04.07.2023 - 21:40
Oferim aquest article inèdit (1986) d’Eva Serra en el cinquè aniversari del seu traspàs.
Entre 1975 i 1977 es desenvolupà el Congrés de Cultura Catalana amb una vocació de Països Catalans, en el qual participaren moltes persones de l’actual sistema polític. El març del 1976 es desenvolupava un Encontre de Ciències Humanes i Socials dels Països Catalans a Perpinyà: més d’un protagonista i més de dos de l’actual política catalana i, fins i tot, espanyola hi eren presents. L’octubre del mateix any s’insistia en el mateix tema en unes Jornades de Debat sobre els Països Catalans, celebrades a Barcelona, en les quals membres destacats del PSOE d’avui es van distingir pel seu “pancatalanisme”.
Ara la qüestió Països Catalans sembla que ha passat a millor vida: o no se’n parla o, quan es tracta, es fa en termes culturalistes. En cap moment el tema és tractat segons les exigències d’una autèntica dimensió política.
I, això, per què?, ens preguntem els suposats il·lusos de sempre. Breument, perquè no es pot abordar correctament la qüestió dels Països Catalans sense posicionar-se respecte d’una cosa que podem anomenar Espanya. Deixo l’eufemisme “estat espanyol” perquè ha servit i serveix massa per, tot tranquil·litzant consciències, deixar les coses com estaven.
Ara i aquí, només m’interessa plantejar què significa això i analitzar-ho especialment des de la perspectiva del País Valencià en una doble dimensió històrica i política. Tocar el fet Països Catalans i la qüestió País Valencià, des d’aquesta perspectiva, és un afer políticament massa compromès.
Històricament, el País Valencià ha estat, i encara ho és, de manera oberta o encoberta, un terreny estratègic de batalla entre Catalunya i Espanya. No estaria de més analitzar, des d’aquesta perspectiva, un rosari de fets, si més no curiosos, que fan del País Valencià una terra de cops d’estat espanyols: el del capità general Francisco Javier Elío, l’abril del 1814, amb Ferran VII; el de Martínez Campos el desembre del 1874, a Sagunt, que posà fi definitivament a l’experiència republicana. I, si cal, fins i tot podem recordar l’especial significació que el recent 23-F tingué amb els tancs de Milans del Bosch als carrers de València.
Per què el País Valencià té aquest paper de terra de “pronunciamientos” espanyols? Qui pretenen intimidar i amb qui col·laboren els espanyols que fan del País Valencià un territori de “pronunciamientos”? Seria una pèrdua de temps analitzar la relació exèrcit-política en el cas de la formació de l’estat espanyol i intentar de situar per on passa el terreny de batalla estratègic a escala territorial?
En els conceptes d’identitat “català”/”espanyol” hi ha amagats, evidentment, continguts polítics, socials, econòmics i culturals ben diferents. Pensant-hi bé, això ja fou així en el mateix moment de la conquesta. Primer, el dilema fou entre el model feudal català i el model feudal aragonès. Més tard fou entre el model feudal castellà i el model feudal català –amb la Inquisició al bell mig i amb derrotes catalanes considerables (Germanies). Una mica més tard fou entre botiflers i maulets, és a dir, borbons (model polític uniformista castellà) i austriacistes (model polític institucional de resistència català) i la gran derrota, una vegada més, reforçà –especialment al País Valencià– el poder politico-social que, en aquests moments, ja podríem anomenar tal vegada espanyol.
En el dramàtic segle XIX, lluita urbana i revolta rural tenen una cohesió sense solució de continuïtat als Països Catalans. No hi ha fronteres “provincials” o “regionals” entre carlins i federals als Països Catalans. El que sí que hi ha –en els durs enfrontaments entre camp i ciutat als Països Catalans– és una distorsió i enduriment de la confrontació a causa dels interessos estatals aliens, que feren la confrontació molt més cruenta, que no pas si s’hagués mantingut dins els límits nacionals.
Les apetències espanyoles enduriren la confrontació, però encara no havia arribat l’hora de fer ideologia valenciana anticatalana. Tot arribaria, però, i això s’esdevingué amb la Restauració borbònica del 1875. La Restauració ha de conjurar –especialment– la base social del republicanisme federal o cantonal, el qual, no per casualitat, tenia una base territorial (nacional): els Països Catalans. Conjurar el republicanisme federal volia dir, entre més coses, anul·lar tots aquells elements d’identitat que facilitaven la cohesió d’una identitat nacional que existia però sense que encara hagués assumit un nivell de consciència política.
L’últim terç del segle XIX, després de la derrota republicana, iniciava un camí ideològic que arribaria als nostres dies en forma d’ideologia “blavera”.
El País Valencià és un territori militarment i políticament estratègic en el curs de la història entre les formacions socials catalana i castellano-espanyola. I això fins als nostres dies. En unes dates tan avançades com el 1980-1981, a les comissaries, et convertia en sospitosa tant el fet d’haver estat a Perpinyà com el fet d’haver travessat l’Ebre amb intencions polítiques. M’imagino que els bascos de Donosti també es deuen trobar amb la mateixa situació, veient-se obligats, repetidament, a donar explicacions plausibles que expliquin tant els viatges a Baiona com els viatges a Iruñea. Viatjar dins el nostre territori nacional és un delicte per a catalans i bascos. Això fins i tot té traducció funcionarial. La legislació actual espanyola impedeix la possibilitat de trasllats nacionals als professors valencians que ensenyen català i que volen exercir al Principat i al revés. També la legislació actua així amb els mallorquins que volen ensenyar català al Principat o al País Valencià i al revés.
Tot convida a afirmar que, d’ençà del 1975-1976, no tan sols no s’ha avançat en aquest aspecte polític, sinó que s’ha reculat, perquè s’ha imposat el sostre polític de la constitució espanyola i de les autonomies.
Hi ha qui ha dit que la burgesia catalana no féu, en el seu moment, la unitat nacional a l’estil de la del Risorgimento italià, però cal adonar-se que la burgesia a casa nostra només pot fer regionalisme i, com a tal, no té bufera per a un programa que l’obligaria a elaborar un projecte nacional i a identificar el territori on cal aplicar-lo. Això només pot interessar a aquells que som víctimes socials i nacionals d’aquesta situació, és a dir, d’aquest sostre polític constitucional amb totes les conseqüències econòmiques, socials i culturals del cas. No cal tampoc esperar res d’un socialisme que només aspira a modernitzar, és a dir, a fer més eficaç …ai, pobres de nosaltres!– l’estat i que, en aquest sentit, no ha escatimat esforços per fer avançar el símbol blaver a tot el País Valencià. El 1975 la blavera era una bandera municipal; el 1978 recordo que, en mans de la UCD, ja havia travessat els límits de la ciutat de València, i era ja bandera de la província. Hi han hagut d’arribar els socialistes per a convertir-la institucionalment en bandera regional, amb tot el que això implica. Per a imposar la no catalanitat del valencià, val a dir que les forces vives de l’actualitat política s’han trobat el terreny adobat pels catalanistes que els han precedit, els quals han fet de la concessió sistemàtica l’arma quotidiana. Era inevitable durant els anys seixanta que s’instaurés una cosa tan anticientífica com una “càtedra de llengua i literatura valencianes”, institucionalitzant, així, una situació aberrant en lloc de –en un moment possiblement favorable– no cedir terreny? En aquest context, ens posa la pell de gallina, encara que no ens estranya, la grotesca baralla de País-Reino-Comunidad. Moltes coses ens queden en el pap, com seria estudiar seriosament el caràcter de la lluita antifranquista al País Valencià, dividida entre sectors tímidament catalanistes (culturalisme) i el sorgiment d’opcions espanyoles socialment radicals (per exemple, el FRAP), sense a penes ressò, i encara menys base social al Principat ni a l’estat espanyol, políticament estatalistes i provincianes, en el marc d’una societat en què el pitjor enemic és l’hibridisme i el desarrelament.
En quina situació som ara?
D’entrada, cal recordar que tenim una autonomia catalana que s’esgarrifaria d’un País Valencià que s’identifiqués com a català en termes polítics.
En definitiva, el concepte de Països Catalans és un concepte políticament congelat per por, i que es deixa sobreviure, en el millor dels casos, en forma de fenomen culturalista. Caldrà veure, per exemple, si la política de la nova Conselleria de Cultura del Principat serà encara molt més catalunyista. Ho fa pensar, entre més coses, tota la ideologia autonomista de la Catalunya-ciutat (en definitiva, barcelonisme culturalista), que, si ja és difícil d’encotillar-hi socialment i políticament Catalunya-Principat, encara ho és més amb tot el territori nacional. El retrocés del concepte el veiem fins i tot en la producció cultural des del Principat: actualment, la Gran Geografia Comarcal de l’etapa autonòmica, obra de la Fundació Enciclopèdia Catalana, ha abandonat discretament la vocació de Països Catalans que havia tingut la Gran Enciclopèdia Catalana de l’etapa franquista.
Repetim: el concepte Països Catalans és un concepte políticament abandonat, o, com a mínim, congelat, però que sobreviu en certs termes culturals per raons no confessades, però evidents: exigències i pressions socials que més val controlar que no silenciar de cop, o conveniència de mantenir –encara que sigui congelat– un tema que desperta expectatives inquietants. Però també és difícil la teoria de l’amenaça latent, si tenim en compte que, per exemple, operacions com la d’en Roca no s’estan plantejant ni de lluny en aquests termes, ben al contrari.
El fet existeix. L’oportunisme dels uns els porta a congelar-lo en forma de culturalisme. L’oportunisme dels altres a negar-lo en forma de plantejament “blavero”. I aquells que patim aquesta situació no som ni prou forts, ni prou imaginatius, ni prou àgils per a trencar políticament i social fronteres provincials, regionals i estatals.
Els Països Catalans no han passat de moda, són ben presents, però cal dir que, sense donar-los un tractament polític nacional, són una reivindicació folklòrica o mutilada.
