Psicòlegs i psiquiatres del país difonen un manifest contra la violència d’estat

‘No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic.’ D’aquesta manera arrenca el manifest ‘Violència social i violència d’estat avui a Catalunya’, signat per una vuitantena de professionals que treballen en l’àmbit de la salut mental i que, preocupats pels darrers esdeveniments, fan un crit d’alerta: ‘Els atacs violents al dret de protesta van consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.’

La psicòloga clínica Anna Miñarro, una de les promotores del manifest, ha explicat a VilaWeb que els professionals de la salut mental no poden, en aquest cas, ser equidistants. ‘Per la naturalesa de la nostra feina i funció social no podem ser aliens al context que vivim i per a tractar els pacients n’hem de ser testimonis, des de dins.’

El manifest, que ja ha rebut el suport de professionals reconeguts com ara Joan Pijuan, Margarita Solé, Oriol Martí i Roser Moix (que també és autora de l’aquarel·la que l’il·lustra), diu: ‘A Catalunya, avui, l’estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència amb majúscules, és a dir, en violència d’estat.’ I afegeix: ‘De cap manera no podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’unes altres formes d’aldarulls o vandalisme.’

Diu també el manifest: ‘Des del 20 de setembre de 2017, l’estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i moltes vegades, també físic.’

Per una altra banda, els sotasignats consideren que l’estat ha pervertit el llenguatge amb el propòsit de crear confusió i evadir la responsabilitat; i també que l’estat fa servir la por com a arma principal, de manera que aconsegueix que es despleguin sentiments negatius com ara ‘la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa’.

Finalment, consideren que l’acció de protestar i de sortir al carrer pot ser, també, una pràctica sana i guaridora, contra tots aquests sentiments negatius: ‘En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el desvetllament d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.’

Llegiu ací el manifest íntegre. Els sotasignats ofereixen aquesta adreça de correu electrònic per a qui vulgui adherir-s’hi: declaracio2019salutmental@gmail.com.

«VIOLÈNCIA SOCIAL I VIOLÈNCIA D’ESTAT AVUI A CATALUNYA

Els i les sotasignats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència en la realitat actual del nostre país, per denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió.

Confrontats amb els esdeveniments actuals, no dubtem a afirmar:

No totes les violències són iguals. Desemmascarem la violència d’estat

No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; que es facin saltar quatre ulls en una setmana o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’estat.

L’estat fa l’ús legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple, un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús d’una força correcta. Però si l’estat va més enllà de l’ús just de la seva força, aleshores esdevé un estat violent.

A Catalunya, avui, l’estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència amb majúscules, és a dir, en violència d’estat. Aquesta violència de l’estat comporta un alt risc: quan aquells que són els encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer, la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la violència social.

L’ésser humà, portador de pulsions destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per organitzar-les i canalitzar-les. Que els més obligats a facilitar l’organització exterior d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns efectes socials catastròfics.

No existeix una violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i té un àmbit on es desplega específicament. De cap manera no podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o vandalisme.

Les armes de la violència d’estat

Més enllà de porres i empresonaments, la violència d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes greument destructius sobre el vincle social: l’ús agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius perseguits; la perversió del llenguatge per a crear confusió i evadir la responsabilitat; i la por com a arma de destrucció massiva.

Els efectes perversos de la por produïda des del poder

Per tal de garantir la vida quotidiana i aportar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por, que és motor de vida contra els perills, és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix ‘l’amo’ del poder autoritari (el que té el ‘monopoli de la violència’, segons el ministre d’Interior, Grande-Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l’alteritat, de la diferència. Originant desemparament (la por més radical de l’ésser humà), contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia? Des del 20 de setembre de 2017, l’estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i molt sovint també físic.

Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència: s’han preguntat els nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i més aldarulls als nostres carrers?

Com a garants de la vida dels seus ciutadans i de l’ordre democràtic, arran del malestar repetidament expressat per una part de la seva població, els representants de l’estat haurien de ser els primers a instaurar processos de diàleg vertader.

Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament democràtics.

Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual. No tan sols és violència això que es veu ara, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no-reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga, dolorosa i vergonyosa.

Conclusió

Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb frustracions i carregats d’injustícies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la seva classe social o per la seva cultura.

En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el desvetllament d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.

Els atacs violents al dret de protesta van consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.

Per establir un ordre que repari les destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió de mort i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que engendren l’efecte simbòlic de la llei.

Cal que els professionals de la salut mental entenguem el patiment que ens arriba dins la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.

18 de novembre de 2019»

GRUP PROMOTOR

ALTIMIRA, TERESA. COPC.
BAJET, JOAN ANDREU. COPC
CLAMOSA, ESTER. COPC
FORTUNY, LLUÍS. COPC
JONCH, FINA. COPC
LLEONART, MARTA. COPC
MARTÍ, ORIOL. COMB
MATA, NÚRIA. COPC
MIÑARRO, ANNA. COPC
MOIX. ROSER. COPC
PIJUAN, JOAN. COPC
RIGO, MERCÈ. COPC
SALOMÓ. ESTEL. COPC
SOLÉ, MARGARITA. COMB
TARRAGÓ, REMEI. COMB
TOLOSA, JUANJO. COPC.

ADHERITS

MASSIP, JÚLIA. COPC
GARRIGA, CONCEPCIÓ. COPC
PONS, EVARIST. COPC.
ABADIA, LAURA. COPC.
PELEGRÍ, MATILDE. COPC.
HOMET, GUILLEM. COMB
ARMENGOU, JOSEP MARIA. COMB
WALTHER, MARC. COMB
BAJET, JORDI. COPC
FERRER, MONTSE. COMB
JANER, MERCÈ. COPC
CANAL, MONTSERRAT .COPC
XANDRI, JORDI. COMB
GUÀRDIA, MONTSERRAT . COPC
JULIAN, CARME. COPC.
ABRIL, TERESA. Pedagoga jubilada.
COMAS, ALBERT. Psicòleg
MUÑOZ, MARIA JOSÉ. COPC.
ARUMÍ, MONTSERRAT. COPC
GALLART, MARIA , COPC
GUILLEN, CARME. COPC.
VERA, NÚRIA . COPC.
DE NADAL, PAU. COPC.
FÀBREGAS, JULIAN. COPC.
MESEGUER, JOANA. COPC.
VENTURA, SÍLVIA. COPC.
FREIXES, JORDI. COPC.
FONT, ENRIC. Pedagog.
SORIANO, M. PILAR. COMB.
ARA, MARIA LUÍSA. COPC.
BARTOMEUS, ROSA. COPC.
CASTELLS, MONTSERRAT. COMB.
ROSALES, INÉS. COPC.
GAYÀ, MAGDALENA. COPC.
ETXEBARRIA, MARIA LUÍSA. COPC.
PEDREROL, MARIA AMELIA. COPC.
ROIG, ANNA MARIA. COPC.
BUENO, NOEMÍ. COPC.
MIRALPEIX, RAMON. COPC.
BIRBA, MERCÈ. COPC.
SOLER, JOSEP M. COPC.
BARBANY, PILAR. COPC.
TRENCHS, JOAQUIM. COPC.
PATUEL, JAUME. COPC.
FERNÁNDEZ, RICARD. COPC.
BARCELÓ, MERCEDES. COPC.
TALARN, ANTONI. COPC.
PARELLADA, MARIA ROSER. COPC.
LASO, ESTHER. COPC.
LUPINAC, SHERRY ELIZABETH. COPC.
JORDANA, MARGARITA. COPC.
OLIVÉ, ISABEL COPC.
LLAURADOR, JOSEP MARIA. COPC.
SALOMÓ, EVA. COPC.
TORRAS, BLANCA. COPC.
RIBES, SÍLVIA. COPC.