08.03.2016 - 22:00
El titular sembla tret d’El Jueves: ‘La Generalitat no pot obligar els funcionaris a parlar només en català.’ Ves quina novetat. I on és la notícia? Doncs que es veu que fins ara sí que podia. Ah, sí? Sí, i no solament això: el reglament d’usos lingüístics per a l’administració establia que la llengua de comunicació entre el personal havia de ser la catalana, tant presencialment com per telèfon, per megafonia, a les reunions de treball i especialment davant de terceres persones. A més, tant si la conversa la iniciava l’usuari com el treballador, aquest s’havia de mantenir en català, independentment de la llengua que fes servir l’usuari. De la mateixa manera, les converses telefòniques s’havien d’iniciar sempre en català, i mantenir-s’hi en tot moment, llevat del cas que l’interlocutor sol·licités el contrari.
No saps si prendre-t’ho en conya o fotre’t a plorar. Llengua de comunicació entre el personal? La cafeteria on esmorzo el dijous sempre és plena d’urbans de l’Ajuntament de Barcelona, i encara és hora que en senti un, un de sol, parlant en una altra llengua que no sigui la d’Alfonso Guerra. De mossos també n’hi van, i aquests depèn, n’hi ha que sí i n’hi ha que no. Però a mi, que visc a l’àmbit metropolità, quan m’han interpel·lat pel carrer, sempre ho han fet en la de Pedro Sánchez. Llengua de comunicació amb l’usuari? A la unitat de tractament de la Vall d’Hebron on acudeixo regularment a visitar-me, tant la senyoreta Rottenmeier que ens posa en fila com l’auxiliar que després et dóna hora se m’adrecen sistemàticament en la llengua de Pablo Iglesias. La segona després canvia, la primera no. Ens imaginem com deuen parlar entre elles? No cal que segueixi, oi? Sobretot perquè vosaltres també teniu les vostres experiències i sabeu tan bé com jo que encara ha de néixer el funcionari valent que mantingui la llengua davant d’un pacient, contribuent, sol·licitant o detingut que se li adreci en castellà. Aquest metge de l’hospital Joan XXIII se’l podia haver estalviat, el recurs contra els articles ara derogats. Perquè, igual que moltes presumptes classes que la immersió obliga a fer en català, es complien en la mateixa mesura que la gent compleix en la vida quotidiana allò que després declara a les enquestes, on sempre sortim més alts, més guapos i més llestos. I moooolt més catalanoparlants.
I he introduït hàbilment aquest concepte tan discutit per fer una comparació, perdó, una comparativa, que es diu ara en pedantès, entre aquest episodi grotesc del protocol i una feliç iniciativa que ha posat en marxa la Direcció General de Política Lingüística anomenada ‘El català en xifres‘. És la versió en coloraines del món feliç en què vivim segons les enquestes i que els derrotistes com un servidor ens neguem a barrufar. Les dades han estat munyides, un cop més, de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2013, aquesta postal suïssa segons la qual, en matèria de llengües, anem millor que l’any passat i encara molt millor que l’altre però no tan bé com el que ve i ja no et dic res de l’altre. La idea, i ara apago momentàniament el mode ironia, és bona, o si més no adequada als temps: es tracta de resumir la situació en brevíssimes píndoles (‘El 95,6% dels joves entre 15 i 19 anys sap parlar català i el 93,1% el sap escriure’) perquè l’usuari les difongui a través de les xarxes. La pega és que el món de color de rosa-poder-no-però-gairebé que se’n desprèn (‘El 80% de població de 15 o més anys sap parlar català’) no coincideix ni gota amb la percepció que la majoria dels interessats seriosament en l’assumpte en tenen. No insistiré en la dialèctica enquestapuntsí-enquestapuntno, que ja us he turmentat prou vegades, però valdria la pena de rumiar una mica si aquest cofoisme sostingut i pertinaç com una sequera de les d’abans no ens està duent a un cul-de-sac. Perquè a la llarga el sarcasme acaba essent contraproduent.
I amb l’ànim didàctic que em caracteritza (perdó, el mode ironia se m’ha tornat a activar tot sol), posaré un exemple. En un país en què ‘El 85,5% dels directius, professionals i científics sap parlar i escriure el català’ i ‘El 68% dels treballadors d’atenció al públic, comercials i encarregats el sap parlar i escriure’, un advocat se’ns pot pixar a la cara qualificant-la, en un jutjat de Badalona, de ‘lengua extraña […] que [el mandante y el letrado] no tienen obligación alguna de conocer’ i no passa res. Us imagineu, posem per cas, que un lletrat exigís el català tot qualificant la llengua del TSJC amb un apel·latiu que no goso ni pensar, no fos cas que els d’Impulso Ciudadano m’obliguessin a suspendre uns quants articles del meu reglament personal?
