Protegir és informar

“U: mira el quadre i descriu-te’l en cada detall. Dos: tanca els ulls i allò que has vist, que continua a la retina, deixa que et ressoni per dintre. Tres: obre els ulls i torna a mirar el quadre des de la perspectiva interior i podràs veure si el quadre hi dialoga o no”, escriu Mercè Ibarz al seu assaig No pensis, mira (Anagrama, 2024). Ella ho aplica a l’art, als quadres, sobretot, el subtítol ho aclareix: Davant de l’obra d’art. Però aquest mirar sense pensar es pot traslladar a altres tipus d’imatges que demanen ser mirades. Penso en els àlbums il·lustrats, en els còmics, en les fotografies. Per valorar una fotografia, una pintura o una il·lustració, per valorar-la en el sentit de treure’n algun valor per a nosaltres, només cal mirar amb atenció.

Mirar amb atenció ho pot fer tothom. Les instruccions d’Ibarz potser a algú d’entrada li poden semblar una mica “místiques”, això de tancar els ulls palplantat davant del quadre, per qui em prendran, què veuré després de tancar-los que no hagi vist abans. Aviam, no s’obra cap miracle quan obres els ulls i mires el quadre per segona vegada, però sí que la teva atenció i la teva mirada s’han concentrat, això segur que et passa, si ho proves. Si d’aquí te’n surt una experiència estètica, que diuen, més completa, més rica, ja és cosa teva i de tot l’art que hagis mirat abans, i del dia que tinguis, i del temps de què disposis, i de com estigui exposada aquella obra en la sala, i de tantes i tantes coses que fan que una mateixa obra d’art pugui ser mirada i vista de múltiples maneres. Ibarz hi dedica tot un assaig que cal llegir i rellegir, jo m’aturo aquí i me’n vaig cap a un altre llibre, curiosament del mateix to de verd, que és el que m’ha fet rumiar sobre la mirada amb la lectura de No pensis, mira fent de lent.

He mirat, he llegit, he anat paint el còmic L’altra frontera de Xevidom i Marc Sanyé (amb pròleg d’Òscar Camps; Comanegra, 2024). He de dir que el fotoperiodisme sempre em fa ballar el cap, sobretot el documental o el d’assaig, quan la mirada del fotògraf et parla, tot i que Ibarz diria que la mirada del fotògraf et parla sempre, així que matiso: quan la mirada del fotògraf et vol parlar. Em balla el cap perquè quan la fotografia recull el testimoni d’una tragèdia sempre em demano que en aquell moment qui està per fer fotos, si no calen més aviat mans per ajudar, socórrer, consolar, etcètera. És una reacció, més que no pas una reflexió, molt bàsica, molt simple i fins i tot ximple, perquè tota sola després ja acabo arribant on arribo sempre, que cal tenir testimonis de la barbàrie, de l’horror. Però tot i que arriba un moment que això ho tinc clar, tard o d’hora veig una foto que em torna a encarar a la mateixa pregunta. Per a què serveix el fotoperiodisme i amb quina ètica s’ha de “regir” és un debat que devem estar tenint (i hem de continuar tenint) des que al segle XIX va néixer aquest gènere híbrid de la fotografia i el periodisme. Però si dic un parell de noms propis crec que no quedarà ningú que se’n demani el sentit i la utilitat: Agustí Centelles, Francesc Català-Roca.

El 2015 la foto que la fotoperiodista Nilüfer Demir va fer al cos sense vida d’Alan Kurdi va fer la volta el món i va regirar consciències. Moltes veus coincideixen a dir que aquella imatge va provocar canvis respecte a com abordar la crisi dels refugiats. Al pròleg de L’altra frontera Òscar Camps, d’Open Arms, comença així: “Va ser la fotografia del petit Alan Kurdi ofegat a la platja de Bodrum, a la costa de Turquia, la que em va aixecar del sofà per anar a Lesbos.” Aquella fotografia “no només va sensibilitzar el món sobre la crisi dels refugiats, sinó que també va inspirar moltes persones –m’hi incloc– a prendre mesures concretes per abordar aquesta emergència humanitària.” D’aquí neix Open Arms, d’aquesta foto, però no d’aquesta foto, sinó d’aquest mort, la de l’Alan i bona part de la seva família. No ens va sacsejar la foto, ens va sacsejar la imatge de la mort, una imatge innegable, indiscutible, que ens feia adonar que “estan matant nens, estan mutilant nens, i ens fa por veure-ho”, com diu la fotògrafa Sandra Balsells.

Ensenyar l’horror, ens cal? No n’hem vist prou? Hi ha qui afirma que veure tant d’horror ens pot fer tornar insensibles. Altres apel·len a la intimitat de les víctimes fotografiades, però els que es dediquen a aquesta branca del fotoperiodisme expliquen que precisament es fan presents dins l’escena abans de començar a disparar amb la càmera i que la majoria de gent els demana, els prega, que recullin imatges d’aquella barbàrie, i que qui no vol sortir a la foto els ho fa saber de manera clara i ells ho respecten sempre.

“Sento dir que veure gent ofegant-se al Mediterrani és molt dur. Però és que la gent s’està ofegant al Mediterrani”, diu la fotògrafa Anna Surinyac. Aquesta reacció que explica Surinyac és la que dóna més sentit a la feina dels reporters gràfics de conflictes, perquè si la imatge t’arriba, ja no la pots negar. És molt dur veure-ho, però i viure-ho, que no ho és? Si veure-ho fa que algú s’aixequi del sofà, la fotografia ja haurà fet la seva feina. De vegades, amagar-se rere el paraigua de l’ètica és com ficar el cap sota l’ala. L’ètica del fotoperiodisme deu ser una de les més debatudes, discutides i repensades, perquè és un camp de mines de conflictes morals, però, com diu Balsells, només hi ha conflicte moral si difons imatges d’algú que t’ha demanat que no ho facis o si no intervens quan podries haver fet alguna cosa per salvar la vida d’una persona.

El fotoperiodisme salva vides, de vegades literalment, perquè algú que es posa en risc per entrar en zones de conflicte i recollir-ne el testimoni és algú implicat, compromès, sensibilitzat. Però també en salva perquè provoca reaccions. La mort d’Alan Kurdi en va provocar moltes, però la seva tieta, Tima Kurdi, que ara porta la Fundació Kurdi, des del Canadà, per conscienciar el món sobre el drama dels refugiats, considera que encara hem de continuar provocant, i ella té clar que no farà mai cap altra cosa que això, amb tots els mitjans de què disposa, perquè a ella la mort de l’Alan, el seu nebot, sí que li va capgirar la vida, però no solament la mort, sinó la imatge, també la imatge, aquella imatge viatjant per tot el món, sent reproduïda per tots els diaris i televisions.

Hi ha l’horror, hi ha la fotografia i hi ha la mirada. I després hi ha, potser, el canvi que provoca aquest horror capturat per la càmera i després difós i vist per tothom. “El més important no és la càmera, sinó l’ull”, diu un referent del fotoperiodisme com ho va ser Alfred Eisenstaedt al segle XX. I a L’altra frontera hi ha doble ració d’ulls: primer hi ha l’ull del fotoperiodista Marc Sanyé i després el del dibuixant Xevidom, hi ha dues mirades, dues mirades que ens volen parlar.

Marc Sanyé ens vol mostrar el que passa en els punts més calents de les rutes migratòries d’accés a Europa, des del 2015 que s’hi dedica. De les seves fotografies sobre les migracions en va fer una exposició, titulada com el llibre, al Seminari de Vic, i allà Xevidom, la mirada de Xevidom, topa amb el resultat de la mirada de Sanyé: “Alguna cosa se’m va remoure i moure per dins perquè tres anys més tard li proposés a en Marc fer aquest còmic.” L’un pren el testimoni de l’altre per després donar-ne el seu testimoni. Sanyé fixa la mirada en els refugiats, Xevidom en Sanyé fixant la mirada en els refugiats. L’altra frontera és mirar la feina del fotoperiodista amb una mirada de dibuixant que ens parla del que passa a les fronteres d’Europa i del que passa quan ets testimoni d’aquesta barbàrie, quan n’ets testimoni directe, perquè hi ets, o perquè ho retrates, o perquè en veus les imatges i decideixes fer alguna cosa, aixecar-te del sofà.

La feina de Xevidom a partir de la feina de Marc Sanyé no us la puc explicar perquè l’heu de mirar vosaltres, mireu-la amb les paraules d’Ibarz ben presents, amb temps, mireu-la i mostreu-la, no us protegiu d’aquesta barbàrie, no protegiu a ningú, no seria protegir, protegir és informar.