09.02.2022 - 21:30
La protesta dels camioners que han paralitzat Òttawa, la capital del Canadà, és indicativa de la facilitat amb què qualsevol reivindicació pot ser segrestada per grups extremistes atiats pel racisme, l’odi i la violència.
La norma no escrita perquè un moviment ciutadà assoleixi els seus objectius consisteix a conscienciar el públic sobre el motiu de la protesta: idealment, aquest motiu ha de ser fàcil de comunicar i ha de tenir una afectació directa sobre la vida dels ciutadans. Per aconseguir aquest propòsit, doncs, cal captar l’atenció de les xarxes socials i els mitjans de comunicació.
L’objecte de reivindicació, a més a més, ha de ser una injustícia flagrant que les autoritats es neguin a remeiar, tot i tenir una solució evident.
És un fenomen àmpliament observat en la literatura acadèmica sobre moviments socials. En el llibre The social psychology of protest (“La psicologia social de la protesta”), el psicòleg Bert Klanderman assenyala que, a l’hora de comunicar els motius d’una protesta al públic general, la ira és l’emoció “expressada per persones que consideren agents externs responsables d’una situació indesitjable”.
El mecanisme per a atiar el foc d’una protesta, doncs, és el següent: de la por es passa a la ira, de la ira es passa a la reivindicació, de la reivindicació es passa a l’acció. Dit d’una altra manera: a mesura que una persona esporuguida es converteix en una persona irada, exigirà accions immediates que solament uns líders manipuladors podran organitzar.
No hi ha dubte que molts dels camioners que protesten tenen por, ras i curt. En entrevistes a peu de carrer, molts d’ells esmenen la por de perdre el seu estil de vida, com també la por que els seus drets siguin coartats per les restriccions anticovid.
Aquesta por ha mutat ràpidament en ira contra el govern i les autoritats sanitàries. La solució dels manifestants? Eliminar les restriccions anticovid, no solament per als camioners sinó per al conjunt dels canadencs.
La barreja de por i ira han format un còctel volàtil que requereix un lideratge fort i, per extensió, una acció immediata. D’ací ve l’anomenat “comboi de la llibertat”.
Ha estat a partir d’aquest punt que la cosa ha començat a anar pel pedregar.
Una amalgama de forces
Quan feia poques hores que els camioners havien embussat els carrers d’Òttawa, van aparèixer diverses imatges en què es veia els manifestants onejant esvàstiques, orinant en la tomba del soldat desconegut i exigint menjar gratuït als refugis per a sensesostre. Això va causar la ira del primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, que es va afanyar a dir: “Vull ser molt clar: els qui dirigeixen insults i improperis als treballadors de les petites empreses i pispen menjar als sensesostre no ens intimiden. No cedirem davant els qui enarboren banderes racistes. No cedirem davant els qui es dediquen al vandalisme i deshonren la memòria dels nostres veterans de guerra. No hi ha espai al nostre país per a les amenaces, la violència i l’odi… això ha d’acabar.”
Sovint, una gran protesta pot ser una amalgama de forces diverses, cadascuna amb el seu objectiu i la seva agenda. Aquest ecosistema de demandes, ràbia i energia pot servir fàcilment d’amfitrió a grups més petits però més poderosos, els quals en segresten l’agenda –tot fent ús dels seus amplis recursos, la seva llarga experiència i la seva gran capacitat organitzativa.
Aquests grups no es dirigeixen pas al públic general sinó a la seva base –petita però compacta– de simpatitzants. Per esperonar-los, solen recórrer a accions provocatives i sensacionalistes que puguin guanyar-se l’atenció dels mitjans i les xarxes socials (i, amb sort, també alguns adeptes més). Si s’examinen detalladament, resulta que aquests grups són una barreja d’extremistes d’ultradreta, anarquistes i acòlits de Donald Trump.
Tot exposant una veritat incòmoda
Les meves investigacions sobre quin nivell de protesta pública és acceptable per a la majoria de ciutadans han arribat sempre al mateix resultat: els ciutadans accepten les protestes pacífiques com un dret inherent a les democràcies, però també esperen que siguin ordenades, que no pertorbin la vida quotidiana, que durin poc i que no siguin violentes.
Per exemple, l’Enquesta Mundial de Valors entre el 2017 i el 2020 mostra que, si bé el 29% dels canadencs no assistiria mai a una “protesta legítima i pacífica”, el 48% podria assistir-hi segons quin fos l’objecte de reivindicació. Les paraules clau, aquí, són “legítima” i “pacífica”.
Generalment, els investigadors coincideixen a assenyalar que els esdeveniments violents que evoquen por i altres respostes emocionals fortes solen ser molt més ben recordats pel públic que no pas els esdeveniments no violents de caràcter més benigne. Aquest fenomen és especialment palpable en el cas de les protestes públiques, en les quals el to (és a dir, la presència, o bé absència, de violència) pot fer gravitar ràpidament l’opinió ciutadana del suport a l’oposició.
En definitiva, el “comboi de la llibertat” ha propiciat la revelació d’una veritat incòmoda: que tal volta el racisme, la violència i l’absència de respecte envers els altres són molt més presents a la psique canadenca del que molts estaven disposats a admetre.
Eli Sopow és professor de gestió del canvi i comportament organitzatiu a la Universitat Canada West. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
