02.06.2024 - 21:30
|
Actualització: 03.06.2024 - 09:28
Les enquestes diuen que la majoria de la població de Catalunya no sap quan hi ha les eleccions al Parlament Europeu. De fet, també caldria demanar als polítics catalans si consideren que la data important és el diumenge 9 de juny, dia de les eleccions, o el dilluns 10, que comença la nova legislatura al Parlament de Catalunya. En la campanya ençà, mentre Pedro Sánchez parla gairebé exclusivament dels ultres i té un paper molt discret amb l’aprovació de la llei d’amnistia, Salvador Illa es dedica a repetir que ha guanyat les eleccions i reclama més aviat el botí que no pas el vot. No se sent pas amb el deure de fer cap proposta, ni d’explicar amb quins vots vol ser investit: ans al contrari, ara que comencen a posar-li condicions, exigeix als seus adversaris que “toquin de peus a terra” i que “no es faci perdre el temps a la gent”. L’abstenció va colpejar especialment els partits independentistes, el 12 de maig, i ara el PSC tem les rèpliques del terratrèmol. La seva campanya per a les eleccions catalanes es va basar, en gran part, a donar per feta la victòria; la campanya per a les europees es basa a recordar-la.
El PSC té motius per al cofoisme, atesa la incompareixença de la resta, però també per a la preocupació. Així com la seqüència de derrotes d’Esquerra ha estat integral –municipals, espanyoles i autonòmiques–, la revifada del PSC, no. A Jaume Collboni se li va resistir Barcelona i si és batlle és tan sols gràcies a una carambola poc natural. Illa va guanyar, però, malgrat la gran campanya triomfalista que l’acompanyava, ara s’exposa a una repetició electoral. En les últimes eleccions europees, la victòria del PSOE a tota la circumscripció única estatal no es va correspondre a Catalunya, on la llista del president Carles Puigdemont va arrasar –més de dos-cents mil vots més que els socialistes. En les anteriors, les del 2014, el candidat Javi López, que s’estrenava llavors en substitució de Raimon Obiols i Maria Badia, els va fer perdre 350.000 vots i el PSC va baixar fins a la tercera posició, per darrere d’una Esquerra Republicana que començava a emergir i dels convergents, també relegats. Fa quinze anys que el PSC no guanya unes eleccions europees a Catalunya.
Als bons auspicis del PSC no hi contribueix gens el carisma del candidat, que torna a ser López, per tercera vegada. L’escàs paper que ha tingut aquests últims deu anys en la política interna, afegit a la tercera posició que ocupa en la llista del PSOE, atesa la circumscripció única, el fan un candidat invisible –especialment invisible, tenint en compte com solen ser-ho els eurodiputats. López és un paradigma de la fàbrica socialista de fer quadres orgànics: un jove interessat en la política que es fa militant del PSC, acaba de primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, va guanyant relleu, el fan conseller del districte de les Corts, a Barcelona, i a tan sols vint-i-vuit anys, cap de llista per a les eleccions europees. Si és elegit i acaba aquest mandat que ve, s’hi haurà estat quinze anys. Aquests últims cinc, la quietud del bosc brussel·lès ha estat destorbada per un desplaçament de les càmeres, arran sobretot de l’excepcionalitat de Puigdemont i de la batalla judicial. López, discret, no s’ha posat al mig de cap garrotada, però ha estat un soldat lleial contra els drets polítics dels eurodiputats exiliats sempre que ha calgut.
El PSC i el PSOE es van arrenglerar sense embuts amb el PP, Ciutadans i Vox per a retirar la immunitat a Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, tal com demanava el jutge Pablo Llarena. La posició dels socialistes, López inclòs, va ser rígidament favorable a aquell suplicatori, tot i que n’havia estat ponent l’eurodiputat ultraconservador búlgar Angel Dzhambazki –autor d’un informe que menystenia les sentències d’Alemanya i Bèlgica–, i que el president de la comissió d’Afers Jurídics que el va nomenar era Adrián Vázquez, de Ciutadans, que ara s’ha integrat a la llista del PP. Cap matís, per part de López. “Deixem que la justícia actuï perquè hi ha separació de poders entre el legislatiu i el judicial”, va dir. Els socialistes i la resta de diputats espanyolistes van fer mans i mànigues perquè els seus col·legues europeus votessin en la mateixa línia, i van guanyar, però el percentatge de vots crítics, d’un 42%, fou excepcionalment alt, i no es van estalviar retrets de col·legues fins i tot de la seva família socialdemòcrata. L’ex-primer ministre de Malta, el socialista Alfred Sant, per exemple, va qualificar d’escàndol la decisió.
En aquesta campanya, la reiteració d’Illa sobre el seu bon resultat del 12 de maig concorda amb allò que predica el PSOE: que les urnes, a Catalunya, demostren que la seva recepta és la bona. En una entrevista a La Vanguardia, el candidat socialista va arribar a dir: “Catalunya ha votat no a anar-se’n i sí a afermar una Espanya plural i diversa.” Els socialistes volen acabar-ho d’adobar, oblidar-se del temps en què s’han hagut d’alinear amb la repressió, i vendre davant Brussel·les allò que han venut als espanyols. Els partits independentistes miren d’animar el vot alertant sobre el desastre d’una hegemonia socialista, però a Catalunya no els ha funcionat. El candidat de Junts, Toni Comín, insisteix que el PSC haurien d’avenir-se a explorar una abstenció en canvi de deixar governar Puigdemont, cosa que Illa troba ridícul. Aquest cap de setmana, Comín ha avisat que “si les eleccions europees no anessin bé, hi ha qui tindria la temptació de fer president Illa” i diu que això serviria “per a desconstruir el nostre autogovern i nació, i els responsables en serien aquells que li haurien obert les portes”.
Esquerra s’ho mira amb recel, tot plegat, prudent perquè no li encolomin la patata calenta, però sabent, en el fons, que haurà de prendre la decisió final. Els republicans han posat damunt la taula un finançament singular per a Catalunya en canvi de negociar amb Illa, i la resposta del PSC ha estat, de moment, que cal realisme. Les eleccions del 9 de juny no determinaran què passarà el dia 10, ni probablement si Illa serà investit o bé hi haurà repetició electoral a l’octubre, però els socialistes aguanten la respiració, perquè no hi ha pas tota la feina feta.
La lupa
No és pas a tan sols Catalunya, que l’actualitat interna travessa més les eleccions europees que no pas a l’inrevés. Passa una mica a tot arreu. Tot i que Marine Le Pen té la mirada posada a tot el continent –sobretot a Itàlia– per articular la seva “Internacional Reaccionària”, també destina munició a atacar Emmanuel Macron, que segons ella cal castigar perquè vol convertir la Unió Europea en un organisme “gairebé totalitari”. Un detall interessant és que tant Le Pen com el seu candidat a Brussel·les, Jordan Bardella, tenen un discurs molt virulent contra l’abstenció. Ella ha dit que “abstenir-se és consentir” els abusos de les elits comunitàries, i ell, que votar és un deure patriòtic.
La tenalla
Dos partits fan llenya del mateix arbre, en aquestes eleccions, a l’estat espanyol: tant Vox com Sumar critiquen la gran coalició a Europa entre el PP i el PSOE i les famílies respectives. Ha estat un dels plats forts de Santiago Abascal d’ençà que va començar la campanya, i avui s’hi ha llançat Yolanda Díaz, vice-presidenta segona de Pedro Sánchez. “El mateix govern socialista que governa amb mi, també governa amb el PP a Europa”, ha dit. Ben vist.
