27.05.2019 - 21:50
|
Actualització: 28.05.2019 - 18:47
A Europa el PSOE ven una imatge que, ara per ara, molta gent s’empassa: que Pedro Sánchez va apagant l’incendi català i va encarrilant Espanya per la via de l’estabilitat. En contrast amb la urgència de l’octubre del 2017, quan fins i tot el president de la UE va haver de suplicar que no es proclamàs la independència, la imatge que ara es va difonent dibuixa una Espanya on es fan moltes coses brutes i lletges però on, fet i fet, es va controlant la situació. L’independentisme guanya, continua guanyant, però no té marge de maniobra real. Perquè no té la majoria dels vots, encara que a les europees s’haja quedat a dècimes i prou, però també, i sobretot, perquè no té cap projecte comú, cap objectiu compartit.
El resultat aconseguit pel Partit Socialista a les eleccions de diumenge li atorga una gran credibilitat a Brussel·les. Cal que en siguem ben conscients. Han estat dues eleccions seguides i dures, però Pedro Sánchez pot dir a Europa que és l’home de l’estabilitat i reclamar una certa credibilitat. L’enfonsament espectacular de Podem i el fre evident del creixement de l’extrema dreta han fet de Pedro Sánchez una estrella en ascens. És l’únic socialista que domina clarament un dels estats europeus grans i, precisament en un moment de molta pressió dels extrems, ell s’erigeix en símbol de la moderació.
I això, aquesta imatge creada, li permet de tornar a endurir la seua (mala) relació amb l’independentisme. Curiosament, encara hi ha molts independentistes que no veuen amb els mateixos ulls el PSOE que el PP i que troben disculpables actuacions dels socialistes que serien un escàndol venint del PP o de Ciutadans, i no diguem de Vox. L’independentisme es va endurint a poc a poc i això és una gran notícia, però cal que s’adone que el PSOE també va endurint-se, alhora que fa cristal·litzar una imatge exterior d’Espanya més favorable als seus interessos i més difícil de tombar pel republicanisme.
Va en aquesta línia la decisió socialista de mirar d’impedir com siga un govern d’Ernest Maragall a Barcelona. En la crònica d’aquesta nit, Pere Martí explica amb tots els ets i uts una jugada que podria marcar el futur immediat del país. El PSC ha decidit de passar a l’altra banda de la ratlla i esdevenir el pal de paller de l’espanyolisme. I això, que li ha anat magníficament bé en termes electorals, hauria de tenir conseqüències en el camp independentista. La primera i fonamental, la d’entendre i acceptar finalment que la línia dels pactes i els suports posa definitivament en una banda les forces sobiranistes i en una altra les espanyolistes. Serà curiós, i serà molt trist si passa, de veure com l’independentisme polític continua barallant-se per l’hegemonia ideològica, fent oix a l’altre, mentre l’espanyolisme considera obertament de pactar, si cal, de Colau a Valls sense ni tan sols escabellar-se.
És evident, i em sap greu de dir-ho tan cruament, que els votants que van eixir el Primer d’Octubre necessiten polítics que sàpiguen interpretar on som i, sobretot, que deixen de justificar els seus anhels amb elucubracions intel·lectuals justificatives, pensades per a cobrir amb un mantell de respectable ideologia allò que no és sinó càlcul privatiu i egoista. Ha passat un any i mig d’ençà de la proclamació de la república i la lliçó que el carrer ha donat a tothom, de paciència, perseverança i perspectiva, és extraordinària. Les victòries inapel·lables d’ERC a les espanyoles i del president Puigdemont a les europees aclaririen en qualsevol país del món la incongruència monumental de la picabaralla partidista, d’un partidisme que la majoria dels votants ni entén ni fa seu. Però, encara avui, la classe política independentista es manté paralitzada, pensant en les cadires i en els escons més que no en el projecte. I prestant-se, si cal, a desqualificar l’altre, l’altre company, a cada ocasió que té.
És en aquest context que es fa necessària, i cal reclamar, que es negocie una nova estratègia unitària entre tot l’independentisme, entre tots els actors, com a resposta seriosa al canvi de paradigma que capitaneja el Partit Socialista. Sense la urgència electoral i després d’haver constatat que els ciutadans entenen que ERC és el partit de referència i que això és compatible amb el fet que Carles Puigdemont siga el polític de referència, molta gent espera ara rigor, generositat i lleialtat de tots els partits al projecte nascut de les urnes del referèndum d’autodeterminació de l’octubre del 2017.
