A propòsit de les tradicions

Som una gent estranya. O a mi m’ho sembla. Per què? Perquè molts de nosaltres ens tenim per progressistes i avançats, però sovint ens aferrem a les tradicions com paparres.

I el tradicionalisme, ben mirat, començant per l’arrel estrictament filològica, no deixa de tenir connotacions propenses a la quietud, a deixar-se portar, a no moure res per no molestar i no ser molestat. Hi ha paraules que diuen coses per elles mateixes. En el meu ram, el de l’art, n’hi ha unes quantes que, subreptíciament, expressen tarannàs més enllà de l’ús quotidià que en fem: patró, director, conservador, restaurador… Ens tenim per progressistes, però de vegades juguem en el camp del retrocés, de la regressió. 

Crec que va ser André Malraux qui va dir una frase que encaixaria en això que vull insinuar: les tradicions no s’hereten, es conquereixen. Fixeu-vos, si no em creieu, en aquests dies. La immensa majoria de població ja no va a missa; no bateja els fills (nosaltres ja fa molts anys que vam prendre aquesta decisió: com podíem confinar els nostres nens a una religió sense que ells poguessin dir-hi res?); cada vegada la societat és més conscient de l’anomalia de l’Església Catòlica, tan masclista, amb molts dels seus membres declarats depredadors sexuals, amb una ostentació del poder ultratjant… I, tanmateix, molts col·loquem un pessebre a casa, amb figures tradicionals, fruit de llegendes i iconografies que la història de l’art ha anat repetint amb una submissió al poder que fa feredat.

Però no és tan sols que posem pessebres a casa; a més, hi ha gent indignada perquè l’Ajuntament de Barcelona no n’ha muntat cap a la plaça de Sant Jaume. Som una societat laica, però alguns encara volen que tots ens situem en el supòsit de la tradició: com que sempre s’ha muntat un pessebre per Nadal, no deixem de fer-ho. Tant se val que els Reis d’Orient d’ara, si existissin, serien uns dèspotes o haurien estat assassinats per l’exèrcit de Netanyahu. Tant se val que, ara, les nenes i els nens migrants tinguin un futur ple de negrors i que no podrien néixer en una establia perquè els pagesos catalans els n’haurien fotut fora.

Hi ha coses del moviment independentista que sempre m’han semblat excessivament paradoxals. Volíem canviar l’estat de les coses en el marc de la política espanyola i europea, que ens acceptessin com a nou estat i tenir un passaport diferent. Però molt poques persones van pensar que aquest moviment multitudinari havia de preparar una societat diferent, conquerint tradicions o eliminant les més arrelades al poder. Es volia conquerir el poder polític, però gairebé ningú no va recordar que Antonio Gramsci ens havia alertat que per fer canvis profunds, abans de conquerir el poder polític, cal conquerir el poder cultural.

No, no, aquí es volia un passaport nou sense moure res de l’estructura, de les tradicions, sense aspirar a una societat més igualitària per donar un exemple al món, no tan sols amb unes mobilitzacions massives, sinó també amb unes propostes radicalment democràtiques. I forçosament rupturistes.

Ja em perdonareu el to poc nadalenc d’aquest escrit, tal com s’entén avui l’esperit de les festes: endolcit, estovat, ple de consensos i tradicions que no es posen mai en qüestió. Perdoneu-me també, perquè vull acabar amb unes fases del sociòleg francès Albert Meister que em representen, quan diu: “No es pot ser revolucionari només unes hores al dia, entre la sortida de la fàbrica o de la facultat i l’hora d’anar-se’n al llit […]. La revolució no és un xoriço que es pugui tallar a rodanxes; la Revolució, la teva revolució, fes-la començant per menjar diferent, per follar diferent, per riure diferent.” I per viure unes festes diferents, afegiria. Jo prometo intentar-ho.
Aquest és l’últim escrit meu d’enguany. El següent ja serà el 2025, per al qual us desitjo les millors conquestes personals i col·lectives.