Protegir la societat civil i la democràcia

Els mandataris mundials que es reuneixen virtualment ahir i avui a la cimera convocada pel president nord-americà Joe Biden haurien de fer-se una pregunta molt simple: què podem fer per ajudar els defensors més valents de la democràcia, per exemple els manifestants que arrisquen la vida al Sudan? Centenars de milers de persones fa mesos que surten als carrers d’aquest país per exigir un govern que reti comptes i la fi del règim militar. I això malgrat els trets de les forces de seguretat, que han mort nombrosos manifestants.

No són pas els únics que manifesten aquest coratge. De Bielorússia a Bolívia, i fins i tot al Regne Unit i als Estats Units, dirigents i organitzacions de la societat civil encapçalen moviments audaços que oposen resistència a l’opressió estructural, l’autoritarisme i la injustícia.

Malauradament, la feina que fan és molt urgent. A tot el món hi ha com més va més amenaces contra els dirigents de la societat civil i contra les institucions democràtiques. El nacionalisme, la desigualtat i la polarització política pugen a tot arreu i les restriccions derivades de la pandèmia a les reunions públiques, afegides a tecnologies de vigilància cada volta més avançades, han conferit nous poders als règims autoritaris.

A Colòmbia, seixanta-cinc activistes ecologistes van ser assassinats el 2020. El juny d’enguany el govern nigerià va imposar un blocatge local a Twitter que es manté vigent. I a l’agost el govern ugandès va suspendre les operacions de cinquanta-quatre organitzacions de defensa dels drets humans.

Aquestes mesures repressives, en democràcies i en estats autoritaris, tindran conseqüències duradores. Amb la restricció de les llibertats civils (incloses la de premsa, de reunió i d’expressió) i l’atac a les organitzacions que les defensen, aquests estats deixen els nostres drets i les nostres institucions desemparats en cas de futurs atacs.

Per això els nostres socis i les entitats de la societat civil a les quals donem suport han fet un crit d’alarma. Organitzacions de països diversos dedicades a una gran varietat de causes són avui blanc d’un seguit d’estratègies, que inclouen acusacions de “interferència estrangera” pel fet de col·laborar amb organismes internacionals o de beneficència com els que nosaltres dirigim.

Cal aturar aquests atacs, perquè fan perillar no tan sols la vida i els mitjans de vida de milers d’activistes i dirigents de la societat civil a tot el món, sinó que comprometen la democràcia i tot. Mentre els règims autoritaris continuen desapoderant aquestes organitzacions essencials i entrebancant-ne la tasca, els seus representants, cínics, acusen la democràcia de ser “idealista” i “ingènua”.

Refusem de ple aquestes idees. Abracem el poder de la democràcia precisament perquè exigeix ​​manteniment, protecció i participació constants. La pau i l’estabilitat que fomenta són obra d’un contracte social inclusiu, no pas de mà de ferro.

És amb aquest esperit que l’anomenada Cimera per a la Democràcia convocada per Biden vol donar suport a la renovació democràtica, la participació cívica i la col·laboració multilateral. És una gran oportunitat perquè els governs renovin el compromís amb els drets fonamentals de reunió, associació, expressió i informació als seus països i els promoguin a tot el món mitjançant la diplomàcia estratègica. Però amb el compromís verbal no n’hi ha prou. Els estats que participaran en la conversa virtual d’aquesta setmana han d’estar disposats a transcendir la retòrica i refermar la importància d’aquests drets acompanyant les paraules amb obres en la lluita per l’espai cívic.

En l’àmbit dels drets humans, això implica promoure els mecanismes internacionals i nacionals de protecció de la llibertat d’expressió i de reunió, per garantir el dret de tothom d’expressar oposició a l’autoritarisme. A molts països, la protecció de la llibertat d’expressió demana de derogar lleis de sedició i sancionar moratòries al blocatge d’internet. A més, els governs han d’aturar l’exportació i la transferència d’equips de vigilància a règims repressius.

La mesura més urgent és que els mandataris internacionals augmentin substancialment l’ajut a organitzacions civils que exerceixen un control crucial del poder estatal. I hi ha d’haver el compromís d’abocar recursos tangibles per als defensors dels drets humans, periodistes, serveis socials i centres comunitaris. Això vol dir donar suport a aquestes organitzacions en temps de crisi, quan ja encaren grans dificultats per a servir les seves comunitats, però també invertir en el seu creixement a llarg termini, que és una inversió per a mantenir una societat activa preparada per a fer front a futures emergències.

Per exemple, els dirigents democràtics han de reforçar els mecanismes de protecció per a donar suport legal, mèdic, psicosocial i de seguretat digital als activistes en risc, amb particular èmfasi en aquells programes que operen allà on hi ha atacs a la societat civil. És una de les maneres més efectives que tenen els estats de donar suport als que arrisquen la vida per defensar la democràcia.

Però els dirigents també han de congregar-se al voltant de la causa democràtica compartida i treballar braç a braç en aliances multisectorials i multilaterals. Els governs, el sector filantròpic, el sector privat i la societat civil tenen l’oportunitat de posar-se al servei de l’expansió de l’espai cívic usant com a punt de partida les deliberacions de la cimera. Al cap i a la fi, la millor protecció per a l’espai cívic és un espai cívic més ampli i poblat de ciutadans compromesos i connectats amb recursos, proteccions i poder per a defensar els seus drets i els seus mitjans de vida.

La ciutadania compromesa pot ser un motor de transformació. A Moldàvia i a Malàisia, per exemple, les organitzacions de la societat civil han ajudat enguany a derogar lleis de “estat d’emergència” repressives i a prevenir una erosió perillosa de les institucions democràtiques. I a mitjan 2020, milions de persones van participar en les protestes de Black Lives Matter, que han estat probablement el moviment de masses més gran de la història nord-americana.

Sigui quin sigui l’origen de la lluita, quan la gent es reuneix de manera pacífica per defensar els seus drets humans fonamentals, es produeix un progrés enorme cap a la dignitat, l’equitat i la justícia universals. De Khartum a Kuala Lumpur, hem de protegir i promoure aquest progrés, amb les paraules i amb els fets, i garantir-ne la perdurabilitat per a les generacions futures.

Michelle Bachelet, ex-presidenta de Xile, és Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans. Darren Walker és el president de la Fundació Ford. Mark Malloch-Brown és el president d’Open Society Foundations.

© Project Syndicate 1995–2021