12.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.01.2023 - 22:49
Desjudicialització. La paraula és complicada de pronunciar però tots l’hem apresa. Durant anys una part de l’independentisme ens ha volgut fer creure que hi havia un interlocutor a Espanya, el PSOE, interessat a aconseguir-la. I que, per tant, hi havia una via, diguem-ne moderada, per a assolir uns objectius raonables per a l’independentisme català si es treballava en l’aliança amb això que anomenaven “els progressistes espanyols”.
Aquesta tesi era la contrària, en tots els sentits de la paraula, a la que ha defensat sempre l’exili, i el president Puigdemont molt particularment. Per a Puigdemont no hi havia ni hi ha les condicions no ja per a aconseguir un judici just a Espanya, sinó ni tan sols per a transitar un camí polític que porte a la independència o, si més no, a l’exercici de l’autodeterminació. Aquesta ha estat sempre la seua posició i la raó d’un combat lliurat conjuntament amb la majoria dels altres exiliats, que ha durat anys i que, com és públic i notori, ha reeixit a empènyer Espanya repetidament contra les cordes.
En la batalla per imposar un dels dos relats, Esquerra ha adduït sempre uns suposats triomfs immediats contra allò que presentaven com a posicions esbojarrades de l’exili. Malgrat que la gent cada dia entenia menys en què consistia la cosa. Convençuts o volent-nos convèncer que ells sí que podien aconseguir coses, Esquerra ha dedicat esforços monumentals a bastir ponts amb l’esquerra espanyola. La tesi era que si feien bondat al final això acabaria donant resultat. I així es va aguantar allò que era inaguantable durant la farsa del judici –no solament Esquerra, també la majoria de Junts. O es va aguantar, fins a l’extrem de fer passar vergonya, una taula de diàleg que, per més que la volguessen presentar com una negociació, no ho era de cap manera i no afavoria la independència.
De fet, el govern català, representat aleshores en la taula només per ERC, va acceptar l’estiu de l’any passat –i s’hi va comprometre per escrit– que tota la seua actuació política es fes en el marc de la constitució espanyola. I encara van intentar de vendre-ho, això, també. Dient que aquesta era la condició necessària per a la reforma del delicte de sedició, que seria la peça clau de la famosa desjudicialització i el començament d’una etapa que ens duria a un altre referèndum.
La reforma del delicte de sedició va acabar essent un capmàs on s’incloïa la reforma del delicte de malversació, amb la intenció que d’aquesta manera els ex-presos d’Esquerra es poguessen presentar a les eleccions i aspirar, un d’ells, a la presidència de la Generalitat. I aleshores, efectivament, al parlament espanyol van començar a negociar, com tots sabeu, i es va arribar a un acord que Junts i la CUP van denunciar però que Esquerra va tornar a presentar com una fita que tindria conseqüències pràctiques importants i que fins i tot se’n servirien els qui el criticaven.
Apressats per les ganes de gaudir del triomf, els ex-presos d’ERC ahir mateix ja van presentar la demanda de ser absolts, que dificulta de manera greu i imprudent les expectatives d’una victòria final i definitiva en els tribunals europeus, una victòria que deixàs tocada Espanya.
Però ahir mateix, després d’aquesta fantasia, va arribar la realitat. El jutge Llarena va trobar la via per a saltar per damunt de tot allò que el parlament espanyol havia aprovat i ja tornem a ser a la casella d’eixida. Per això ahir, significativament, el comunicat d’ERC ni l’esmentava, la reforma de la malversació. I Jaume Asens mateix, un polític que ha lluitat durant anys per abolir la sedició i desjudicialitzar el procés català, ho reconeixia sense embuts: “La mala notícia en la resolució de Llarena és que interpreta que va haver-hi malversació amb ànim de lucre. És un disbarat jurídic que pretén esquivar la reforma penal. I això obre la porta que ho faci el Suprem o més jutges en el futur.” Evidentment.
És clar que hem d’esperar a veure com es concreta tot. Caldrà parar esment, de manera molt especial, en si Marchena seguirà la via marcada avui per Llarena, cosa que hem d’assumir d’entrada que seria el camí lògic i natural. Però, ara com ara, després de llegir el raonament del magistrat, és evident que tota la negociació política al parlament, i tot el rebombori polític que l’ha acompanyada, tot el procés d’acostament al PSOE, ha estat o bé un bunyol o bé una monumental i immensa ensarronada.
Siga com siga, es veu clar que la via moderada no porta enlloc. Perquè després d’haver renunciat a tot durant anys, d’haver-ho aprovat tot als socialistes, d’haver contradit totes les coses que Esquerra sempre havia defensat, d’haver-se empassat gripaus de la mida del Micalet i d’haver aconseguit desconcertar el país, ara resulta que un sol jutge pot fer més que el parlament i els negociadors. I en dues hores desmunta una maniobra política d’anys. Quin ridícul.
