15.01.2021 - 21:50
Els temps pandèmics, que duraran, han santificat i expandit el treball remot, el teletreball. Així, la comunicació entre les persones que treballen juntes és més i més per correu electrònic, potser per sempre en tantes professions. La prosa que s’hi fa servir crida a reflexió i molt sovint clama al cel. Uf, m’està sortint un vocabulari i un imaginari litúrgics, per alguna cosa deu de ser. Potser n’hem de parlar més. L’absència alarmant de bona prosa, clara i específica, i no diguem ja de prosa seductora, en tantes comunicacions de treball per correu electrònic, atordeix.
Una allau de gent posa a parir la llengua i l’expressió de les xarxes socials per intempestives i maleducades. Criden més l’atenció els malvats que els bons, ja se sap. Les persones que s’hi expressen bé (que n’hi ha, i tant: vegeu els fils de tants epidemiòlegs i sanitaris, per exemple) paguen, justes, pels pecadors. Però trobo encara més simptomàtic que les comunicacions de feina per @, que són privades, de persona a persona o bé entre més de dues persones en una mateixa conversa electrònica, tinguin sovint, entre gent educada, un nivell tan baix d’expressió, de comprensió lectora i de consideració i respecte per l’altre.
Quan feia classes a la facultat m’alarmava pels correus electrònics dels alumnes. Un dia ho explicava al meu nebot, enginyer informàtic, que em va dir que hauria d’ensenyar-los a fer servir l’@. “Xiquet, que som a la universitat”, m’hi vaig rebel·lar, “no sóc ningú de la seva família ni tampoc som a l’institut, que els profes traslladen aquestes coses als pares”. “És igual, tia, ensenya’ls-ho, no ho ha fet ningú, ningú no els ha dit com s’han de relacionar per @.” Ho vaig intentar, i en algun cas va funcionar. Apel·lava que, quan haguessin acabat la universitat i prompte o tard accedissin a alguna feina o en demanessin, havien d’aprendre la manera idònia de fer-ho per @. Confio que algú ho retingués i ara ho faci així. Tots van continuar escrivint-me, però, amb aquesta fórmula inicial, per més que repetidament els respongués com a Prof. Ibarz: “Hola, Mercè!” Només els alumnes llatinoamericans eren l’excepció: “Hola, professora Ibarz.” M’hi havia d’haver posat més forta, amb la resta?
Una ja no pot confiar en la frase clàssica docent: “Ja els suspendrà la vida.” Perquè la vida per correu electrònic no és precisament ni exigent ni suspenedora. Tot s’hi val, per @, pel que es veu. La mala prosa, i fins deixar de respondre qüestions professionals serioses.
Carburo que no respondre deu anar per aquí, no tenir l’habilitat de la prosa necessària. I potser més encara pel temor que domina el món de les institucions culturals de tota mena, que són les que conec: no deixar res escrit que pugui ser comprometedor. Fan bé, ben mirat: amb la mala prosa que sovint gasten les institucions, de segur que es posaven en compromís. En aquests casos, val més agafar el telèfon i dir-ho de paraula, allò que el vent s’endú per més que quedi gravat al cor i la memòria. Que no quedi ni quedarà escrit. Però ni això, els que no responen mails no fan.
La prosa seductora, deia. Si no la practiques, no l’arribes a conèixer. Si no la llegeixes –forma suprema de practicar la llengua, perquè si no en tens el(s) model(s) de cap manera no pots escriure bé, ni un correu electrònic–, no hi ha manera de conèixer-la, la prosa seductora, ni fer-la servir de model.
Prosa seductora, què és? No sols la de la publicitat i les arts industrials al servei del mercat i el públic, sinó la del seu referent fundacional, la literatura. La mala educació i l’egotisme acostumen a anar de bracet amb l’analfabetisme, i un analfabet funcional pot avui tenir títols acadèmics i no saber llegir. La prosa seductora és el resultat d’una cosa íntima i profunda que es diu lectura participativa, lectura en acció: quan llegeixes i t’adones que allò tan interessant que t’arriba fondo està ben escrit perquè està ben pensat i ha trobat l’estil pertinent.
Per compensar tanta prosa porqueria, lectura. Posem dues autores de prosa seductora al màxim, Mercè Rodoreda i Rosa Chacel, dues escriptores que s’admiraven i van intercanviar cartes (poques, per desgràcia, però ben eloqüents). La nostra MR és ben coneguda, almenys de nom, pels lectors d’aquesta casa. La Chacel (1898 – 1994) és una altra exiliada republicana, menys coneguda (encara!) a pesar de la immensitat de la seva obra. L’editorial barcelonina Comba l’està reeditant, per sort. Us recomano molt La sinrazón, que data del 1960. Amb Quanta, quanta guerra… i Viatges i flors, aquesta extraordinària novel·la és un altre model i referent de prosa seductora, que vol dir escriptura en contra de la trivialitat i del soroll comunicatiu i a favor de fer-hi entrar el lector de gust en la complexitat i el matís, per tan ben tractat i respectat com s’hi sent davant de paraules i frases que transmeten amb precisió i bellesa els embats de la vida i la relació entre les persones. Ensenyen molt, totes dues, són un pou d’escriptura i sensibilitat. També per a escriure per @. Els temps ho demanen.
