24.06.2019 - 21:50
Una característica del nacionalisme espanyol és la incapacitat de sostenir un diàleg. No en saben.
Hi ha autors que afirmen que això és a causa de la seua insòlita configuració històrica. Espanya va ser un imperi més que no pas una nació i quan va intentar convertir-se en això que avui coneixem com a nació, a les Corts de Cadis, l’imperi ja era decadent i era a punt de caure. Però a Cadis, la Pepa, en compte d’oblidar-se de l’imperi i concentrar-se en la nació que volien fer, encara parla dels ‘espanyols als dos hemisferis’ i equipara com a tals un ciutadà de Buenos Aires i un de Castelló. Amb aquelles pedres volien fer l’edifici, però es van equivocar i de seguida arribarien les independències americanes en un llarg procés que esclataria sentimentalment a Cuba i les Filipines, amb tot aquell enrenou en què es va rebolcar la generació del 98. I després, el segle XX va donar per què va donar, amb els generalots pel mig i períodes esparsos de democràcia en què la qüestió nacional, tanmateix, va continuar essent excepcionalment anormal. El sis d’octubre de 1934 ja hi ha un 155 amb vaixell ancorat al port fent de presó del president de la Generalitat. I durant la guerra contra el feixisme i els anys posteriors, les topades fins i tot són constants entre camarades d’armes. A Bayo li ordenen d’abandonar l’alliberament de Mallorca perquè no siga catalana i Azaña va acabar escrivint aquella frase segons la qual el sistema de Felipe V de bombardar Barcelona cada cinquanta anys era ‘injust i dur, però sòlid i còmode: ha funcionat durant dos segles’. De la broma de la transició no cal ni que en parlem. Ja ho heu vist vosaltres mateixos.
Tot això ve a tomb de l’exageradíssim mal humor que tan fàcil és de detectar aquests darrers dies entre els sectors espanyolistes. Si ho voleu, serà qüestió de matís, però a mi m’ha semblat detectar-lo d’una manera suficient. En la resposta desmesurada, completament fora de lloc, a alguns detalls com ara el cercador d’empreses promogut per l’ANC, el començament de la Patum de Berga amb el desplegament d’una gran bandera, o la mentida sobre la xiqueta aquesta a qui afirmen que van deixar sense caramels a classe perquè va pintar una bandera espanyola –i la mentida és tan senzilla de desmuntar com preguntar a quina classe es donen caramels de manera sostinguda i constant als infants. S’han arribat a dir tantes barbaritats, coses tan fora de tota lògica que, fins i tot jo que pensava que estava curat d’espant respecte dels trols, he acabat fent-me’n creus.
Per això he pensat molt què passava i per què. I em fa la sensació que la raó del nerviosisme exagerat que es detecta potser té a veure amb la impotència de veure que passa el temps i no poder controlar la situació. No solament això, sinó que més aviat, amb la combinació entre les victòries electorals i el salt de dimensió internacional d’aquests darrers dies, se’ls complica la cosa i molt. Entre els independentistes hi ha aquesta mania de sostenir que res d’allò que fem no serà mai prou si no és el final complet que volem. No ho entendré mai, però ja ho accepte. Ara, una de les conseqüències de tant de masoquisme polític, ja em disculpareu l’exabrupte, és l’encegament respecte de l’altre i els seus problemes. I això tampoc no és gaire sensat.
Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem el camí per a rematar la feina, però i ells? Que us penseu que n’estan, de tranquils, ells? Ells no troben la manera d’aturar-nos. Pitjor encara: no troben la manera d’aturar ja no què som sinó el creixement de l’independentisme. Ni amb el 155, ni amb amenaces i violència, ni amb la presó o l’exili, ni abocant milers de milions a partits i partidets, associacions i associacionetes que baixen més de pressa que no pas pugen. En termes electorals, per entendre’ns, i és només un exemple, l’independentisme guanya el 21-D i ha guanyat les tres cites electorals consecutives del 2019. Quatre de quatre. Això ha de desesperar molt. I que de fora els vagen arribant advertiments importants que desmunten i desmuntaran més encara la repressió, supose que no els ajuda gens a mantenir serè l’estat d’ànim. Com a exemple, de traca i mocador, el ridícul que fan amb l’informe del grup contra les detencions arbitràries de l’ONU o l’embolic en què s’han posat amb la qüestió dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín.
Ells –i dic ‘ells’ a la manera de Joan Fuster– fa temps que tenen com a objectiu treure’ns dels raïls per on circulem. Apartar-nos com siga de la ruta, dir de les nostres maneres de fer. Perquè saben que és sòlida i que no els deixa marge de maniobra. Un altre país hauria cercat de dialogar ja fa molt de temps. Posar una fita prèvia a la independència que li permetés de mantenir unit el territori que controla. Acceptar una federació, una confederació, una unió dinàstica binacional o qualsevol dels mil i un invents que hi ha al món per a atenuar tensions territorials o nacionals seria molt més fàcil que no pas enfilar-se per aquesta agressivitat permanent que no els dóna cap rèdit polític (i això és ben senzill: l’ONU, per exemple, després de la darrera reforma de la constitució dels Països Baixos fins i tot va haver de preguntar si les illes neerlandeses del Carib eren independents o no, de tan relaxat que n’és el lligam). Potser, abans del 155, podien pensar-se que els catalans som massa tous i que ens espantaríem i que la nostra por els salvaria a ells. A hores d’ara, però, cal ser molt poc observador per a pensar-se que això passarà. Que algun partit polític tinga interès a posar el fre cal no confondre-ho amb la realitat del país, per més preocupant que resulte. Objectivament, allò que en diuen el problema català no s’ha dissolt com el sucre i ja han provat tots els dissolvents que tenien a mà. I ja no és cap afer intern, que és la cosa que, al capdavall, més por els feia que passés: que la partida deixés de jugar-se al seu corral.
I quina esperança els resta, doncs? Jo diria que dues. La primera, que els partits polítics catalans desarticulen el moviment independentista. Ho intenten però crec que no és massa sensat de confiar que l’altre et farà la feina. La segona, i aquesta sí que és l’important: provocar i provocar i provocar i provocar de nou i provocar una altra vegada i continuar provocant vejam si així hi ha una pèrdua de nervis generalitzada que ens treu de la via i ens porta a un terreny més favorable a ells, a un terreny, per exemple, on l’esclat de la violència o un tomb evidenciable i clar cap a l’extrema dreta fes més raonable i justificable amb vista a l’exterior l’ús de la repressió contra el catalanisme. Tingueu-ho això en compte cada vegada que penseu ‘però com poden dir això aquesta gent?’. I respireu fons, amb calma. Que és això la cosa que els posa més nerviosos. I dels nervis sempre arriben els errors.
