Propaganda en comú

Hi ha veritats, mentides i estatístiques. Aquesta gran frase s’ha acomplert aquesta setmana dolorosament a la ciutat de Barcelona. Dimarts es va presentar l’estudi ‘Distribució territorial de la renda familiar disponible per càpita a la ciutat de Barcelona’ (pdf). I si únicament en llegeixes els titulars, t’animes. Si et decideixes a llegir-ne la lletra petita, et desanimes. I si llegeixes la interpretació que en fa el polític de torn, t’emprenyes i escrius un article que titules ‘propaganda en comú’. I encara fas curt. I encara fas curt, perquè parlem del tema. Del gran tema. De la clau de volta. Del sentit de tenir una batllessa dels comuns. Parlem de la desigualtat social.

Comencem pels titulars de l’estudi, que animen i alegren. Diu l’estudi, literalment, i amb raó, que ‘el 52,9% de la població resideix en un barri de renda mitjana, 5,1 punts més que no el 2016. Aquest eixamplament del segment de població de classe mitjana s’explica per la reducció del de classe baixa. Es continua reduint la dispersió en els barris per segon any consecutiu, en tancar-se la distància entre els barris situats als extrems.’

La conclusió que en treus, de llegir aquests titulars, és que a Barcelona hi ha un 5,1% de gent que guanya més diners, que la classe mitjana va creixent i que la diferència entre barris rics i barris pobres s’escurça. I t’animes. I tant que t’animes.

Aleshores vas a la lletra petita. I la cosa canvia. D’entrada, veus que tot just 7 barris de 73 milloren. Després veus que l’estudi no és sobre la renda, els diners, que té la gent. No. L’estudi és sobre l’índex de renda familiar de Barcelona (IRFB). Aquest índex agrupa cinc indicadors: títol universitari, situació laboral, cotxe, potència del cotxe nou i preu de les cases. És a dir, l’Ajuntament de Barcelona mesura això: a cada barri quanta gent té cotxe? Quina mena de cotxes nous compra? Quins títols universitaris tenen els veïns? Quant valen les cases? Quanta gent sense feina i amb feina hi ha al barri? Si els índexs pugen, ho consideren positiu.

És a dir, ho heu endevinat, si en un barri les cases s’apugen de preu, l’índex puja. Potser els veïns guanyen els mateixos diners, però com que les cases s’apugen…, ho consideren un bon senyal. Extret literalment de l’estudi, sobre la millora del barri de la Sagrada Família: ‘El tercer barri més poblat de Barcelona amb més de cinquanta mil residents. El pas endavant de gairebé sis punts de l’IRFD li ha permès de saltar de tram de renda, passant de mitjana-baixa a mitjana-alta. Aquest avanç, en què ha tingut molt a veure la revalorització de la centralitat del seu teixit immobiliari, fa que no quedi cap barri d’aquest districte per sota de la mitjana de la ciutat’ (pàgina 12).

Felicitem la Sagrada Família pel fet de tenir les cases més cares que mai. Bravo.

Un altre exemple de barris que passen a classe mitjana i que, si més no, em fa dubtar és aquest: ‘Destaca l’evolució a l’alça d’Hostafrancs (15), la Bordeta (16) i Sants-Badal (17) –aquests darrers passen de renda baixa a mitjana baixa–, amb lleus millores tant en l’aspecte de formació acadèmica de la població com laboral, afegit a ascensos superiors a la mitjana en el nivell de motorització de la població i en l’evolució de l’immobiliari.’

La pregunta és: la gent d’aquests barris té més estudis, feina i cotxes que no l’any passat, o és gent d’uns altres barris (gent amb estudis, feines i cotxes) que ha anat a residir a Hostafrancs, la Bordeta i Sants-Badal? Un barri passa a classe mitjana perquè els veïns hi passen o perquè veïns de classe mitjana hi arriben en massa? Les dades de l’Ajuntament de Barcelona no distingeixen la gentrification de la millora dels veïns de tota la vida? El barri millora i punt? Per què no es fa la diferència? Em demano: les dades d’aquest estudi de l’Ajuntament de Barcelona… donen per bona la gentrification?!

No fotis.

Si llegeixes l’estudi (pdf) (són 12 planes, ho recomano!), veus horroritzat que la distància entre els barris rics, com Pedralbes, i la resta s’escurça, sí, però perquè les cases dels barris cada cop són més cares! No té res a veure amb els sous de la gent. Aquí se’ns pixen a la cara i la premsa diu que plou.

Dos piulets sobre aquest estudi em van indignar. El del tinent-batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, i el de Kate Shea, assessora de Barcelona en Comú. Tots dos enllacen a aquest editorial d’El Periódico. Trobo que és molt bèstia, això que fan. Sincerament. Perquè parlem del tema. El gran tema. La clau de volta. El sentit de tenir una batllessa com Ada Colau. Parlem de la desigualtat social.

✅Un Plan de Barrios.
✅Planes de ocupación y de desarrollo local.
✅Apoyo a las rentas + bajas. ✅Cláusulas sociales en la contratación pública.

Una política sostenida contra la exclusión y la desigualdad q comienza a dar frutos. Claro que se podía!https://t.co/W53qN5yks7 pic.twitter.com/cgGvwN0phs

— Gerardo Pisarello (@G_Pisarello) January 30, 2019

In 2015 Barcelona took a leap of faith in @bcnencomu.

Since then, the income gap between Barcelona's richest and poorest neighbourhoods closed two years in a row.

A caring, feminist city is possible and we're building it, street by street.https://t.co/2B4bJY2C6P pic.twitter.com/5x2Jy7tAgU

— Kate (@KateSB) February 2, 2019