Prosopagnòsia al restaurant (15)

Ja he explicat alguna vegada [Posar nom a les coses] que tinc prosopagnòsia, un trastorn que dificulta molt el reconeixement facial. En general, el lloc on aquest trastorn complica més la vida és als tanatoris, on hi pot haver gent que no esperes trobar, però els restaurants també poden ser escenari de malentesos diversos.

Quan encara no estava diagnosticada, m’era molt difícil entendre què em passava. Tan aviat saludava efusivament al carrer algú que no em coneixia, com algú em saludava amb la mateixa confiança i jo no tenia ni idea de qui era. A vegades pensava que tenia experiències paranormals. Una vegada, al restaurant Targa Florio de Barcelona vaig viure una situació d’aquestes inquietants que ningú no pot entendre. Era un restaurant gran i hi havia una filera de taules encarades al passadís d’entrada. Al final del passadís, hi havia els lavabos. Jo hi havia anat amb una amiga i érem assegudes en una d’aquestes taules encarades al passadís. Vaig anar al lavabo i, en tornar, vaig seguir tota la filera de taules sense veure la meva amiga. Quan vaig arribar a la porta vaig tornar a fer el camí a la inversa i aleshores sí que vaig veure la meva amiga amb cara de perplexitat. Com explicar-li que no l’havia vista? No li vaig dir res i vaig pensar que allò devia ser una mena de viatge astral en què jo era en una altra dimensió.

Unes altres vegades aquest trastorn pot provocar ferides que no saps com guarir perquè la ferida és massa incomprensible. Una vegada vaig anar amb una col·lega a la creperia bretona del passatge de Pellicer de Barcelona. Per cert, creps a banda, les amanides són excepcionals. Vam sopar i, en sortir, vaig veure una noia que em mirava. Havia apartat una mica la cadira de la taula i feia cara de “quina il·lusió poder-te saludar”. Jo la vaig mirar i no hi vaig reconèixer ningú, vaig mirar el seu acompanyant per si em donava alguna pista i tampoc, així que vaig continuar cap a la porta. Suposo que la meva manca de reacció va paralitzar la noia perquè ella tampoc no va fer cap més gest per saludar-me. Jo pel carrer no em podia treure del cap aquella cara mentre la meva col·lega m’anava parlant de qüestions lingüístiques fins que, de cop, vaig saber qui era. I era una companya de facultat que també era molt amiga meva. Amiga fins al punt que venia molt sovint a Masquefa, coneixia tots els meus amics d’allà, coneixia la meva família i la relació era molt profunda. Després, ella se’n va anar als EUA i vam perdre el contacte, però entenc perfectament que no pogués creure que no l’hagués reconeguda. No sé què va pensar, potser que no la volia saludar. No ho sé. Vaig voler tornar al restaurant, però la meva col·lega continuava parlant de lingüística i en cap moment va ser conscient que jo estava trasbalsada, així que no hi vaig tornar i mai més no he tornat a saber res de la meva amiga.

Quan ja estava diagnosticada vaig tenir un episodi d’aquests incomprensibles al restaurant Torre Simon de Tona. Aviso que menjar allà és una aventura que posa a prova els teus sentits. Els plats tenen una aparença familiar (un ou ferrat, una llauna de tonyina, una crema de Sant Josep), però els gustos no tenen res a veure amb l’aparença. És tot boníssim, això sí, però jo no en vaig tenir prou amb tots els recursos de la memòria per saber què estava menjant. El cas és que, el dia que hi vaig anar, jo havia quedat amb els del Versió RAC1 per fer algun comentari al programa en directe. Hi havíem anat els raros i, quan va ser l’hora, em vaig aixecar i vaig anar al jardí per respondre la trucada. Mentre parlava per la ràdio, vaig veure un senyor que sortia del restaurant i s’asseia a fumar. Ell va entrar abans que jo. Quan vaig tornar a la taula, vaig veure que l’única possibilitat era que el senyor que havia sortit a fumar fos el raro amb qui jo dinava. Li vaig demanar si havia sortit i em va dir que sí. Quan li vaig dir que no l’havia reconegut la rara, que em coneix de tota la vida i sap què em passa, va quedar horroritzada. “Això és la prosopagnòsia”, li vaig dir.

La sensació d’inseguretat que crea aquest trastorn també altera el comportament. Per exemple, jo sempre saludo a qui em saluda sigui on sigui per si ens coneixem. El que passa és que, a vegades, no ens coneixem. Una vegada em van convidar a fer una xerrada al campus de Coma-ruga de la Rovira i Virgili. La professora que m’havia convidat i jo no ens coneixíem personalment. Com que la xerrada era a les quatre, vaig decidir anar a Coma-ruga i dinar allà. Vaig preguntar on podria menjar i em van recomanar l’escola d’hostaleria que era just al costat del lloc on feia la conferència. Entro al menjador i una senyora que dinava amb el seu home i una filla em diu: “Mira-la!” La veritat és que molt aspecte de la professora que jo esperava trobar no el tenia però vaig pensar que era ella. Em va abraçar i fer mil petons, em deia que estava tan contenta de conèixer-me personalment i, la veritat, tantes efusions entre col·legues no són habituals, però no se sap mai. El cas és que, com que ella no callava, vaig acabar entenent el motiu de tants escarafalls per la meva simple presència. El dia abans jo havia anat a 8TV al programa del Josep Cuní i m’havia vist.

Haig de dir que sempre que anava a aquell programa després em trobava escenes semblants. Un dia, potser feia un parell de dies que havia anat al programa, vaig passar per davant d’una terrassa plena de gent. De cop, un senyor que era allà assegut em crida: “Vostè és una lingüista catalana.” Jo, amb sensació de “que la terra se m’empassi si és que hi queda lloc per a mi” vaig voler traspassar el carrer per fugir, però el semàfor es va posar vermell i ja em tens allà palplantada escoltant les lloances d’aquell senyor que, igual que m’havia dit “Vostè és una lingüista catalana” em podia haver dit “Vostè és una terrorista basca”. Quina vergonya que vaig passar.