25.02.2021 - 21:50
|
Actualització: 26.02.2021 - 18:42
“El 14 de febrer ha obert un temps nou a la política catalana; es vulgui veure o no, això és així”, deia Salvador Illa a la seu del PSC, després de la primera reunió del nou grup parlamentari. Illa persevera. Malgrat que ERC es manté com el partit amb més opcions per a arribar a un acord que li permeti de veure investit el 132è president de la Generalitat, Illa sosté que es presentarà a la investidura i ahir va anunciar la seva candidata per a presidir el parlament: proposarà la seva número dos i fins ara portaveu a la cambra, Eva Granados. Els socialistes ja ho van fer durant tota la campanya: donant per feta una realitat en l’imaginari, intentaven construir-la. Donant per fet que Illa es podria convertir en president, i sustentant-ho amb el fet que algunes enquestes apuntaven que podia guanyar les eleccions encara que no tingués prou aliats per a governar, propulsava el seu candidat per a arrossegar el vot útil unionista i provava de situar-se al centre de la campanya, mentre ERC i JxCat rivalitzaven per a ser percebuts per l’electorat com el seu pol oposat. Seguint aquest esquema, Illa va proposar el nom de qui volia que fos vice-president del seu govern (Maurici Lucena) i el de la consellera de Salut (Olga Pané). Amb el parlament, ha fet igual.
Però, a diferència de llavors, la campanya ja és passat i, amb els resultats electorals sobre la taula, i sense que el PSC hagi travat cap aliança parlamentària alternativa, la iniciativa d’Illa topa amb una realitat difícil per als socialistes, que ja no es pot maquillar amb l’agitació pre-electoral. I és que si els partits independentistes aconsegueixen d’arribar a un acord abans del 12 de març, que és la data màxima per a la constitució del parlament, Granados no presidirà el parlament. És clar que això, els socialistes, ho tenen coll avall. Però Illa vol evitar que més endavant li puguin fer els retrets que ell va fer a Inés Arrimadas. És a dir, la renúncia i la inacció. Perquè Ciutadans, malgrat que va guanyar les eleccions fa tres anys, no va optar a la investidura per a evitar la fotografia d’un fracàs, ni va tenir prou força per a presidir la cambra, malgrat reclamar-la. I per això Illa insisteix que pot formar un govern amb els comuns, com el PSOE amb Unides Podem, malgrat que el pacte de govern que sustenta Pedro Sánchez no passa un bon moment, ateses les nombroses divergències que han aflorat entre els socis, i que el PSOE assaja una primera entesa amb el PP per a la renovació del Consell General del Poder Judicial. Segons Illa, tanmateix, el govern bipartit “funciona i dóna un resultat bo al govern d’Espanya”.
Encara més, el candidat del PSC manté el lema electoral com a imatge corporativa: “President Illa”. I si ell encara pot ser president, Granados pot obrir una nova etapa al parlament i garantir des de la presidència que sigui “una cambra de diàleg” i que no es permeti “frivolitats” ni “jugar a trencar l’estat de dret”.
El president del parlament s’elegeix el dia de la constitució del parlament, en una urna on els diputats dipositen papers amb el nom del seu candidat. Guanya el qui obté la majoria absoluta dels vots a la primera votació o, si no ho aconsegueix ningú, el qui té majoria relativa a la segona. I els socialistes, de moment, són lluny d’arribar-hi –per bé que, això sí, pels resultats electorals els pertocarien dos llocs a la mesa. Per a JxCat, l’anunci d’Illa respon a una “estratègia propagandística”. Així ho qualificava la vice-presidenta del partit, Elsa Artadi.
De fet, Junts també aspira a obtenir la presidència del parlament si arriba a un acord per a governar amb ERC, per la mateixa lògica (aquest cop a la inversa) que va regir fa tres anys amb el pacte de govern que van tancar. Però ara que la CUP estudia si hauria de reclamar-la en cas que arribessin a un acord programàtic, el càrrec sembla especialment disputat. Sigui com sigui, les assemblees obertes parlamentàries de la plataforma electoral de la CUP-UNCPG ho debaten fins avui i el consell polític dels anticapitalistes de dissabte recolliran, en part, aquest debat, tot i que no han de votar cap document que hi faci referència.
Mentre continuen les reunions bilaterals i s’imposa una espessa discreció, s’ha obert una altra competició entre els partits per a marcar perfil contra Vox i erigir-se en el revulsiu de l’acord a què puguin arribar per a aïllar-lo. La CUP va fer públic que dimecres s’havia reunit amb ERC, JxCat i els comuns per a pactar com frenar “els discursos d’odi” de l’extrema dreta a la cambra. Segons els anticapitalistes, va ser una primera trobada d’un espai multilateral que es reunirà a banda dels contactes bilaterals dels grups per a esbossar un acord de govern i de governabilitat.
La CUP ho va explicar en un comunicat després de la difusió que van fer els comuns de la carta enviada per Jéssica Albiach a tots els grups parlamentaris. En aquesta missiva els emplaçava a una reunió per a acordar una estratègia conjunta amb l’objectiu d’impedir que l’extrema dreta instrumentalitzés el parlament. ERC va enviar un comunicat molt semblant, però els comuns no van voler incloure-s’hi perquè van dir que dimecres no hi havia hagut cap reunió formal sinó un primer contacte informal a la cambra. D’aquí venia l’emplaçament d’Albiach. I tot plegat passava l’endemà del dia que el PSC havia presentat un document propi amb propostes diverses per a intentar que Vox només ocupés els espais parlamentaris d’on la resta de partits no el podien expulsar. Segons la CUP i ERC, el PSC era convidat a la reunió de dimecres però no hi va assistir. Segons fonts del PSC, no van ser pròpiament convocats. La nova legislatura s’obre pas a batzegades.
