La cap del govern de les Illes, Marga Prohens, celebra el primer any a la cadira presidencial del Consolat de Mar. Han estat tres-cents seixanta-sis dies que han remogut l’esfera política i social de l’arxipèlag, després de vuit anys del Pacte de Progrés encapçalat per Francina Armengol, que, si bé va acabar amb més llums que ombres, no va convèncer prou la ciutadania per a aconseguir de repetir resultats.

Aquest any del Partit Popular al poder no es pot entendre sense l’extrema dreta. L’aliança necessària amb Vox en canvi del poder ha deixat la ciutadania davant una situació amb dues tesis: o bé Vox ha aconseguit d’arraconar Prohens i li ha exigit d’aplicar les mesures més extremes contra el català –sobretot–, amb què no s’ha sentit prou còmoda, o bé el PP ha pogut campar lliurement i fer les polítiques en què vertaderament creu, amb l’excusa de la necessitat del pacte i de complir els acords de governabilitat amb l’extrema dreta.

La pregunta que pot ajudar a encaminar-nos cap a un recorregut o un altre és: Prohens s’ha desmarcat en el primer any de mandat d’allò que va fer José Ramón Bauzá en la pitjor legislatura que les Illes recorden? Alguns representants de la societat civil amb qui hem anat parlant aquests mesos notícia rere notícia ho tenen clar: no, les similituds són inqüestionables.

La principal és la política lingüística. Prohens va trigar poc menys de dos mesos a deixar clar quin seria el tarannà del seu govern amb el català. L’agost del 2023, via decret llei, va aprovar l’eliminació del requisit del català als sanitaris de les Illes. L’excusa: falten metges. El problema de fons: no en falten per la llengua, sinó perquè accedir a un habitatge a les Illes és un dels grans maldecaps que fan dinamitar l’anomenat estat del benestar. Àrea de la qual, per cert, poc s’ha sentit parlar més que per les polèmiques de la consellera d’Habitatge, Marta Vidal, com ara mantenir incompatibilitats al càrrec i estar relacionada amb paradisos fiscals. Petit apunt: cal recordar que Prohens també va fer que les Illes fossin pioneres a eliminar una oficina anticorrupció.

L’altra mesura estrella de l’executiu de Prohens tot just posar un peu al Consolat va ser la d’abaixar els imposts als més rics: va eliminar l’impost de successions a les rendes de menys de 3 milions d’euros, quan, de fet, ja s’aplicava a les rendes amb menys de 700.000 euros, la gran majoria de les Illes (un 86%).

I l’altre càrrec posat al punt de mira, tot just començar la legislatura, va ser la seva mà dreta i vice-president, Antoni Costa, que va nomenar de director general de l’Ibitec Juan Antonio Serra Ferrer, sabent que estava acusat d’agressió sexual. El novembre de l’any passat el van destituir, però Costa va decidir que no plegaria. Aquest passat maig, Serra va ser condemnat a dos anys de presó –que ha pogut esquivar perquè no tenia antecedents– després d’haver admès els fets.

La gran dèria del PP i Vox

Però tornem a la llengua, la dèria de Vox i del PP. Ser capaç de reactivar l’assemblea de docents; fer que centenars de centres s’uneixin a la campanya promoguda per l’OCB de “La llengua no es toca”; desbordar la venda de les noves camisetes verdes i posar-se-les per rebre el conseller Antoni Vera en escoles i instituts; causar la creació d’un col·lectiu de sanitaris –Sanitaris per la Llengua, quelcom inèdit fins ara– per a defensar el català als centres de salut; fer tornar una Diada per la Llengua tan multitudinària com en els anys de més activitat i un llarg etcètera de protestes vinculades a les intencions de tots dos partits no són fruit d’una simple rabiola.

L’impuls de la segregació lingüística als centres educatius i la partida pressupostària pertinent, que limita d’invertir en unes altres necessitats que el col·lectiu docent reclama; l’eliminació del requisit del català a la sanitat –i els tempteigs de fer-ho arribar a tota l’administració–; l’eliminació de la Direcció General de Política Lingüística; les intencions de substituir-la per una oficina de “llibertat” lingüística, i el retorn del castellà al parlament trenta anys després han crispat i han fet retornar en aquells temps de Bauzá i el TIL.

El PP i l’extrema dreta

Però la diferència principal és que abans Vox era integrat dins el PP i, ara, té un partit propi amb què pot collar més la direcció dels populars. És tan decisiu que, sense dubtar-ho, els populars van cedir la presidència del parlament –la segona autoritat més important de les Illes– a Gabriel Le Senne, que fa uns quants dies va decidir d’arrabassar un retrat d’Aurora Picornell, assassinada pels feixistes, del portàtil d’una de les membres de la mesa.

Malgrat algun –petit– retret del PP per aquesta acció, la realitat és que el partit de Prohens ha acceptat que Le Senne, una persona que va piular “les dones són més bel·ligerants perquè no tenen penis”, continués ocupant la cadira a la cambra. Armengol li va oferir els vots del PSIB per fer-lo fora, però el PP ha decidit de mantenir-lo.

Així i tot, la relació amb Vox ha estat un veritable maldecap en algunes ocasions per al PP. El gran exemple va ser la suor que van haver de passar Prohens i Costa per tirar endavant el pressupost d’enguany, i, sobretot, evitar de prorrogar el de l’esquerra un any més. Les crisis internes del partit d’extrema dreta, amb situacions realment inversemblants i més pròpies d’un pati d’escola, tampoc no han ajudat el govern a adquirir la serietat necessària.

La “desmemòria” democràtica

Arrossegada per la mateixa extrema dreta que Le Pen o Milei, i més pròxima a Ayuso que no pas a alguns batlles del PP de la part forana, que no estan del tot còmodes amb la deriva –voluntària– del partit per les exigències de Vox, una de les altres mesures “estrella” de Prohens durant aquest primer any de mandat ha estat derogar la llei de memòria democràtica.

A banda de la inacció en matèria de la llei de fosses –que, de moment, no és previst que eliminin– i de la pausa sine die en tots els temes relacionats amb les fatalitats del franquisme i la repressió, el PP ha considerat necessari d’esprémer la urgència de derogar la norma que ells mateixos van aprovar anys enrere. Ja ho comentava la portaveu de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, en una conversa amb VilaWeb: “Han venut la memòria de les víctimes per la butaca i la butxaca.”

El “canvi” de discurs amb el turisme

A banda de la mobilització social en defensa de la llengua i d’una escola pública de qualitat, el govern de Prohens també ha hagut de viure la mobilització contra les conseqüències d’una economia lliurada al turisme i els seus efectes relacionats directament amb l’habitatge. El 25 de maig ja es va tornar a donar un cop sobre la taula: “Volem viure a Mallorca sense haver de ser rics”, deien els residents.

Entretant, un grup de veïns de Mallorca ha decidit d’engegar Mallorca Platja Tour, un moviment que reivindica poder gaudir de les platges ocupades de ple pel turisme de masses i en què els residents ja no tenen espai per a estendre la tovallola. Per cert, qui ho va provocar va ser la portaveu de Vox al parlament, Manuela Cañadas, quan va dir: “Els mallorquins no podem pretendre anar tranquil·lament a la platja el juliol i l’agost com fa anys.” Unes declaracions en la línia de la petició de la federació hotelera, que demanava als residents un “canvi de xip” en l’ús del cotxe per la saturació de les Illes.

I malgrat que el PP, vistes les manifestacions que hi ha hagut –i les que vindran; la següent, el 21 de juliol a Mallorca– per a protestar contra la turistització, ha provat de fer un canvi de discurs i assumir, en part, que les Illes arriben a certs límits, Prohens va trigar poc a defensar l’actuació de la Guàrdia Civil quan va desallotjar el Caló del Moro durant l’acció de Mallorca Platja Tour en aquell punt emblemàtic.

Si aquest any ho ha tengut difícil, la resta de legislatura tampoc no sembla gaire favorable per a Prohens. Sobretot, perquè la societat civil ja ha demostrat que hi sap estar quan li retallen els drets i quan ataquen allò que la identifica. Potser la presidenta acabarà el mandat resistint, però res no assegura que la patacada no acabi essent semblant a la de Bauzá. La societat de les Illes hi tendrà sempre la darrera paraula.