05.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 06.10.2023 - 15:50
La negociació del candidat a la investidura espanyola, Pedro Sánchez, resta condicionada al suport dels partits independentistes catalans amb representació al congrés espanyol, que demanen l’amnistia –ja la consideren cosa feta– i avançar cap al referèndum, entre més qüestions, com ara abordar el dèficit fiscal i el traspàs del servei de rodalia.
En el debat de política general de la setmana passada, el parlament va aprovar, amb els vots a favor de Junts i ERC, una resolució en què s’acordava de no donar suport a cap candidat que “no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”. Aquest compromís amb el referèndum és poc precís i força interpretable. Dilluns, la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, hi aprofundia i deia que Sánchez havia d’assumir, pel cap baix, el mateix compromís que va assumir el 2019, també en el pacte d’investidura. “Hem de poder parlar de referèndum aquesta legislatura. No podem renunciar a allò que es va acordar fa quatre anys. Ja vam posar les bases perquè es pogués parlar de tot”, deia Rovira.
Efectivament, el desembre del 2019 es va acordar el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític en relació amb el futur de Catalunya, que tan sols es podia resoldre “per vies democràtiques, mitjançant el diàleg, la negociació i l’acord”. Per a parlar-ne, es va crear una taula de diàleg que partia “del reconeixement i la legitimitat de totes les parts i propostes” i que actuava “sense més límits que el respecte als instruments i als principis que regeixen l’ordenament jurídic democràtic”. Especificava que s’hi podien aportar amb total llibertat “les seves propostes detallades sobre el futur de Catalunya”. I afegia: “S’hi valoraran, debatran i argumentaran les posicions respecte de cada proposta.”
És a dir, es permetia de posar sobre la taula el referèndum d’autodeterminació, sense cap mena de compromís més, com ara haver de negociar-lo. De fet, el PSOE i Pedro Sánchez mateix han dit moltes vegades, també aquesta mateixa setmana, que s’oposen frontalment a la idea de permetre el referèndum. L’acord del 2019 sí que incloïa de fer una consulta a Catalunya sobre allò que s’acordés a la taula de diàleg.
De manera que, per les declaracions de Rovira, tornant a aquest punt i permetent que els partits catalans demanin un referèndum es complirien les condicions de la resolució del parlament. En aquesta línia, en la conferència del president Carles Puigdemont sobre les condicions de la investidura, demanava un “reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme”, que incloïa sol·licitar formalment a l’Europol que desvinculés l’independentisme català del terrorisme, cosa que s’ha fet, a més de “fixar com a únics límits els definits pels acords i tractats internacionals que fan referència a drets humans i a llibertats fonamentals”.
És a dir, tampoc no es demana ara com ara un compromís més explícit amb un referèndum d’autodeterminació, però, en aquest cas, el principal escull sembla ser la demanda que hi hagi un mediador que aporti garanties a la negociació.
Un precedent de l’any 2018
Encara més enrere, el 20 de desembre de 2018 es va acordar la Declaració de Pedralbes, en què en termes similars a l’acord del 2019, el govern espanyol ja reconeixia que hi havia un conflicte sobre el futur de Catalunya. La declaració va tenir el suport d’ERC i Junts i s’hi pactava un espai institucional entre el govern espanyol i el català amb una comissió bilateral i una taula de partits, que havia d’acordar una proposta política democràtica per a resoldre el conflicte sobre el futur a Catalunya.
En aquest cas, es fixava que, amb total llibertat, “cadascuna de les parts remetrà les propostes que consideri als seus respectius espais, donant resposta a la relació que es proposa entre Catalunya i la resta d’Espanya”, sense cap límit més enllà del “marc de la seguretat jurídica”. De manera que, ja llavors, s’aprovava que l’independentisme posés el referèndum d’autodeterminació sobre la taula. De fet, en aquesta declaració ja es comprometien a cercar un relator, és a dir, “una persona que serà qui faciliti la coordinació dels treballs, de les convocatòries i fixi l’ordre del dia. Així mateix, ajudarà a crear les condicions idònies per al diàleg, donarà fe dels acords assolits i determinarà el seguiment de la seva aplicació”.
Finalment, el pacte no va tenir continuïtat. El govern de Sánchez no va aconseguir d’aprovar el pressupost espanyol i es va trobar abocat a fer eleccions avançades el mes d’abril del 2019.
La proposta de Sánchez de l’octubre del 2017
En la reivindicació de poder proposar un referèndum d’autodeterminació, de fet, encara ens podríem remuntar a més enrere. L’11 d’octubre de 2017, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, anunciava en una compareixença un acord amb el president espanyol, Mariano Rajoy, per a fer una reforma constitucional a l’estat espanyol que havia de transformar el model territorial.
Els socialistes, en canvi, aprovaven l’activació dels mecanismes per a aplicar l’article 155 contra Catalunya, l’endemà de la suspensió per part del president Carles Puigdemont de la declaració d’independència per a cercar una solució pactada. El full de ruta de la reforma constitucional era de crear una comissió que en un termini de sis mesos havia d’avaluar el model autonòmic espanyol i fer propostes.
En la mateixa compareixença, Sánchez provava de seduir els independentistes, i també Unides Podem, i els instava a participar en la comissió i proposar si volien un referèndum d’independència, encara que deixava clar que hi votarien en contra: “Per descomptat, nosaltres ens hi negarem. Estem disposats a reformar la constitució per parlar sobre com Catalunya es queda a Espanya, i no pas de com se’n va.” No obstant això, era una primera invitació a poder posar el referèndum sobre la taula que, com en les ocasions posteriors, va tornar a quedar en via morta.
