Prostituts de la infiltració

Sempre han tingut bec les oques. Vull dir que no ho hem descobert pas ara, que la policia espanyola ens espia i que es disfressa i que de vegades no ens n’adonem (els mítics morales amb pinta de morales que de seguida detectes en una conferència o manifestació i que fan que t’oblidis del de les rastes, la pèl-roja, el paio simpaticot que tens al costat i que tranquil·lament et vigila) i de vegades, no. O (també passa) de vegades en fem un gra massa. Ara penso en aquell amic dels meus pares, conegut de fa un bell grapat de dècades: quan va entrar a militar al PSAN, anys setanta llargs, els seus companys de partit es pensaven que era policia, i amb aquests ulls l’observaven, tota precaució era (és) poca. Després ja es va veure que no, i ell en va quedar esparverat, i va riure, i esportivament va acceptar el porfidiós malnom que per aclamació tenia ja adherit: l’Infiltrat.

Em sap greu haver-lo barrejat, somrient com el recordo, divertit i bonhomiós, amb això altre, amb el llot que de seguida empastifarà l’article. N’he parlat tan sols per deixar clar d’entrada allò de les oques, i que ja ho sabem: les legalitats i les il·legalitats, la claveguera de l’estat que de fet és l’estat de la claveguera i etcètera. Saber-ho, però, no significa pas que ho haguem d’acceptar. Ni que ens hi haguem d’acostumar. Ni que acabem trobant-ho normal.

Aquesta darrera ha estat la infiltració que fa quatre de les que ha destapat la investigació periodística de la Directa. Agents de la policia espanyola formats a l’acadèmia que tenen a Àvila es van introduir amb identitats falses als moviments populars catalans (que dit així pot semblar qui sap què, però és que entrar en un moviment social, per definició obert i participatiu, és tan senzill com apuntar-s’hi) durant la primavera de l’any 2020, hi van mantenir relacions (d’amistat, sentimentals, sexuals), en van treure informació. Informació? Noms per als seus fitxers. Adreces. Telèfons. Dades personals que es veu que no mereixen protecció. Les estratègies que els advocats basteixen per salvar els independentistes perseguits judicialment per l’estat espanyol com a càstig i escarment. Que això va fer l’última de les infiltracions conegudes. La de Girona.

En aquest cas, val a dir, al reguitzell de llardositats perpetrades pels infiltrats policíacs, s’hi ha d’afegir un fet que costa de qualificar: el personatge en qüestió tenia una relació estable amb una persona. O, més exactament, el personatge fingia que tenia aquesta relació. A ulls de tothom, a sentiments de tothom, del noi i de la seva família, la relació hi era. Hi era tant, de fet, que vivien junts.

“La persona que ha viscut amb mi, sota el mateix sostre, durant més de dos anys, amb el nom de Maria Perelló Amengual, en realitat es diu Maria Isern Torres i és una agent inflitrada del cos nacional de la policia espanyola. Ha format part de la meva quotidianitat, intimitat, emocions i sentiments més profunds durant gairebé tres anys.” Així parlava l’altre dia, en una conferència de premsa a Girona, l’Òscar, el noi que ha estat víctima de la funcionària espanyola. Va ser una intervenció colpidora, valenta. Ell n’estava enamorat, es pensava que era la seva parella, i ella, en realitat, cobrava de l’estat per tenir-hi relacions. De l’estat proxeneta que entrena policies per ficar-se al llit i als sentiments de les persones, que els paga per fer-ho, que els converteix en prostituts.

I aquí hi ha la qüestió bàsica de denunciar aquesta persecució política, institucionalitzada, per part de l’estat espanyol, contra una idea, contra l’independentisme català: qui autoritza aquestes infiltracions, els documents per a les identitats falses, l’engany a les universitats públiques (policies que es matriculen amb els noms d’infiltrats i ocupen places que, per tant, són negades a la gent que les necessita), quin jutge les avala, qui paga la festa (pisos i viatges i tot allò que calgui), qui en fa el seguiment, aplega la “informació” i considera que cal allargar la infiltració sis mesos més, i sis mesos més, i sis mesos més, etcètera?

Hi ha aquesta qüestió bàsica i n’hi ha una altra que també ho és: el mal que la ridícula xarxa d’infiltrats causa a les persones. Perquè una cosa és la confrontació política, però això, aquest conscient utilitzar la gent, els seus sentiments, i fer-li mal de debò, aquest, fins i tot, trobar justificat prostituir els teus policies, aquest ser un policia i acceptar ser prostituït i no tenir cap empatia envers la persona amb la qual has viscut durant dos anys, i que (ell sí) t’estima, és… no sé quina paraula posar-hi… malsà. Més que malsà. Una cosa pitjor.

Una pregunta pertinent, però que a hores d’ara ja es respon tota sola és si d’això, a Espanya, no hi ha ningú que se n’esgarrifi. Ningú que es pregunti en què es converteix (què és) un estat que normalitza aquestes pràctiques de persecució política. Vull dir si els partits de la seva xupiesquerra, les associacions, la mateixa ciutadania ho troben normal i acceptable. Si això és justificable. Si fins a aquest punt han assumit la criminalització d’un col·lectiu humà, dels catalans.

I se m’acut un darrer punt encara: i la Generalitat, què? Més enllà d’una carta amb subratllats al ministre espanyol de torn, què? Tenen policia política espiant els moviments socials catalans i què? Són capaços d’aquesta baixesa i què? Ja ha ofert, com a mínim, cobertura, suport als afectats? Pregunto.

En fi. Hem constatat una altra vegada allò que ja sabíem: que l’esforç que gasten a espanya per provar d’aturar-nos és un mirall on observar el poder que tenim. Perquè si graten, és que pica, i si pica, és que els cou. Doncs que els faci profit, l’estat de putrefacció en què tenen el seu ídem. Cada dia que passa més s’enfonsa en el seu llot i més ens mostra que vivim en dos mons diferents. I que el seu no és el nostre.