Els propietaris entre 30 anys i 44 baixen del 64% al 46% en deu anys

La Marina, veïna del barri del Raval de Barcelona, ronda la quarantena i, malgrat provar d’accedir a la compra d’un pis durant anys, creu que és impossible ara per ara. De fet, se sent una privilegiada de viure sola de lloguer, de fa un parell d’anys. El seu cas és un exemple del tall generacional a partir dels mil·lennistes en l’accés a l’habitatge de propietat comparat amb els seus pares i avis, segons els experts, que alerten de la conformació d’una societat a dues velocitats definida per si s’hereten immobles. Les cases amb propietaris entre 30 anys i 44 han baixat del 64% al 46% aquests darrers deu anys a Catalunya, segons l’enquesta de condicions de vida del 2023 que elaboren anualment INE i l’Idescat.

Si l’any 2013 dos terços de la gent nascuda entre el 1969 i el 1983 –en números rodons, la generació X– vivia en una casa de propietat i el 28,5% vivia de lloguer, l’any passat entre els nascuts entre el 1979 i el 1993 –la generació mil·lennista, aproximadament–, els inquilins ja eren pràcticament tants com els propietaris (43,5 i 45,9%, respectivament). De fet, els llogaters ja van ser majoria en aquesta franja d’edat momentàniament el 2019 i el 2022.

Malgrat que la baixada de les cases en què els residents són propietaris de l’habitatge és especialment significativa en la franja entre 30 anys i 44, també és perceptible entre els de 45 anys i 64 (del 80% al 74% en una dècada). Entre els més grans de 65 anys, la xifra és estable, però a la baixa (del 86,1% al 85,3%), com també entre els menors de 30 anys (del 42,6% al 41,4%).

L’investigador de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) Jaime Palomera expressa en una entrevista a l’ACN que es viu un canvi d’època. Segons ell, els qui van néixer a partir dels anys vuitanta i, en especial, els qui van començar a buscar casa a partir del 2008 –l’any que va començar la crisi financera d’abast mundial–, es troben una realitat molt diferent que les dues generacions anteriors.

“Entre el 1957 i el 2008, hi havia totes les facilitats per a accedir a un pis de propietat, a la compra mitjançant hipoteques”, explica. Segons ell, a partir de l’esclat de la bombolla immobiliària, bona part dels qui haurien pogut ser propietaris són llogaters. En conseqüència, hi ha més gent vivint de lloguer i durant més temps.

De fet, l’edat mitjana dels llogaters a la ciutat de Barcelona ha passat de 38 a 41 anys en poc temps, segons un article de la revista Barcelona Metropolis, editada per l’Ajuntament de Barcelona. Entrevistada per l’ACN, la Marina explica que l’any 2021 va ser a punt de comprar-se un pis al Raval per 190.000 euros amb l’ajuda econòmica dels pares, però es va fer enrere perquè l’immoble necessitava unes reformes que a primera vista no eren tan evidents. “M’hauria posat una soga al coll, no em podria haver passat res imprevist”, explica.

Tres anys després, ara creu que han apujat tant els preus que no veu possible tornar-ho a provar. “He deixat fins i tot de cercar pisos a internet perquè em deprimeixo”, afegeix, tot i que diu que té sort de poder viure sola per primera vegada, atès que fa deu anys que viu al mateix pis i li han pujat el lloguer de 750 euros a 860 en aquest temps. Malgrat tot, destina prop de la meitat del sou a l’habitatge.

El 70% de les persones que viuen de lloguer no esperen ni heretar ni comprar

Segons Palomera, la majoria dels habitatges que surten a la venda se’ls queden multipropietaris, fons d’inversió i societats que els dediquen al negoci del lloguer. Això, creu, provoca que cada vegada els immobles estiguin en menys mans, majoritàriament les de propietaris que ja tenien habitatges. L’estudi ‘De propietaris a inquilins, informe sobre la creixent desigualtat a l’accés a la propietat’ encapçalat per la seva entitat, IDRA, afirma que el 70% de les persones que viuen de lloguer no esperen heretar ni poder comprar.

També en declaracions a l’ACN, la presidenta d’Hàbitat 3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, Carme Trilla, creu que bona part dels mil·lennistes no heretaran de la generació ‘boomer’ perquè amb l’augment de l’esperança de vida, algunes propietats aniran a parar als nets o als besnets. Palomera, en aquest sentit, explica que entre els integrants de la generació Z, els més joves, el percentatge de la gent que creu que heretarà puja del 30% al 40%, però que en tot cas, tant aquesta franja d’edat com la mil·lennista hi haurà una fractura social marcada per les herències superior a la de la generació X i anteriors.

L’ex-secretària d’Habitatge durant el tripartit creu que la capacitat d’estalvi dels joves es veu retallada si viuen de lloguer, cosa que acaba afectant tota la generació. L’accés a l’habitatge, diu, marca tota la trajectòria de la persona. “Si tu pots tenir una feina que et permeti comprar un habitatge i arribes als 45 o 50 anys amb un habitatge de propietat ja pagat o mig pagat, abordes el teu futur d’una manera diferent que si ets llogater amb uns lloguers que no saps com aniran”, afegeix.

De fet, en Pau, resident a Vilafranca, a la segona part de la trentena, explica que ell i la seva parella estan de lloguer i que, malgrat viure fora de l’àrea metropolitana, és bastant elevat. Tenen el projecte de reformar un habitatge antic per anar-hi a viure “però les reformes són molt cares, comportarien hipoteca que acabaria sent el mateix que el que paguem de lloguer”. A més, en la línia de Carme Trilla, diu que ser inquilí és complicat. “Sempre tens la sensació que estàs a la corda fluixa perquè sempre tens un propietari, no és ideal”, conclou.

La Marina també incideix en la capacitat més baixa d’estalvi pel fet de ser llogaters, i en aquest sentit explica que ella va entrar al món laboral el 2008 i, des de llavors, “la crisi és un estil de vida” tant per ella com per bona part de la seva generació, per la “precarietat i els sous baixos” que impossibilitaven estalviar. “La gent de la meva generació que ha pogut fer una vida semblant a la dels meus pares és residual”, segons apunta.

“El que compta no és el teu treball, sinó en quina família has nascut”

Palomera comparteix la rellevància del fet d’heretar immobles. De fet, creu que des de la crisi del 2008, s’està establint una societat a dues velocitats amb “més desigualtat” definida per si s’hereta. Si és el cas, això és sinònim d’estalviar-se el lloguer o la hipoteca, cosa que comporta més estalvi i fins i tot comprar una altra casa, acumular més propietats. En cas contrari, com a inquilí molta gent s’empobreix perquè el lloguer es menja una part molt gran del salari. “Per tant, passem d’una societat on qui més qui menys podia comprar un pis, a costa d’endeutar-se, a una on el que defineix el futur és si heretaràs”, continua. “Si bé l’ideal de la meritocràcia ja estava en crisi, això acaba de destruir-lo, perquè parlem d’un món on el que compta no és el teu treball, el teu esforç, sinó en quina família has nascut i si és amb propietats o no”, rebla.

L’investigador d’IDRA creu que el govern espanyol dóna subsidis mitjançant ajudes fiscals a qui ja està acaparant habitatges, ja que qui en té un per llogar paga menys IRPF que qui viu del treball, o bé un fons d’inversió que “acapara pisos no paga impost de societats o té un IVA superreduït”. Per a ell, cal canviar tot el sistema fiscal i introduir “contractes indefinits de lloguer, amb regulacions de preus, i que qualsevol nou habitatge que es construeixi sigui protegit i a perpetuïtat”.

Els propietaris menors de 35 anys passen dels dos terços a un 31% en 20 anys

L’Enquesta Financera de les Famílies que elabora regularment el Banc d’Espanya també mostra una caiguda en picat dels propietaris de l’habitatge on viuen entre les generacions més joves. Si bé dues terceres parts dels menors de 35 anys posseïen la seva llar l’any 2002, vint anys després la xifra s’ha situat en el 31,8%, després d’una baixada especialment rellevant entre el 2011 i el 2014, coincidint amb la crisi.

Malgrat que la situació econòmica ha canviat respecte a aquells anys, la tendència no s’ha revertit. Tampoc ho ha fet entre la gent que té 35 i fins a 44 anys: fa dues dècades, gairebé vuit de cada deu (78,2%) eren propietaris, una xifra que ara ja és de sis de cada deu (61,8%). La caiguda és cada vegada més lleugera a mesura que les edats creixen, fins al punt que entre els més grans de 75 anys, el nombre de propietaris s’ha mantingut estable des del 2002 gairebé en el 85%.