“És trist que ens el deixin veure ara perquè es pot morir. Si ens l’haguessin deixat veure abans no estaria tan greu”

Va ser una de les queixes dels familiars dels ingressats en hospitals durant la primera onada de la pandèmia. Les restriccions impedien que un malalt hospitalitzat, encara que s’acostés al final de la vida, pogués acomiadar-se dels seus familiars. S’havien de consolar amb l’escalf del personal sanitari. Amb el pas dels dies es van habilitar solucions tecnològiques com les videotrucades, més tard es van deixar entrar les visites i la normalitat va permetre d’humanitzar la malaltia. Però l’última onada ha tornat a posar molts hospitals en alerta i, arran d’aquestes restriccions, s’han tornat a viure situacions dramàtiques.

És el cas d’en Francisco. El 30 de gener va ingressar a l’Hospital Clínic de Barcelona afligit per un bony que li havia aparegut al tors. El diagnòstic va ser ràpid: hemorràgia interna. L’edat –vuitanta-cinc anys–, barrejada amb el Sintrom i un cop que havia tingut al bany de casa seva, havien desencadenat aquest quadre mèdic.

Abans d’ingressar-lo, i seguint el protocol anticovid de l’hospital, els sanitaris li van fer una PCR. Feia més de deu dies que s’havia infectat, però ja no tenia símptomes. El resultat va ser positiu. Tenia una baixa càrrega viral, però era positiu. Sense saber-ho, això acabà desembocant en un obstacle per a la seva recuperació, però no pas per culpa de la covid. Seguint el protocol, el van ingressar a la setena planta de l’hospital, a la unitat de semicrítics que són positius per covid. Això volia dir que cap familiar no el podria visitar. Eren les regles de l’hospital, encara que llavors la sisena onada ja hagués començat a afluixar molt.

La seva filla Elena, juntament amb els seus germans, ha maldat per denunciar la situació en què es troba el seu pare. “Vàrem demanar que si, tal com deien, la càrrega viral no era alta, busquessin la manera perquè ens el deixessin veure. Sabíem que es desorientaria ràpidament i que no tolera els medicaments que s’administren per als casos de desorientació”, explica en una conversa amb VilaWeb. Tal com va preveure, dos dies després de l’ingrés va tenir un episodi de delírium. El delírium és un trastorn que té molta gent gran quan ingressa en un hospital. Perden les referències i poden tenir símptomes com ara ansietat, desorientació i confusió.

“Una volta el van començar a medicar, tot va començar a anar pel pedregar. No va servir de res que els aviséssim que no tolerava bé les dosis que es donen per a aquests episodis”, recorda l’Elena. Explica els fets cronològicament amb una indignació creixent i lamenta que no l’hi deixessin veure malgrat tots els avisos que havien fet. “No som a l’any 2020, no acabem de començar la pandèmia. Si ens l’haguessin deixat veure i estar amb ell, no estaria tan greu.”

Quan ja havia passat més d’una setmana, els germans van rebre una trucada de nit per a explicar-los que el seu pare havia tingut una crisi respiratòria i necessitaven la seva autorització per a intubar-lo: “Em van dir que no podia anar-hi, però hi vaig anar igualment. El metge em va rebre, em va explicar que la situació era molt greu, que el meu pare se n’anava, i que per això podia entrar a veure’l.” Afortunadament, en Francisco no es va morir i l’endemà passat va ser derivat a la Unitat de Vigilància Intensiva Respiratòria en estat de sedació i intubat. Ara sí, els van permetre de visitar-lo una hora el dia, tenint en compte el seu estat de fragilitat. “És trist que ara em deixin veure el meu pare perquè es pot morir en qualsevol moment“, reflexiona.

Però, d’aleshores ençà, l’estat no ha millorat i continua ingressat. Va agafar una infecció arran de la intubació, ha tingut processos d’arítmia i fins i tot va requerir l’ús del desfibril·lador. L’Elena diu que entén els sanitaris, que no poden involucrar-se emocionalment amb cada cas, però demana que el protocol sigui més flexible i que l’empatia pesi una mica més a l’hora de prendre decisions. Està convençuda que no s’hauria arribat a aquesta situació si el seu pare hagués estat acompanyat i si els sanitaris haguessin tingut en compte la informació que els va traslladar la família sobre el risc de medicar-lo amb les dosis habituals. “Va entrar-hi per una hemorràgia i de moment no n’ha sortit. En dos dies l’hemorràgia ja no sagnava i només havíem d’esperar que es reabsorbís, però no ens van escoltar.”