Les propostes fonamentals del Consell Assessor per a recuperar la llengua a l’escola

Fa pocs dies el Consell Lingüístic Assessor va lliurar al conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, les “Propostes per impulsar l’ús de la llengua catalana en els centres educatius”. El consell, constituït el mes de març, és presidit per la lingüista M. Carme Junyent i integrat per membres del món acadèmic (Teresa Cabré, Carla Benet, Joan Manuel del Pozo, Jaume Ametller, Marina Massaguer i Héctor Ruiz), del camp de la divulgació (Pol Gisé), de l’àmbit de llengua, interculturalitat i cohesió social (Immaculada Buñuel), del Consell Escolar de Catalunya (Jesús Viñas), del camp de les entitats (Marina Gay) i de l’àmbit de la docència (Conxita Gimeno, Olga Quesada, Alba Granell i Carla Benet).

El text elaborat pel consell consta d’una introducció i de cinquanta propostes, agrupades en diversos blocs: “Idees generals”, “Professors i mestres”, “El Projecte Lingüístic”, “L’avaluació”, “Entorn, xarxes i plataformes” i “Acollida”.

Tot seguit us presentem els elements d’aquesta llista de propostes que fan que sigui un document fonamental per a capgirar la situació lingüística de les escoles i instituts del Principat.

Discriminació positiva

En tot el document, hi plana la discriminació positiva en favor del català, cosa que ens allunya del parany del bilingüisme que ha dominat el discurs oficial d’ençà dels anys vuitanta. Sí que hi surt una vegada (proposta 7) la referència a la plena competència dels alumnes en català i castellà al final de l’ESO, però a tot arreu s’insisteix en l’ús preferent del català (i de l’occità a l’Aran). N’és una prova la freqüència amb què apareixen els termes “català” o “llengua catalana” (31 vegades), “occità” o “llengua occitana” (13 vegades) i “castellà” o “llengua castellana” (3 vegades). El document, a més, diu explícitament que els centres han d’afavorir l’ús de les llengües minoritzades: “L’actuació dels centres educatius ha de tenir un caràcter compensatori pel que fa al coneixement i la possibilitat d’ús de la llengua catalana i de l’aranès” (proposta 2).

El mestre no tria la llengua

S’hi manifesta clarament una intenció de reconduir el desgavell en què s’ha convertit la immersió en molts centres educatius, especialment de les àrees més poblades i amb més presència d’alumnes i professors castellanoparlants. En primer lloc, el text diu clarament que l’ús de les llengües no el decideix cada mestre: “La llengua emprada als centres no pot respondre a una tria personal” (proposta 15); i deixa clar quina és la llengua preferent i per què: “Els docents han de fer ús de la llengua catalana com a mitjà per aconseguir que els alumnes tinguin les mateixes oportunitats” (proposta 16). En aquest paper del català com a element cohesionador, el document és clarament contrari a la segregació per raons de llengua: “El model educatiu català s’ha de caracteritzar pel compromís lingüístic i educatiu en la defensa de la cohesió social i el rebuig a la separació en centres o grups per raó de la llengua inicial” (proposta 6).

Contra la deixadesa, avaluació contínua

En segon lloc, el text inclou un seguit de mesures per a afermar un sistema d’avaluació dels projectes lingüístics. Són propostes que han de servir per a garantir que el català arriba com ha d’arribar a tots els alumnes. Si s’instaurés el sistema que proposa el Consell Lingüístic Assessor, no tornaria a passar que en els centres s’arracona l’ús del català per deixadesa. L’esquema parteix d’una comissió de seguiment i avaluació creada pel Departament d’Educació (proposta 29) que té en compte els resultats de proves objectives dels alumnes a primària i a secundària (proposta 30) i que, per a millorar aquests resultats, compromet els centres a fer canvis en els projectes lingüístics quan sigui convenient (propostes 32, 33, 34 i 35). La clau de l’engranatge és la feina de la comissió de seguiment i del cos d’inspectors, que fins ara, en general, han defugit aquest paper (proposta 31).

Mestres lingüísticament competents

El text es fa ressò d’un clam cada vegada més estès: cal que els mestres siguin competents en l’ús de la llengua. I això vol dir, per començar, revisar-ne la formació inicial: “Es revisarà la formació inicial, en relació amb la competència i l’ús de la llengua catalana i la valoració de la diversitat lingüística, de tot el personal que intervé en el procés educatiu formal i no formal” (proposta 17); l’exigència abans d’incorporar-se a la docència: “El Departament d’Educació ha d’incorporar l’avaluació de la competència lingüística (oral i escrita) dels docents en el procediment d’incorporació al sistema educatiu” (proposta 18); i la formació per als qui ja l’exerceixen: “El Departament d’Educació ha d’implementar plans per millorar la competència i la formació lingüístiques dels docents”. En un entorn plurilingüe i de conflicte lingüístic, és normal que també hi hagi preocupació per la competència sociolingüística dels professors (proposta 20).

El C1 no es regala

També hi ha propostes destinades a enfortir l’avaluació lingüística dels alumnes.  Una ja l’hem esmentada a propòsit de l’avaluació general. És la proposta 30, que diu: “L’avaluació haurà de tenir en compte l’anàlisi de les proves diagnòstiques de 4t de primària i 2n d’ESO; les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO, i els diversos indicadors d’usos per tal d’assegurar que els alumnes acaben les etapes de primària i secundària amb un ple domini oral i escrit de les llengües catalana i castellana (i occitana, en el cas de l’Aran).” Però es destaca també la 36, que si s’apliqués posaria fi a l’automatisme actual que serveix perquè als alumnes que aproven l’ESO obtinguin, de regal i sense cap prova afegida, el títol del nivell C1 de català. Diu així: “Al curs darrer de l’ESO, els centres educatius oferiran la possibilitat d’obtenir, mitjançant una prova específica, un certificat oficial que acrediti la competència lingüística en català (o de l’occità, en el cas de l’Aran) d’acord amb els nivells del MECR.”

Alumnes nouvinguts, acollits en català

El text diu del dret i del revés que l’acollida dels alumnes nouvinguts s’ha de fer en català. Ho especifica ja en les idees generals: “Es planificaran mesures organitzatives i pedagògiques necessàries per afavorir l’aprenentatge del català per part dels alumnes nouvinguts, i per atendre i preveure’n l’atenció personalitzada” (proposta 9). I, d’una manera més explícita, en el darrer apartat –titulat “Acollida”–: “El PLC [Projecte Lingüístic de Centre] ha de recollir i assegurar l’aprenentatge i ús de la llengua catalana per als alumnes nouvinguts” (proposta 47). Prèviament, ha deixat clar que en aquesta tasca, s’hi havia de comprometre tot el claustre: “L’aprenentatge i ús de la llengua catalana és una tasca que ha d’implicar a tots els mestres i professors dels centres” (proposta 45); una proposta que s’entén que té un abast general, però amb èmfasi en els nouvinguts. Sens dubte, és un principi –i un recordatori– bàsic, que ha estat massa oblidat. Si es recupera aquest compromís, la tendència pot fer un tomb. És imprescindible encara més avui, perquè un bon gruix de la “nova” immigració és castellanoparlant.

Una llengua de referència, tots els colors de la diversitat

El text és especialment sensible a remarcar la necessitat de respectar la diversitat lingüística dels nouvinguts. L’objectiu és guanyar parlants tot aprofitant la riquesa d’aquesta diversitat: “Els centres afavoriran el reconeixement de les llengües d’origen dels alumnes i les seves competències plurilingües per facilitar l’acolliment d’aquest alumnat al nostre sistema educatiu, i potenciar, alhora, el sentiment de pertinença a la nostra societat i l’aprenentatge de la llengua catalana (i de l’aranès, en el cas de l’Aran)” (proposta 8). En el darrer apartat, dedica tres propostes més a aquesta qüestió. Diu que el reconeixement de les llengües no oficials ha de servir de punt de partida per a aprendre el català (proposta 46); que aquesta riquesa s’ha d’aprofitar per establir ponts entre les llengües dels alumnes i l’aprenentatge del català (proposta 48) i que els professors han de rebre formació sobre aquestes llengües (proposta 49). La llista de propostes no deixa de banda tampoc la llengua de signes catalana: “Als centres acollidors d’alumnat amb sordeses severes i de centres PAL (agrupament d’alumnes amb sordesa en centres ordinaris), una de les llengües d’aprenentatge per a tot l’alumnat hauria de ser la llengua de signes catalana” (proposta 50).

El català: llengua viva, al centre i a fora

Els membres del Consell Lingüístic Assessor saben que l’ús de la llengua de nens i joves no s’acaba a l’escola, sinó que té molta importància el temps de lleure. Dins els centres, proposen de parar atenció a l’ús real de la llengua: “S’impulsaran els aspectes més dinàmics de la comunicació i de l’ús social quotidians de la llengua catalana (i de l’aranès a l’Aran) en tots els àmbits escolars i de l’entorn, perquè les llengües només tenen sentit si es fan servir” (proposta 10). S’atreveixen fins i tot a proposar mesures per a estimular aquest ús “dinàmic”, com ara activitats conjuntes amb professionals de les xarxes socials (propostes 38 i 40), difusió a les xarxes socials d’activitats en català o occità (proposta 39), concursos interescolars de produccions a internet (proposta 41)… I tot plegat, d’una manera planificada i organitzada, seguint el model dels plans educatius d’entorn per a promoure l’ús del català i de l’occità (proposta 37).

De Salses a Guardamar

Els redactors de les propostes fan una referència implícita als Països Catalans, tot proposant de mantenir vincles amb centres educatius del país fora del Principat: “S’impulsaran les relacions amb centres educatius d’altres territoris de llengua catalana per afavorir-ne el reconeixement mutu i enfortir l’àmbit lingüístic comú” (proposta 14)

Més material de suport

Una dificultat grossa amb què es troben molts docents és la manca de material de suport en català. A internet hi ha una gran quantitat de vídeos educatius, per exemple, però n’hi ha pocs en català, de manera que molt sovint els professors aprofiten els que hi ha en castellà. Això fa que es vagi reduint el temps efectiu en què el català és llengua vehicular de debò. En aquest àmbit, es proposen dues mesures per millorar la situació. Per una banda, un augment –poc definit– de l’oferta: “S’incrementarà l’oferta de materials audiovisuals en català (i en occità) susceptibles de ser utilitzats com a suport a la docència” (proposta 43). I, per una altra, una coordinació efectiva amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per aprofitar esforços: “Es crearà un òrgan de coordinació entre el Departament d’Educació, Política Lingüística i la CCMA per apropar els continguts de la CCMA a les aules, i promoure l’ús de la llengua catalana” (proposta 44).

De segur que hi ha aspectes a millorar, però aquest document del Consell Lingüístic Assessor és un magnífic punt de partença per a capgirar la tendència que s’ha instaurat ja fa anys en els centres educatius, on la presència del català és cada vegada més reduïda. Aquest és, potser, el document que s’havia d’haver aprovat i aplicat quan es va estrenar el sistema d’immersió lingüística a l’ensenyament, fa quaranta anys. Ara cal actuar amb urgència. Anem tard, però encara s’hi és a temps.

A la presentació del document, els autors fan una reflexió que va al moll de l’os: “Redreçar aquesta situació requereix mesures decidides que impliquin tota la comunitat educativa i el compromís del Departament d’Educació d’acompanyar els centres en la seva implementació i, sobretot, de fer-les complir.” El consell ha fet la seva feina. Si les mesures es desen en un calaix o es fan complir depèn del govern.