11.10.2016 - 08:45
|
Actualització: 11.10.2016 - 08:53
El llenguatge és universal
Imagineu que sou un científic extraterrestre que estudia la conducta i que aterra al nostre planeta per primera vegada. Què li sorprendria més? Les enormes balenes i les petites mosques de la fruita, aqueferades alimentant-se i reproduint-se de formes molt diferents? O li fascinarien els simis bípedes amb roba que ocupen hàbitats molt diferents de cap a cap del globus, semblen molt diversos i parlen entre ells amb cadenes de sons molt diferents, però que tot i això són part de la mateixa espècie, Homo sapiens? Si mirem més de prop, veurem que aquestes cadenes de sons diferents, que anomenem llengües, són, de fet, fonamentalment universals: totes les societats humanes tenen la seua pròpia llengua.
Encara que sonen distintes, totes les llengües comparteixen algunes similituds. Tots els idiomes s’estructuren de manera jeràrquica. Els elements fonamentals són els sons que els humans poden generar sense esforç amb la seua veu, com p, b, f, v, t, d, a, e i altres. Es combinen en un repertori més ampli de síl·labes amb què es poden compondre milers de paraules diferents. Les normes gramaticals, que també són parcialment semblants en tots els idiomes, permeten enfilar combinacions quasi infinites de paraules per a construir frases que poden expressar un nombre aparentment il·limitat d’accions i pensaments. El mateix s’aplica a les llengües de signes, en les quals un repertori limitat de gestos i moviments facials es combina per formar un repertori major de gestos que, al seu torn, gràcies a la seua gramàtica, formen oracions amb significat.
El nostre científic extraterrestre estudiós de la conducta podria pensar: «Quin sistema tan enginyós!» Però, com és que comparteixen principis comuns llengües tan diferents?
Contribucions genètiques al llenguatge
El fet que tots els humans utilitzen el llenguatge i que totes les llengües compartesquen algunes característiques ha suggerit als lingüistes i biòlegs que deu existir un component genètic important. El component genètic del llenguatge, anomenat «instint del llenguatge» en el títol del llibre publicat el 1994 per Steven Pinker, deu estar relacionat amb la capacitat d’«aprendre» la llengua, ja que la composició genètica d’un nadó no afecta quina llengua concreta parlarà; un nadó nascut de pares de parla hispana però adoptat i criat per pares de parla francesa aprendrà francès, no espanyol. Llavors, com té lloc aquest procés d’aprenentatge? Primer, el cervell del nadó ha d’identificar quins sons són part de la llengua. Unes poques setmanes després del naixement, els nens poden destriar els sons de la parla d’altres sons i poden fins i tot relacionar una síl·laba en sentir-la amb la cara que ha produït el so (Kuhl i Meltzoff, 1982). Quan un nadó comença a balbotejar als pocs mesos d’edat, ha de modificar els seus balbotejos per ajustar-los a la llengua del seu entorn. Aquest procés continua durant els primers dos anys de vida. En paral·lel, el nadó aprèn –sense esforç i sense instrucció formal– el significat dels sons i les normes que governen la forma com es combinen. Fins i tot abans que els menuts puguen parlar bé, ja coneixen la diferència de significat quan els seus pares pregunten «Li has llevat el joguet a Maria?» o «Maria t’ha llevat el teu joguet?». A mesura que els nens creixen, els seus cervells també reaccionen de manera diferent davant d’oracions que són semànticament correctes o incorrectes («El meu oncle veurà la pel·lícula» enfront de «El meu oncle bufarà la pel·lícula»), i també diferencien entre oracions sintàcticament correctes i incorrectes («El meu oncle veurà/veient la pel·lícula») (Friederici, 2006).
«Oh!», diu l’extraterrestre, «sembla que aquests nadons d’Homo sapiens naixen sent petites màquines d’aprendre llenguatge. Com ho fan?»
Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.
Adriana Schatton. Investigadora predoctoral al departament de Biologia, Química i Farmàcia de la Universitat Autònoma de Berlín (Freie Universität Berlín, Alemanya). Actualment està realitzant la tesi doctoral en l’equip de la doctora Constance Scharff.
Constance Scharff. Professora del departament de Biologia, Química i Farmàcia de la Universitat Autònoma de Berlín (Freie Universität Berlín, Alemanya), on dirigeix el grup d’investigació de Neurobiologia i Comportament. La seua investigació se centra en la neuroetologia de la vocalització, amb èmfasi en el paper del factor de transcripció FoxP2, i és autora de nombrosos articles d’investigació en aquesta temàtica.
