09.08.2021 - 21:50
Tots tenim alguna mania i els esportistes dels Jocs Olímpics de Tòquio no són diferents. No parlem de comprovar que hem tancat la porta de casa unes quantes vegades o sortir al camp de joc amb la cama dreta, sinó de fer servir tècniques o pseudo-teràpies per a millorar el rendiment esportiu suposadament.
A la prova de 20 quilòmetres de marxa femenina del 6 d’agost, vam poder observar com unes quantes corredores s’havien cobert el melic amb un pegat. En la transmissió de TVE, l’ex-atleta María Vasco va explicar-ne el perquè tot fent una classe de pseudo-teràpies sense base científica que espantaria qualsevol.
Va dir que el melic era el “primer centre d’energia”, com si fos el generador de l’electricitat, que era el lloc en què s’originava la respiració i que sota l’esparadrap podien portar una pedra d’energia. També va dir que ella mateixa havia competit amb una pedra d’energia de color vermell. D’aquesta manera, va promoure pseudo-teràpies com ara la cromoteràpia. I no és la primera volta que aquesta mena de comentaris s’escolten en una transmissió esportiva. Fa anys, l’ex-ciclista Alberto Contador va fer un mal servei a la fisioteràpia.
Hola, soy Alberto Contador, una bestia del ciclismo, o lo era, pero como comentarista deportivo, a veces, me lío más que la pata de un romano 🙃🤪.
⚠️⚠️⚠️⚠️ Atentos, que va otro hilo ⚠️⚠️⚠️⚠️#albertocontadorlalíaparda pic.twitter.com/0kuqRge5YA— CPFCYL (@CPFCYL) September 6, 2018
Suposadament, quan es tapen el melic amb un pegat o amb un esparadrap, les corredores eviten de perdre energia, per la qual cosa, no podria considerar-se una forma de dopatge? La medicina confirma que el melic és la unió del fetus amb el cordó umbilical, conducte pel qual passen els nutrients de la mare al fill, però, una vegada es talla en néixer, el melic perd aquesta funció.
Més exemples de pseudo-teràpies als jocs olímpics
L’ús de pseudo-teràpies que, en alguns casos, podrien ser considerades una mena d’amulet no és un fet aïllat. Als Jocs Olímpics de O Rio de Janeiro el 2016, quan Michael Phelps va fer el seu debut a la piscina olímpica, els espectadors van notar-li una cosa inusual. Tenia l’esquena i les espatlles cobertes de blaus porpres perfectament arrodonits.
En vista dels bons resultats que podia semblar que donava aquella “tècnica”, més esportistes es van afegir a aquesta moda, per exemple el també nord-americà Alex Naddour, de l’equip de gimnàstica artística dels Estats Units, també a O Rio de Janeiro.
Més esportistes ho han provat, com ara el nedador bielorús Pavel Sankovichya, que va escriure al compte d’Instagram: “Ventosateràpia, una gran eina de recuperació.” La frase anava acompanyada d’una fotografia de les seves cuixes cobertes de ventoses.
https://www.instagram.com/p/BGzSiWDPUt_/?utm_source=ig_embed
Aquesta teràpia, emprada per la medicina xinesa antiga, tenia l’objectiu de tractar dolors, entre els quals els atlètics. Per tant, és una medicina alternativa en què es crea una succió local a la pell, però sense cap base científica.
Els defensors d’aquesta tècnica diuen que l’estirament o contracció de la pell que fan les ventoses fa créixer el flux sanguini, cosa que pot posar en marxa o reiniciar una resposta de curació afeblida. Un fet fals perquè, fins ara, el massatge amb ventoses no ha tingut evidències científiques que en demostrin l’eficàcia.
Hi ha uns altres mètodes de recuperació esportiva l’eficàcia –o ineficàcia– dels quals s’ha valorat amb el mètode científic. Per exemple, la immersió en aigua freda i la teràpia d’aigua de contrast per a esports d’equip, el massatge, l’estimulació muscular elèctrica i l’ús d’un corró de goma escuma (foam rolling en anglès) per a futbolistes professionals.
Però no són els únics procediments que podem trobar a l’esport. Tècniques pseudo-científiques com ara la quiropràctica i l’osteopatia entren a les sales d’alguns fisioterapeutes, però també l’homeopatia, l’acupuntura i el conegut embenat adhesiu amb bandes de colors.
Les badomeries de les energies, els txakres i més creences sense sentit són solament un exemple que a vegades es perd el nord en el desenvolupament de l’esport al nivell més alt.
Manies o intent de dopar-se?
En alguns casos anteriors, l’esportista aconsegueix un gran èxit o uns quants èxits esportius sostinguts. Per aquest motiu, alguna gent –esportistes més joves o afeccionats– pot interpretar que aquests esportistes, per portar una pedra al melic tapada amb una cinta adhesiva, tenen un rendiment millor i que, per tant, és el motiu dels seus èxits. I miren de replicar aquestes tècniques pseudo-científiques que no afectaran gens els resultats esportius, però que podrien ser negatives per a la salut.
Correlació no implica causalitat
La correlació no implica causalitat. És a dir, el fet que dues coses passin consecutivament no implica que l’una sigui causa de l’altra. Quan plou, és més probable que troni, però la pluja no causa els trons. De la mateixa manera passa amb la pràctica de la ventosateràpia o les pedres d’energia: són accions que poden ser pròximes a un triomf esportiu, però que no tenen res a veure amb aconseguir-lo.
En aquests casos, parlem de pseudo-ciències i de pseudo-dopatge esportiu. La fama d’aquests esportistes i els grans èxits aconseguits als jocs olímpics poden animar algú a repetir unes tècniques pseudo-científiques que no li faran aconseguir cap objectiu esportiu i, en canvi, probablement proporcionaran beneficis importants a qui promou o ven aquesta mena de remeis falsos.
Pseudo-teràpies perilloses
Hem d’estar alerta perquè, en lloc de ser tècniques o creences innòcues sense més efecte que el placebo, en molts casos són perilloses. A l’estat espanyol, per exemple, fa anys que els ministeris de Sanitat, Consum i Benestar Social i Ciència, Innovació i Universitats van llançar el pla #ConPrueba per a protegir de manera integral la ciutadania de les pseudo-teràpies. Van identificar més de cent trenta tècniques, més de la meitat de les quals ni tan sols s’han estudiat de manera rigorosa. Per tant, no hi ha evidències científiques dels possibles efectes.
En canvi, s’ha demostrat que no sempre són els esperats perquè algunes tècniques interfereixen amb els tractaments mèdics. En alguns casos, endarrereixen que el pacient vagi a un metge a tractar-se i li fan perdre un temps que pot ser vital. I de vegades porten a rebutjar o abandonar un tractament mèdic que podria salvar-li la vida. Podem pensar en com podrien afectar aquestes falses tècniques o remeis el rendiment o la salut d’un esportista.
No se n’ha de fer difusió
Els comentaris de María Vasco no tan sols no qüestionaven aquestes creences falses, sinó que miraven d’avalar-les, i feien publicitat de tècniques sense cap base científica a la televisió pública, que hauria de vetllar pel rigor dels seus continguts. Ara per ara es parla del massatge de ventoses o de les pedres d’energia, però en un futur podrien aparèixer noves accions o teràpies pseudo-científiques basades en mites esportius poc fiables o gens.
Potser seria positiu que, en les transmissions esportives, a més d’un comunicador o periodista esportiu i un ex-esportista –que pot compartir experiències i aportar coneixements pràctics–, s’hi afegís algun investigador en rendiment esportiu que pugui aportar arguments sòlids avalats per les evidències científiques.
Per a refutar aquestes creences falses o mites en l’esport tenim al nostre servei les ciències de l’esport, que planifiquen, analitzen les càrregues d’entrenament, avaluen la fatiga cognitiva i física –amb instruments com ara GPS, pulsòmetres, etc.–, analitzen la tàctica objectivament amb l’ajuda de nous programes informàtics, etc.
Com més va més professionals seriosos, tant esportistes com preparadors, rebutgen aquesta mena de tècniques perquè són ridícules, perquè no tenen cap base científica i perquè simplement són supersticions.
Ens hem de basar en la ciència –fisiologia, biomecànica, psicologia, medicina, pedagogia i entrenament esportiu, etc.– si volem aconseguir millores esportives en qualsevol context de pràctica, bé sigui recreatiu, educatiu o saludable, o bé en l’alt rendiment esportiu, i no deixar que aquesta mena de pràctiques o comentaris als mitjans de comunicació ens facin caure en pseudo-teràpies potencialment perilloses. Per tant, encara hi ha molta feina de conscienciació per fer.
