01.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 01.02.2023 - 21:45
Després de gairebé una dècada sense reunions bilaterals, Espanya i el Marroc escenificaran demà a Rabat la normalització de relacions en una cimera d’alt nivell en què, per part espanyola, participarà el president Pedro Sánchez i una àmplia representació ministerial. La reunió, menys de dos anys després de la pitjor crisi bilateral de la història recent, confirma la nova era que inaugurà la primavera passada la Moncloa amb un tomb històric en què l’estat espanyol va reconèixer l’autonomia marroquina sobre el Sàhara Occidental. És la culminació d’un llarg procés d’acostament que, a l’esquena d’Europa i dels votants espanyols, ha convertit Espanya en aliat fidel –i sovint submís– d’un dels països que més suspicàcies aixequen a la UE.
Un tomb històric
Durant quaranta-set anys i dotze legislatures, la posició de l’Espanya postfranquista sobre la qüestió del Sàhara Occidental s’havia mantingut constant: per una banda, el rebuig de l’ocupació marroquina del territori –si més no de portes enfora– i, per una altra, el suport a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació sota els auspicis de l’ONU. L’arranjament, certament, no agradava al poble saharià, desemparat durant dècades per l’ex-potència colonial que temps enrere s’havia compromès a vetllar pel futur del Sàhara Occidental; ni tampoc a Algèria, veïna i aliada històrica del territori. La renúncia per part de l’estat espanyol de qualsevol responsabilitat sobre la regió, tanmateix, també havia estat una font constant de tensió diplomàtica amb el Marroc, que durant anys havia intentat infructuosament que Madrid reconegués la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, ocupat parcialment per les forces del règim alauita d’ençà del 1975.
Aquest rerefons de discòrdia havia culminat ara i adés en crisis serioses com ara l’intent d’ocupació de l’illot Perejil, durant la segona legislatura de José María Aznar. Més recentment, a final del 2021, l’acolliment a l’estat espanyol del dirigent saharià Brahim Ghali havia desencadenat una tempestat diplomàtica entre Madrid i Rabat a la qual el règim alauita havia respost tot permetent, unilateralment, l’entrada en massa de gairebé tres mil emigrants a l’enclavament espanyol de Ceuta.
Aquests darrers anys, tanmateix, lluny dels grans focus mediàtics, s’havia anat covant un desglaç tímid, però inexorable, que culminà el març de l’any passat amb el gir copernicà del govern espanyol. En certa manera, de fet, la crisi oberta pel cas de Ghali ja oferí un avançament de la línia que les relacions hispano-marroquines seguirien els anys següents: Madrid no tan sols accedí a expulsar Ghali, que es trobava ingressat a Logronyo per un quadre greu de covid-19, sinó que a més prescindí de la ministra d’Afers Estrangers, Arancha González Laya, com a gest de bona voluntat envers Rabat.
Ni tan sols una concessió com aquesta, tanmateix, no podia fer preveure el canvi radical que el govern espanyol executaria mig any després, quan, sobtadament, posà fi a gairebé mig segle de continuïtat diplomàtica i accedí a reconèixer el pla marroquí d’autonomia sobre el Sàhara Occidental –rebutjat tant per l’ONU com per la gran majoria de països occidentals. De cop i volta, el Marroc havia passat de ser un veí incòmode per a l’estat espanyol a ser-ne un aliat de primera. Així ho evidenciaren els successius acords a què Madrid i Rabat van arribar durant les setmanes següents: la represa de les rutes marítimes, la reobertura progressiva de les fronteres de Ceuta i Melilla o bé la recuperació gradual del flux de persones i mercaderies; un seguit d’avenços que haurien semblat quimèrics tan sols un any abans, en plena crisi diplomàtica per l’acollida de Ghali.
Un viratge sense beneficis palpables
El tomb del govern Sánchez sobtà no tan sols per la brusquedat, sinó també perquè la transcendència històrica de la decisió no semblava adir-se, ni de bon tros, als beneficis polítics –ni en clau interna ni en clau externa– que Madrid semblava que preveia obtenir-ne. Certament, el canvi de posició no l’havia pas impulsat l’opinió pública espanyola, que es pot considerar, si més no, equidistant envers la qüestió del Sàhara. Tampoc no es podia atribuir al soci minoritari de la coalició de govern, Podem, que s’ha manifestat reiteradament en favor d’aplicar les resolucions de l’ONU i respectar l’autodeterminació del poble saharià.
El reconeixement del pla d’autonomia marroquí per part de Sánchez, de fet, obrí l’enèsima crisi en l’executiu, amb diputats de Podem com ara Gerardo Pisarello acusant el PSOE de “perdre la credibilitat com a mediador del Sàhara” i de “trair el poble saharià”. A Podem s’hi afegiren la resta de partits de la majoria d’investidura, que van votar en bloc al congrés contra la decisió unilateral del govern espanyol d’arrenglerar-se amb el Marroc.
En l’àmbit extern, els avantatges del viratge tampoc no semblaven pas gaire més evidents. Per una banda, la decisió trencà d’una revolada la relació, fins aleshores puixant, del govern espanyol amb Algèria, que havia suspès tots els vincles amb el Marroc l’any anterior. D’un punt de vista estrictament econòmic, allunyar-se del principal proveïdor de gas de l’estat espanyol enmig d’una crisi energètica sense precedents no semblà una decisió gaire prudent. Si bé Algèria no va arribar a tancar l’aixeta gasística, sí que va suspendre el tractat d’amistat que des de feia dècades l’unia amb l’estat espanyol.
Per una altra banda, el viratge del govern espanyol no arrencà cap concessió diplomàtica al Marroc, que en cap moment no va renunciar a les reivindicacions territorials sobre Ceuta i Melilla ni tampoc oferí cap garantia a l’estat espanyol sobre la jurisdicció de les aigües frontereres amb les illes Canàries.
Madrid sucumbeix a la deferència envers Rabat
Ocasionalment, l’acostament de Madrid a Rabat ha fet sucumbir la Moncloa a actituds pròximes a la deferència, fins al punt que pot semblar que el Marroc –i no pas Espanya, més gran i poderosa– és qui té la paella de la relació pel mànec. Un exemple recent d’aquest aparent desequilibri és la decisió del monarca Mohammed VI, anunciada ahir, de no rebre Sánchez durant la cimera d’avui a Rabat –una reunió que, teòricament, és considerada d’alt nivell tant per a l’estat espanyol com per al Marroc.
El control migratori és una possibilitat que alguns analistes van esgrimir a l’hora de justificar el canvi de posició del govern espanyol, però el trànsit migratori a la frontera hispano-marroquina difícilment es pot considerar prou significatiu per a justificar un viratge d’aquesta magnitud. Així ho va resumir fa poc en una entrevista a VilaWeb el periodista i dissident marroquí Ali Lmrabet: “Espanya té por de la immigració? La immigració que entra pel sud és mínima, la majoria dels qui arriben a l’estat espanyol entren per l’aeroport.”
Ni tan sols els representants del govern espanyol no van ser capaços d’explicar per què havien renegat d’una posició històrica i havien acceptat el pla d’autonomia marroquina sobre el Sàhara Occidental. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, es limità a dir que l’acord garantia “la integritat territorial d’Espanya, la prosperitat, la gestió dels fluxos migratoris irregulars, els interessos comercials i la lluita contra el terrorisme”, sense més aclariments. És justament el mateix argumentari que emprà, pocs dies després, Pedro Sánchez.
L’acostament al Marroc porta problemes als socialistes europeus
L’aliança amb el Marroc fins i tot ha portat dificultats al soci majoritari del govern, el PSOE, a Europa. La tragèdia de Melilla del juny proppassat n’és un bon exemple: la defensa aferrissada que el PSOE va fer de l’actuació de l’operació de seguretat hispano-marroquina no tan sols va causar la indignació de Podem, sinó que també va obligar el PSOE a votar al costat de la ultradreta al Parlament Europeu contra diverses propostes relatives a la matança i a enfrontar-se a autoritats com ara la comissària de Drets Humans del Consell d’Europa.
Els socialistes també s’han enganxat els dits amb episodis com ara l’escàndol de suborns per part de Catar i el Marroc, l’anomenat Catargate, que, tot i que no ha afectat directament cap eurodiputat espanyol, ha posat en el punt de mira la basca Iratxe García Pérez, cap del grup socialista, perquè molts eurodiputats consideren que ha posat traves a la reforma del funcionament intern del grup. “Fa la impressió que no es volen moure perquè seria reconèixer que han estat manipulats”, explicà una font de la delegació francesa al diari belga Le Point sobre els socialistes espanyols.
Més recentment, els eurodiputats del partit es van posar en evidència quan van votar contra la resolució del Parlament Europeu que demanava al Marroc que respectés la llibertat d’expressió al bloc continental arran de la presumpta implicació del règim alauita en el Catargate. El PSOE, de fet, fins i tot s’ha desentès de la demanda presentada pel Marroc contra el periodista espanyol Ignacio Cembrero per haver denunciat que Rabat l’espià mitjançant el programari Pegasus.
Molts dels pesos pesants del partit exerceixen, o si més no han exercit, de lobbistes del règim alauita a l’exterior. El cas més conegut és el de l’ex-ministra d’Habitatge María Antonia Trujillo, que l’estiu passat suscità la indignació del seu partit mateix, després de qüestionar obertament l’espanyolitat de Ceuta i Melilla en una conferència. Però n’hi ha molts més, com ara els ex-presidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, hostes habituals del rei Mohammed VI i conferenciats ocasionals en terres marroquines; o bé els ex-ministres José Bono i Miguel Ángel Moratinos, que també han posat més d’una vegada els seus dots retòrics al servei del règim alauita.
Per a Ali Lmrabet, aquesta coincidència no és pas casual, sinó que respon a una llarga estratègia d’acostament al Marroc per part del PSOE que culminà la primavera passada. “Zapatero, Miguel Ángel Moratinos i José Bono s’han convertit oficialment en lobbistes del Marroc. […] Crec que hi ha un vist-i-plau del govern espanyol perquè es converteixin en lobbistes al Marroc. Hi ha una gran operació del PSOE quant a les relacions amb el Marroc. Han anat més lluny que cap altre govern”, digué.
L’espionatge amb Pegasus, la clau que la Moncloa es nega a reconèixer
Així doncs, què s’amaga rere aquest tomb tan tèrbol del govern espanyol –i sobretot del PSOE– envers el Marroc? Una possibilitat no confirmada, però que han assenyalat observadors contrastats de les relacions hispano-marroquines com ara Lmrabet mateix, és que el Marroc hagi espiat el govern espanyol amb Pegasus i l’hagi convertit en víctima del seu xantatge. Això pot explicar, per exemple, per què Sánchez clamà en ple escàndol pel Catalangate que també havia estat espiat pel programari, però refusà d’aclarir qui havia estat, de manera que deixava la porta oberta a una possible implicació de l’estat marroquí que, si es confirmés, desencadenaria una crisi diplomàtica sense precedents entre Madrid i Rabat. Atès que el Marroc ja ha espiat mandataris com ara Emmanuel Macron, i que la Comissió Europea ha assenyalat el règim alauita com a possible responsable de casos d’espionatge a l’estranger, aquesta possibilitat no sembla pas forassenyada.
Lmrabet, de fet, va un pas més enllà i afirma que el govern espanyol ha pressionat perquè la mà del Marroc en casos d’espionatge a l’estat espanyol no arribi al gran públic: “Encara que el Marroc ho negui, hi ha una llista de dos-cents telèfons espanyols espiats. […] Aquestes dades les té un diari espanyol d’ençà del maig del 2022.” I per què no ha estat publicada aquesta informació? El periodista apunta a una possibilitat: “Hi ha alguns telèfons espiats pel Marroc que [els representants del govern espanyol] no volen que surtin. Hi ha una pressió del govern espanyol perquè no siguin publicats.”
Per a ell, aquesta pressió es deu a un càlcul essencialment polític del president: “A Pedro Sánchez li interessa acabar la legislatura. El Marroc se’l rifa. Han trobat una autopista perquè aquest senyor dóna allò que calgui per perpetuar-se al poder”, explicà. I acabà dient: “Aquesta gent tenen Pedro Sánchez –dient-ho vulgarment– agafat pels pebrots.”
