03.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.07.2023 - 21:42
Torna la tensió interna al PSOE, després de l’estimbada del 28 de maig. Els “gerros xinesos”, el terme amb què Felipe González va descriure la incòmoda posició pública dels ex-presidents, han entrat en campanya. José Luis Rodríguez Zapatero la va sacsejar al començament, amb una entrevista molt intensa a la Cadena COPE, en què va reivindicar obertament el mèrit d’haver fet rendir ETA. També hi va defensar la legitimitat dels pactes amb ERC i Bildu, “partits que compleixen tots els requisits democràtics”. En més aparicions, Zapatero ha brandat orgullosament els indults i la taula de diàleg, i ha lloat la ministra d’Igualtat, Irene Montero, gairebé com ningú, cosa que ni tan sols ha fet Yolanda Díaz. Sembla talment un repartiment de rols: Sánchez, dedicat a preservar el votant centrista; Zapatero, fent les arengues més desinhibides per seduir el votant d’esquerra, representant un desacomplexament que alguns socialistes troben a faltar.
Mentrestant, un altre ex-president espanyol, González, ha trencat el silenci en una direcció totalment oposada a la de Zapatero. Ahir, va publicar un article en què proposa que governi la llista més votada. Segons ell, no és pas tan clar que els blocs siguin PSOE-Sumar i PP-Vox. Diu que la convivència es basa en el pacte i troba ridícul pactar “amb qui pensa com tu”: “Pactes amb qui pensa diferent.” González marca un full de ruta sense embuts: “Busquem solucions en què la llista més votada sigui acceptable quan no hi ha més opció. Què demanem a canvi de permetre de governar? No demanar res. Si no demanes res, hauran d’arribar a acords en cada projecte de llei i en el pressupost.” Tots els sondatges preveuen que la llista més votada serà el PP. L’única novetat d’aquests darrers dies és que n’hi ha que posen en qüestió que els populars sumin majoria absoluta amb Vox. La proposta de l’ex-president arriba en un moment paradoxal. Per què ara, doncs?
L’operació no és accidental i González no està sol. Nueva Revista, on ha sortit l’article, és un punt de trobada del constitucionalisme més acèrrim. La va fundar Antonio Fontán, membre de la UCD, president del senat espanyol durant la transició. La dirigeix l’ex-director d’El Mundo Juan Carlos Laviana Díaz. Al consell editorial hi ha noms com Alberto Ruiz Gallardón o Carlos Mayor Oreja. Un altre dels articles és escrit per l’ex-vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, que fa una elegia dels pactes d’estat i afirma que els acords entre el PP i el PSOE han estat salvadors. Per exemple, esmenta el vot conjunt en la reforma constitucional del 2011 per a prioritzar el pagament del deute, o la llei d’abdicació de Juan Carlos, o l’aplicació de l’article 155: “Vam preferir fer-ho amb els qui forjaren la constitució, especialment, és clar, el Partit Socialista.” Ara, diu, “els consensos, sobretot entre els grans partits, són l’antídot contra els moments d’incertesa”.
La perspectiva d’una victòria d’Alberto Núñez Feijóo va obrint ferides dins el PSOE. El primer de contestar a la proposta de González ha estat precisament Zapatero, que titlla d’impensable una abstenció dels socialistes. “No veig aquesta possibilitat de cap manera. El PSOE va fer-ho una vegada amb Mariano Rajoy i ens va costar una fractura interna. De fet, Pedro Sánchez va protagonitzar la posició contrària. I, més important, el PP no ens ho ha reconegut mai: Sánchez va haver de repetir eleccions i al PP no se li va ni acudir una abstenció”, va dir a TV3. Però l’objectiu de González no sembla que sigui tan sols de justificar una possible abstenció socialista. La intenció és de preparar el terreny per a un canvi de més abast, en què el PSOE no necessiti l’independentisme i el PP no necessiti la seva extrema dreta. L’opció de González és una restauració total del bipartidisme, en què els dos grans partits es reconeixen el dret de governar, un consens que anul·là Pablo Casado quan acusà Sánchez de president il·legítim.
La situació no és pas la mateixa que el 2016. Aleshores, ja hi havia hagut una repetició electoral, i la diferència entre l’un partit i l’altre era molt gran (137 escons el PP, 85 el PSOE), perquè Podem era en el punt màxim (71 escons). Però el 2016 es va trencar un tabú, i els efectes d’haver-lo trencat són ben presents. El precedent hi és. Alberto Núñez Feijóo ja comença a fer servir l’argument, mal que sigui per l’electoralisme de pressionar el PSOE, i insinua que l’endemà de les eleccions cercarà l’abstenció dels socialistes perquè li permetin de governar tot sol. “Si no traiem més vots que l’esquerra però guanyem clarament el PSOE, intentaré una abstenció a la investidura”, va dir abans-d’ahir en una entrevista. Feijóo fa equilibris complicats: per encaixar amb el votant més extremista diu que no té cap problema de pactar amb Vox allà on calgui, i per no espantar el votant més moderat diu que si que si han de cercar acords amb Vox és “perquè el PSOE ens hi obliga i ens ho exigeix”.
Una altra de les diferències més importants amb el cas del 2016 és la legitimitat de Pedro Sánchez dins el PSOE. Quan els barons el van decapitar en el famós comitè federal, després de la investidura de Rajoy, Sánchez venia d’haver fet el pitjor resultat de la història del partit. Després va aconseguir el crèdit orgànic d’haver derrotat ell tot sol l’establishment socialista, que va donar suport a Susana Díaz. Aquella remuntada va ser una lliçó per al sector del PSOE més partidari de pactar amb el PP. Díaz fins i tot va demanar perdó, anys més tard. “Jo em vaig equivocar i Pedro Sánchez la va encertar”, va dir. En aquestes eleccions, però, Sánchez també s’hi juga la legitimitat obtinguda en aquelles primàries. Han passat sis anys i el PSOE n’ha governat cinc. Hi ha desgast. No tots els barons van pair bé el pacte amb Podem. Encara menys els pactes amb ERC i Bildu. N’hi ha, com Ximo Puig, que van responsabilitzar Sánchez de la derrota a les autonòmiques, per haver interferit en la campanya i haver reduït el marc local de les eleccions.
Amb la narrativa d’aturar l’extrema dreta ben calenta, els aires de gran coalició semblen dèbils. Però Sánchez sap que, després de les eleccions, el futur de la seva carrera política es juga exactament en el torcebraç amb els crítics del seu partit, que el sotmetran a una pressió molt forta si el PP i Vox tenen majoria absoluta. Un dels únics barons socialistes que van aguantar el 28 de maig és Emiliano García Page, president de Castella – la Manxa, la figura més forta contra Sánchez dins el partit. Ahir mateix va dir que tant el PP com el PSOE s’equivocaven: “Amb aquesta dialèctica frontista, s’arrisquen que no hi hagi centre.” No és una defensa explícita de la gran coalició, però l’esperit és pròxim a González. Sánchez s’ensuma el perill i ha fet unes llistes electorals plenes de fidels, cosa que va molestar els barons. García Page, de fet, no va anar al comitè federal que les havia de validar. Els cants de sirena són cants de sirena, de moment, però les eleccions poden tornar a obrir el PSOE en canal.
