El Projecte Lingüístic de Centre (PLC): paper mullat o eina útil?

Si us interessen les notícies de l’àmbit educatiu, la sociolingüística i l’ensenyament de llengües, segurament que darrerament heu sentit parlar sovint del Projecte Lingüístic de Centre o PLC. A més, arran dels diferents esdeveniments relacionats amb el descens d’ús de la llengua catalana als centres escolars, sovint també hem sentit dir que una eina útil per als centres escolars és precisament el PLC. Però què és el PLC, per a què serveix i com podem fer que sigui una eina útil?

El PLC no és una eina nova, fa anys que és un dels documents principals dels centres educatius, juntament amb el Projecte Educatiu de Centre o PEC. Són documents que la llei d’educació del 2009 estableix com a obligatoris dels centres i que recentment han sortit als mitjans de comunicació perquè el govern actual ha fet diversos documents que actualitzen els PLC i perquè han estat motiu de discussions educatives relacionades amb aspectes legals i sociolingüístics. Vegem-ne tres exemples recents:

• El Departament d’Educació ha elaborat una “Guia per a l’elaboració del Projecte Lingüístic de Centre” i un “Model per a la redacció del Projecte Lingüístic”.
• El 30 de maig de 2022 es va aprovar el decret pel qual es fixen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius.
• El document “Propostes del Consell Lingüístic Assessor per impulsar l’ús de la llengua catalana als centres educatius” conté un apartat específic per al PLC, amb propostes concretes, que giren al voltant de la creació, la implementació (amb assessorament), l’adaptació al context i la revisió del PLC com a eina que asseguri la presència, ús i ensenyament de la llengua catalana als centres educatius.

La guia per a l’elaboració del PLC especifica que és un document que tots els centres han de fer com a part del projecte educatiu i que ha “d’emmarcar el tractament de les llengües al centre i ha d’incloure els aspectes relatius a l’ensenyament i a l’ús de les llengües”. Fixem-nos que es fa referència no només a l’ensenyament sinó també a l’ús de les llengües als centres educatius. En concret, s’especifiquen els cinc aspectes següents (copiats literalment del document):

1. El tractament del català com a llengua vehicular i d’aprenentatge.
2. El procés d’ensenyament i d’aprenentatge del castellà.
3. Les diverses opcions amb relació a les llengües estrangeres.
4. Els criteris generals per a les adequacions del procés d’ensenyament de les llengües, tant globalment com individualment, a la realitat sociolingüística del centre.
5. La continuïtat i la coherència educatives, pel que fa als usos lingüístics, en els serveis escolars i en les activitats organitzades per les associacions de mares i pares d’alumnes”.

L’estructura del PLC, tal com l’estableix el Departament d’Educació, no és senzilla, ja que té una estructura llarga. Per exemple, per a dos dels apartats (anàlisi del context i comunicació interna i relació amb l’entorn), cal incloure-hi la informació següent (copiada literalment de la guia):

Apartat 1. Anàlisi del context

• Valoració del context sociolingüístic del centre i del seu entorn.
• Bagatge lingüístic de l’alumnat i les seves necessitats individuals vinculades als seus resultats acadèmics.
• Competència lingüística del professorat.
• Places docents amb perfil professional de l’àmbit lingüístic.

Apartat 6. Comunicació interna i relació amb l’entorn

• Estratègies i mecanismes previstos per garantir l’ús del català o de l’occità a l’Aran com a llengües vehiculars i d’aprenentatge normalment emprades en les activitats docents (ex. exposicions dels professors, material didàctic, activitats d’aprenentatge i d’avaluació, interaccions entre docents o entre docents i alumnes, reunions, informes i comunicacions).
• Estratègies i mecanismes previstos per garantir l’ús habitual de la llengua catalana o de l’occità a l’Aran en les activitats administratives i en les comunicacions orals o escrites entre el centre i l’entorn, sens perjudici del que determinen els articles 16.4 i 16.5 de la llei d’educació.
• Estratègies i accions previstes per garantir una atenció personalitzada a les famílies que ho requereixin.
• Accions escolars de dinamització lingüística i comunicativa que es duran a terme per incrementar el domini i l’ús de les llengües.
• Determinar les llengües emprades en les activitats no docents i els protocols per traslladar als professionals encarregats de la gestió d’aquestes activitats (menjador escolar, activitats extraescolars, etc.) els usos lingüístics de l’escola i el seu valor educatiu.
• Estratègies previstes per reconèixer i promoure l’aprenentatge de les llengües familiars dels alumnes d’origen estranger i la valoració del bagatge lingüístic i cultural diferenciat que aporten al centre escolar: mecanismes per a la incorporació d’aquestes llengües a l’àmbit escolar i adaptació, si cal, de la comunicació del centre amb les famílies.

És d’agrair la quantitat d’informació que es demana perquè demostra l’interès a l’hora de dissenyar un projecte exhaustiu, però també és veritat que quan es demana tanta informació es pot caure en la temptació d’ajuntar-la de pressa i corrents sense gaires miraments. Això és el que ha passat segurament a molts centres educatius en els darrers anys, en què sovint, si es demanava si es podia consultar el PLC, no se sabia ben bé on era ni com es podia consultar i quan es trobava es podia comprovar que no estava actualitzat. A més, si heu consultat alguns PLC, segurament també heu notat que molts eren refregits d’altres documents (com ara el Projecte Educatiu de Centre) o fins i tot de PLC d’altres centres escolars. També cal dir que hi ha PLC molt extensos (alguns de més de 60 pàgines) i altres d’una desena de pàgines. Si teniu curiositat de llegir-ne algun, només heu de fer una cerca a un cercador d’internet i en trobareu bastants.

Per fer que el PLC sigui una eina útil crec que ha de ser una eina que els docents, alumnat i personal del centre es facin seva i per això voldria oferir tres recomanacions a l’hora d’elaborar-lo. Algunes són fàcilment adoptables perquè entren dins dels paràmetres del que es demana. D’altres no ho són tant perquè possiblement demanen canviar algun aspecte que ve determinat pel Departament d’Educació, però les esmentem de cara a possibles modificacions.

1. Fer un PLC més breu i focalitzat. Tal com hem vist més amunt, només respondre el que es demana als apartats 1 i 6 requereix una recollida de dades i una anàlisi extensa. Per això, seria positiu focalitzar més els PLC per tal de garantir que el català tingui la presència que li pertoca (tal com estipula la legislació) i centrar-se només en alguns dels punts que s’esmenten del punt 6, com ara les “estratègies i mecanismes previstos per garantir l’ús del català o de l’occità a l’Aran com a llengües vehiculars i d’aprenentatge normalment emprades en les activitats docents” i les “estratègies i mecanismes previstos per garantir l’ús habitual de la llengua catalana o de l’occità a l’Aran en les activitats administratives i en les comunicacions orals o escrites entre el centre i l’entorn…”. En canvi, altres aspectes més generals, sovint coberts en la legislació i també en el Projecte Educatiu de Centre, es podrien deixar de banda. En aquest sentit, seria bo que el Departament d’Educació en el futur guiés millor els centres per tal que es poguessin focalitzar en el disseny dels PLC.

2. Fer una recollida de mostres o dades seguint un mínim de criteris metodològics. Tot i que un PLC no és un treball acadèmic de sociolingüística o de didàctica de la llengua, es demana que es faci una tasca important d’anàlisi de l’entorn i de les necessitats sobre aspectes sociolingüístics i didàctics. Per això, seria positiu fer un esforç per a dissenyar una recollida de dades mínimament fiable. Si llegiu alguns PLC us adonareu que hi ha, en general, poca cura per a explicar com s’han recollit les mostres i com s’han analitzat. De nou, per fer això, seria recomanable escurçar l’estructura del PLC i centrar-lo en els aspectes més rellevants, com els dos següents: a) caracterització sociolingüística de l’entorn del centre i b) usos al centre, dins i fora de les aules.

Per a la caracterització sociolingüística de l’entorn i del centre caldria fer una breu anàlisi sociolingüística. Això no és del tot fàcil i requereix alguns coneixements de sociolingüística i de metodologia de recollida de dades. Una possible estratègia és fixar-se en com formulen les preguntes estudis sociolingüístics anteriors, que sovint inclouen les preguntes als annexos. Per exemple, ací i ací trobem les preguntes de dos grans estudis sociolingüístics que inclouen preguntes concretes sobre la llengua primera, la llengua habitual i la llengua d’identificació de l’alumnat i també sobre els usos de les llengües en entorns escolars. La formulació de les preguntes no és senzilla i sovint pot influir en els resultats. Per exemple, si ens referim a la llengua inicial de l’alumnat, cal tenir cura si es demana la llengua “primera”, l’“habitual”, la llengua “mare”, etc., ja que sovint els participants entenen coses diferents segons com es demani la pregunta. En el cas de la llengua primera o inicial, els estudis sociolingüístics més recents la demanen de la manera següent: “Recorda quina llengua va parlar primer vostè, a casa, quan era petit?”. No és una formulació perfecta, però és entenedora i almenys permetrà que els resultats d’un centre concret es puguin comparar amb els resultats d’altres centres o d’estudis anteriors que han formulat la mateixa pregunta. També és útil fixar-se amb les opcions de resposta. Dit això, cal tenir en compte que no és el mateix fer una enquesta a persones adultes que a persones joves i que sempre que sigui necessari caldrà adaptar el redactat i fer-lo més clar per a joves.

Pel que fa a la caracterització dels usos en l’entorn escolar, és interessant fixar-se tant en els usos que fan els alumnes com en els que fan els docents. Si només ens fixem en els usos dels alumnes, caldrà tenir en compte que seran dades declarades i que no podrem saber ben bé si el que declaren els alumnes reflecteixen les pràctiques dels docents. Si el temps ho permet, fins i tot es podrien demanar les mateixes preguntes a docents i alumnat per veure fins a quin punt el que declara cada grup coincideix o no.

Finalment, també cal tenir en compte que les dades numèriques (percentatges) permeten una recollida ràpida de dades però que són dades “fredes”, en el sentit que ens donen quantitats que ens permeten aprofundir poc en les causes i conseqüències dels fenòmens que estudiem. Si volem aprofundir-hi, és beneficiós combinar les dades quantitatives amb les qualitatives, en aquest cas obtingudes a partir de grups de discussió, per exemple. L’organització de grups de discussió pot ser complexa però per a un PLC pot ser útil fer-ne uns quants d’unes 5 o 6 persones cadascun en què l’alumnat, d’una banda, i el professorat, d’una altra, contestin preguntes sobre les percepcions dels usos lingüístics dins i fora de l’aula i les necessitats concretes del centre per tal de garantir el domini de les llengües que s’hi ensenyen. Sovint les persones poc experimentades amb grups de discussió tenen por que els grups siguin massa “subjectius”, però en realitat això és precisament el que s’espera dels grups de discussió, és a dir, que els participants expressin les seves subjectivitats i que fins i tot entrin en contradiccions. Seran precisament les contradiccions i contrastos de percepcions el que permetrà complementar les dades obtingudes mitjançant altres eines.

3. Fer que el PLC sigui significatiu. Sovint en educació fem referència a la “significativitat” d’alguna activitat quan ens referim a fer que l’activitat ens la fem nostra, és a dir que vulgui dir alguna cosa, que ens la creiem, ens motivi i ens sembli que serà d’utilitat. Per això caldria defugir de PLC excessivament burocratitzats que difícilment seran significatius tant per als centres com per a les persones involucrades (alumnat, professorat, personal del centre, etc.). Una manera de fer que el PLC sigui significatiu és fer que hi participin docents i alumnes a partir d’un projecte (o “situació” en llenguatge del nou currículum) lligat a diferents assignatures. Per fer això es pot partir d’alguns dels materials que ja existeixen que tracten la diversitat lingüística, com ara els que es recullen a la web del GLIDI. També poden ser útils els materials desenvolupats pel grup GREIP de la UAB. Finalment, destaquem un projecte de PLC fet amb la participació d’alumnes, que trobareu a l’article “La participació de l’alumnat de segon d’ESO en la confecció del projecte lingüístic de centre” de Pere Mayans i Núria Montés (Articles de didàctica de la llengua i la literatura, núm. 60, 2013.)

Per tal que el projecte sigui significatiu, ha de ser concret i ha d’oferir procediments clars i precisos. Per exemple, a la guia per a l’elaboració del PLC s’esmenta que cal pensar “estratègies i accions previstes per garantir una atenció personalitzada a les famílies que ho requereixin”. Això vol dir que el PLC no es pot quedar en generalitzacions buides sinó que ha de detallar les maneres com els centres, a partir de l’anàlisi de l’entorn, duran a terme, en el cas que comentem, “l’atenció personalitzada a les famílies”: Cal demanar a les famílies quina llengua prefereixen per a la interacció? S’ha d’usar la mateixa llengua en la interacció escrita que en l’oral? Com garantirem que algunes famílies que no coneixen el català ni el castellà es comuniquin amb els docents? Quines estratègies es poden seguir per no emprar el castellà per defecte? Quin és el paper de la traducció en la interacció? Sabem si els membres de les famílies estan aprenent alguna llengua en concret i prefereixen fer-la servir encara que no en tinguin un nivell alt?, etc.

Per acabar, i resumint, cal fer un esforç perquè el PLC sigui un compromís. Fa més de quinze anys que els centres han hagut d’elaborar PLC i som on som, és a dir, no són pocs els centres que tenen el PLC en algun fons de calaix (o carpeta de l’escriptori a direcció), poc actualitzat i amb molts docents i personal del centre que en tenen poc coneixement. Algú es pot demanar: si és obligatori el PLC des de fa tant de temps, com és que som on som amb els PLC. Resposta: el no-compliment del PLC mai ha tingut grans conseqüències. En aquest sentit, és responsabilitat de totes les persones d’un centre educatiu fer que el PLC sigui una eina útil, però principalment és el Departament d’Educació qui ha de donar el suport necessari perquè els centres puguin dissenyar un PLC realista i útil, la qual cosa en facilitarà el coneixement per part dels agents dels centres i també el seu compliment. Si no hi ha corresponsabilitat i conseqüències, continuarem quinze anys més de paper mullat.

Llorenç Comajoan-Colomé, GELA i Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya)