Prohens s’encomana al papa amb un govern més fràgil que mai

El govern de les Illes intenta dissimular-ho, però negar la realitat és de cada vegada un exercici més complicat. Quan el portaveu parlamentari del PP, Sebastià Sagreras, o el portaveu, vice-president i home fort de Marga Prohens, Antoni Costa, donen explicacions en una conferència de premsa, els seus rostres i actituds ho diuen tot. Els somriures, mirades, gests, tons de veu i paraules, tots mesclats, transmeten una imatge de supèrbia. És la que volen donar, la màscara que s’imposen. I és la mateixa que duu Prohens durant la sessió de control als plens del parlament. A la bancada del PP, ells tots sols es fan el so i ballen.

Però de portes endins del Consolat de Mar, els ànims han de ser diferents. Potser avui l’evidència és més clara que mai: les Illes tenen un govern fràgil que passa un dels pitjors moments des que Prohens va pactar amb Vox que ella seuria al Consolat i Gabriel Le Senne, al parlament. La tensió amb els seus socis – no socis –ho pacten tot amb l’extrema dreta, però continuen mirant de fer creure que no són aliats necessaris– ha arribat, potser, a un punt de no-retorn. I diem potser perquè amb Vox no se sap mai.

El primer escàndol que va dinamitar-ho tot va ser la setmana passada. No s’havia vist mai res d’aquesta magnitud. El coordinador general de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, és qui ho va definir millor: “És la pitjor catàstrofe legislativa de la història.” El PP va votar per error trenta-quatre esmenes de Vox a una llei que sortia d’un nyap previ i que acabava eliminant el català de la funció pública i dels centres educatius. Encara que costi de creure, la cara de la diputada Marga Duran, que dirigia el sentit del vot de tot el PP, era un poema en aquell moment. Però a la cara de Manuela Cañadas, avui portaveu de l’extrema dreta a les Illes, es llegia tot el contrast. Exultava de felicitat i quan el PP provava de corregir l’error, ella s’hi oposava: “Em sap molt greu, però no.”

Nyap rere nyap

Al PP li clavaven en aquell moment un punyal no per l’esquena, sinó mirant-lo als ulls. Els de Prohens els han acusat de jugar brut. Vox es va embravir més a partir d’aquell moment. No podia acabar de cap altra manera –i mireu que era impossible d’imaginar– la votació al parlament que validava un decret llei que és un altre escàndol del PP: el que permetia de construir i legalitzar en zones inundables, eliminant la prohibició establerta el 2020.

Però és un escàndol doble, perquè va ser el PP mateix que va voler esmenar el text que havien aprovat al maig perquè, sense tenir en compte el desastre i les tretze morts de Sant Llorenç el 2018, amb la tragèdia del fang al País València es van adonar que permetre això podria ser un problema greu. I volien tornar a prohibir-ho, cosa que no van aconseguir en seu parlamentària, perquè no van acceptar les exigències de l’esquerra, que no volia que es permetés cap mena d’obres en aquestes zones ni legalitzar les cases construïdes.

I a un nyap s’hi afegeix un altre nyap, que pot acabar en un escàndol més gros. Recapitulem: el parlament aprova una llei que deixa construir en àrees inundables i, gràcies a Vox i l’errada de les votacions, es fan desastres contra el català. La solució màgica arribava minuts després: Costa deia que arreglarien la seva llei mitjançant dos decrets diferents. I aquí és quan ve l’alarma, que ha donat Josep Castells, de Més per Menorca: un decret no és pensat per corregir lleis, sinó per a situacions d’imperiosa necessitat. Per tant, hi hauria lloc per a un recurs d’empara o bé que algú –se us ocorre qui?– recorregués al defensor del poble i acabés presentant un recurs d’inconstitucionalitat.

És a dir, que, malgrat que el vice-president prometi solucions i que les esmenes de Vox no arribin a entrar en vigor perquè el decret les faci enrere, a la llarga això podria ser diferent. “Costa hauria de baixar els nivells de prepotència. Diu que no ha passat res i sí que ha passat, i és molt greu”, deia fa pocs dies Castells. I afegia: “Això no és un error. És fer el milhomes. No legislen com toca. Es prenen amb massa frivolitat temes molt complexos.”

La llei més important de l’any fracassa

Mentre passava tot això, la tensió no cessava d’augmentar. L’aliança que unia l’extrema dreta i la dreta extrema es continuava desfilant. I entremig, una negociació per a la llei més important de l’any, la que ha de marcar totes les mesures del govern durant el 2025: el pressupost. Aquí ens trobem un altre escàndol –i ja n’hem perdut el compte–: al PP no se li va ocórrer res més que esmenar-se el seu projecte de llei de pressupost per mirar d’entaforar-hi una pujada de sou als consellers. En concret, que cobressin dietes pel fet de retre comptes al parlament, que és part de la seva feina. Pocs dies després, Castells retratava en tots els sentits l’esperpent proposat: una foto de la tribuna estant on cap cadira dels consellers no era ocupada durant el ple.

Tal vegada ara s’entén més per què s’empren conceptes com “supèrbia” o “prepotència”. Perquè la manera d’actuar enmig d’una crisi institucional d’aquestes magnituds consisteix a viure en un altre món. Vox no els ha acceptat aquest augment de sous i el PP mateix ha tornat a recular i ha retirat l’esmena. Però és que l’extrema dreta ja ha dit basta i tampoc no els accepta els comptes del 2025. I, ara sí, penja d’un fil l’estabilitat d’un govern en minoria. La d’un govern que s’ha rendit a Vox – Prohens ha transmès molts missatges en què els ha posats d’exemple i les ha lloats– i que ara, tal vegada, val més que es rendesqui. I punt.

Si fa poques setmanes tot apuntava a unes negociacions que anaven pel bon camí, dimarts es va veure que res de res. Al matí, Cañadas feia una amenaça durant el ple i a horabaixa la feia efectiva: el seu partit tombava el pressupost en primera instància. Ja ho va fer l’any passat i es van acabar aprovant. Però enguany ha posat una línia molt clara i el PP no la pensa acceptar: que es mantengui l’esmena aprovada per error i que el català deixi de ser vehicular als centres.

Tres anys més inassumibles

El PP sap, per errades passades, que això voldria dir una mort anunciada. Costa ho deia ahir: “No permetrem un nou TIL, però sense anglès.” I tot aboca, per tant, a una pròrroga dels comptes. Aquí Prohens té un salvavides: els del 2024 són els seus i no els de l’esquerra. Però l’estocada deixa marca. Perquè, com han fet amb el pressupost –si és que el PP no aconsegueix una majoria aprofitant-se de la crisi interna de l’extrema dreta i arrossegant els diputats díscols–, Vox pot jugar tota la legislatura a fer mal. I Prohens no pot aguantar tres anys més d’aquesta manera.

Sobretot, perquè es mesclen una colla de factors. El més evident, que estan en minoria. El segon, que la mà dreta de Prohens, Antoni Costa, és al darrere de tots aquests escàndols esmentats, al qual s’afegeix el de nomenar un amic com a alt càrrec, sabent que era acusat d’agressió sexual. El tercer, que el PP ha aconseguit que l’esquerra vagi més unida que mai. El quart, que no es pot governar amb rectificacions constants. El cinquè, que malgrat que es guareixin les ferides amb l’extrema dreta, la volatilitat del grup és tan incontrolable que en qualsevol moment pot explotar –cal tenir en compte el control de Madrid estant i com pot haver afectat també la negociació pressupostària.

N’hi ha més: el sisè, que no té el suport de la societat civil en les principals taules de diàleg, que ja les han abandonades. El setè, que han estat capaços de reactivar les assemblees de docents –i diuen que no volen confrontació als centres i aproven un pla de segregació lingüística. El vuitè, que han aconseguit de fer possible un col·lectiu de sanitaris en defensa de la llengua. El novè, que volen liquidar una llei de memòria democràtica aprovada amb el seu vot, complint les exigències de Vox, però s’haurà de veure com acaba tot, atès que s’ha de votar dimarts i el PP podria –tornar a– rectificar. I el desè, que han mirat de fer gols a l’extrema dreta incloent-los les peticions a partides sense dotació econòmica i l’any passat van guanyar, però aquesta vegada Vox té més bona porteria.

On és Prohens?

I no sé si podria ser un onzè factor, però la pregunta és necessària: on és Prohens? Més enllà de les preguntes a què s’ha de sotmetre al parlament, la presidenta no apareix, en aquesta crisi. De fet, en el moment d’escriure aquestes línies, deu tornar d’un viatge al Vaticà. Sí, de reunir-se amb el papa Francesc per transmetre-li el desig de veure culminat el procés de canonització de Ramon Llull, iniciat fa vint-i-cinc anys.

Hi ha anat amb el seu cap de gabinet, Alejandro Jurado, qui –heus aquí un nou escàndol– ja va viatjar amb doblers públics a veure el comiat de Rafel Nadal i a fer un pelegrinatge del Rocío. També l’ha acompanyada el seu marit i regidor de Palma, Javier Bonet. No sabem si s’han encomanat tots al papa en un moment de màxima fragilitat, però el PP necessitarà alguna cosa més que un miracle per a no sucumbir.