Prohibeix que prohibiràs

Aquests darrers dies, la paraula “prohibir” protagonitza titulars. Fa la sensació que hem reculat tres anys enrere i tornem a ser en estat de confinament. De fet, alguns dirigents han tornat a posar-se a la boca la paraula “pandèmia”. El conseller d’Acció Climàtica anunciava la voluntat de prohibir dutxar-se als gimnasos per tal de contribuir a l’estalvi d’aigua; ens recordava que ja vam ser ciutadans obedients capaços de limitar les nostres llibertats i que no en féssim un gra massa del fet d’haver d’anar suats fins a casa. Però aviat, usuaris i propietaris de clubs esportius van posar el crit al cel emprenyats amb la proposta. I l’endemà, el conseller va recular i va matisar: només els centres esportius que reomplin la piscina o que reguin els seus camps de futbol hauran de tancar les dutxes.

També ha renascut una batalla que ja vam viure quan ens desconfinàvem lentament: el Ministeri de Sanitat rescata el pla antitabac dissenyat per Salvador Illa, i vol anar a fons amb la prohibició de fumar a les terrasses dels bars i restaurants. En aquest cas, la mesura apel·la a la millora de la salut pública. Un altre crit ha anat a espetegar al cel per part de fumadors i de restauradors.

Es podria dir de nosaltres, com a ciutadans, que ens queixem per vici i que som poc donats al sacrifici individual que ha de portar-nos béns comuns. Ens agraden les prohibicions? Segurament podríem concloure que, si retallen la llibertat d’un altre i em beneficien a mi, doncs potser sí, ara bé, si em toquen la meva llibertat, no tant. El que està clar és que, més enllà de debatre fins a quin punt les prohibicions són moralistes i paternalistes, i fins a on cal el sacrifici pel bé general, el comú denominador que marca l’emprenyada social pel que fa a les censures són les contradiccions evidents en la vara de mesurar. M’exigeixes a mi, com a ciutadà, que no em dutxi després de fer esport mentre hi ha consistoris que inauguren pistes del gel per tot el país, mentre els canons llencen neu artificial a les pistes d’esquí d’un Pirineu sense neu, i mentre els regs dels camps de gols funcionen a ple rendiment? Doncs, probablement, t’hauràs d’empassar la meva desobediència. El contrasentit de tot plegat fa evident que recórrer a les prohibicions és un indicatiu de fracàs en la comunicació educativa i pedagògica entre governs i ciutadans. El cas del vet de fumar a les terrasses n’és un exemple clar: si el gran argument se sustenta en la necessitat d’erradicar el tabac com a mesura de salut pública, no s’entén que s’acorrali els fumadors mentre se’ls ven tabac. El fumador protestarà al·legant que l’alcohol també mata, i el sucre que ens colen en molts més aliments dels que som conscients, i el menjar processat, i viure en una ciutat amb alts índex de contaminació, també, i no obstant això, cap d’aquestes coses no es prohibeix, ni s’actua amb prou mà dura. Creu el govern que cal eliminar el tabac perquè les conseqüències de salut que pateixen els fumadors suposen grans despeses per a l’estat? Hi ha una solució ben efectiva: prohibir la venda de tabac. Però, és clar, és molt més fàcil deixar que els fumadors continuïn comprant cigarrets i engreixin la saca pública amb aquests impostos mentre se’ls van retallant els seus drets, que no pas aturar l’aixeta dels ingressos que genera aquest mal vici.

Si parlem de coses que maten, anomenem-les totes i no pas les més evidents i les que més ens convenen. De tant repetir el discurs, l’hem desgastat i ara l’afirmació ja s’ha tornat populista, però continua irradiant una gran veritat que cal que recordem sempre: la pobresa mata, i aquest és el gran problema social. Si parlem de prohibir, anem al moll de l’os del problema, a l’entranya que engendra les grans contradiccions de tantes lleis: les desigualtats estructurals, la covardia de prohibir els mecanismes i engranatges que les perpetuen. Parlem de prohibir? Doncs prohibim la riquesa immerescuda, desmesurada. Així com defenso la llibertat d’expressió i considero que l’humor s’ha de fer sobretot de baix cap a dalt, també les prohibicions han d’anar en la mateixa direcció. La riquesa implica pobresa. Se’ns demana als ciutadans que siguem solidaris els uns amb els altres, pel bé comú, que ens sacrifiquem individualment pel col·lectiu, ens demanen caritat ètica i moral i també econòmica, i nosaltres, que volem ser bones persones, ens tatuem la solidaritat al front de l’ètica, però el gran acte de solidaritat és el que haurien de fer els governs de tot arreu amb els seus ciutadans: prohibir-ne l’acumulació de riquesa per aturar les desigualtats. Perquè mentre regna la contradicció costa d’actuar amb obediència, per més generosa, ètica i conscienciada que es tingui l’ànima.