia de fer la democràcia. Però ni així, ni com a argúcia per a tapar la polèmica electoral, l’eslògan no hauria de ser tolerable.
Perquè la frase conté una càrrega política tenebrosa, que hauria d’espantar tots els votants demòcrates, tant si són independentistes com si no, tant si volen que es vote la independència com si no. Per la negació evident de drets que proclama, per la limitació irresponsable del camp polític que pretén i sobretot per la suplantació de la voluntat popular que admet com a possible. Però també per la confusió de papers que, molt ràpidament, assenyalava ja ahir Jim Kennedy en una piulada ben encertada: ‘Negar la independència és una opció política de partit [legítima, hi afegesc jo]; negar el referèndum és una opció política cínica de partit [legítima, però poc sensata, hi afegesc jo]; negar l’autodeterminació és oposar-se a la democràcia [il·legítimament, hi afegesc jo].’
Quan Fraga es va inventar allò de ‘Spain is different’ els autors de la campanya van explicar que la frase tenia el propòsit de fer oblidar el debat sobre la democràcia i la dictadura. ¿Espanya era bona (un país democràtic on es podia anar a fer turisme) o dolenta (una dictadura que no podies sostenir fent turisme)? No. Espanya ‘només’ era diferent. I tant hi feia, en aquest context, si era una dictadura o una democràcia. El parany del franquisme turístic, tots ho sabem, era cínic i va ser respost en molts països amb campanyes, sobretot dels partits socialistes europeus, que explicaven que el sol espanyol no entrava a les presons, plenes de presos polítics, ni arribava als exiliats. Qui li ho havia de dir, a Fraga que tindria aquests escolans…
PS. No sé si heu observat que en les creixents reaccions en favor de Catalunya i els drets civils a tot Europa, els socialistes hi tenen un paper com més va més destacat. La majoria dels senadors francesos que van signar el famós manifest ho eren. El candidat dels socialistes francesos a la presidència de la República visitarà Jordi Cuixart a la presó aquesta setmana. Els socialistes portuguesos, amb els socialdemòcrates i el Bloc d’Esquerra, es van reunir a Lisboa la setmana passada amb el president Torra, com una mostra de suport a la democràcia i el dret d’autodeterminació. Els socialistes suïssos han estat particularment actius en la defensa d’Anna Gabriel i Marta Rovira, les dues polítiques catalanes exiliades al seu país. Felix Von Grünberg, ex-diputat socialdemòcrata alemany, va declarar la setmana passada en favor dels presos en el judici de Madrid. El president d’Eslovènia i el del parlament d’aquell país, socialistes tots dos, van rebre en una visita oficial el president Torra, malgrat l’oposició del primer ministre centrista i del govern espanyol…
