Professora d’ètica sense casa

La mateixa setmana que entrava en vigor l’eina de l’índex de preus de lloguer estatal, al Teatre Lliure de Gràcia s’hi podia veure L’imperatiu categòric. Victoria Szpunberg, la dramaturga de la peça, ens endinsa en una ficció mirall que ens retorna una imatge crua i dolorosa de la ciutat comtal, de les dones, de la precarietat i de l’habitatge. Malgrat que Szpunberg combina magistralment el drama inherent en el tema amb una pàtina humorística que s’agraeix, costa de riure’s de tot plegat sense desoir, a mesura que avança la història, un enuig interior creixent que fa venir ganes de sortir a cremar-ho tot.

La protagonista de L’imperatiu categòric és un personatge inventat anomenat Clara, però el seu nom ficcionat conté a dins, com una Matrioixca, el nom de milers de dones reals. La Clara ronda la cinquantena, s’ha divorciat del marit i ha d’abandonar el seu pis perquè un fons voltor té plans més lucratius per a casa seva. Als ulls del món ella és una privilegiada perquè treballa de professora d’ètica a la facultat de Filosofia, però la seva realitat és més dura, perquè és precària: el seu sou és de professora associada sense plaça des de fa més d’una dècada. Però això ningú no ho veu, perquè en general a tots plegats ens manca profunditat de mires i, sí, ens veiem els uns als altres, però som poc capaços de travessar la superficialitat de les vides que ens envolten abans d’emetre judicis de valor. Malgrat la pompositat del seu càrrec, el personatge no només no pot permetre’s pagar els abusius preus de lloguer d’una Barcelona gentrificada i cruel, sinó que, a més, ha de combatre la idíl·lica imatge social que es té del món universitari: “Tothom es pensa que els professors som rics.” La rèplica travessa l’escenari fins a la platea i m’electrifica el cor. Aquesta és exactament la virtut que més m’agrada del bon teatre, el fet que t’interpel·li malgrat que hi posis resistència. Jo sóc una mica aquella Clara interpretada amb mestratge per Àgata Roca; jo, que tantes vegades he hagut de sentir-me dir que dec ser rica perquè faig col·laboracions a TV3 i a Catalunya Ràdio; jo, que porto a dins, com el personatge, una realitat molt més precària que justifico socialment explicant que he de fer tres feines, com a mínim, per a arribar als mil euros bruts mensuals. En el seu moment, la protagonista de l’obra podria haver obtingut el càrrec de cap de departament, podria haver aconseguit una plaça fixa i més estable econòmicament, però la plaça la va guanyar un home –gràcies a praxis poc ètiques i mèrits dubtosos–, el qual, a més, ha acabat emparellat amb una alumna que té vint-i-cinc anys menys que ell i a qui ell li fa de professor. Detalls molt ben arrelats a la realitat que eixamplen la profunditat de la protagonista. De l’home de qui el personatge s’ha divorciat, la peça ens n’explica poca cosa, però se’m fa inevitable concloure que segur que, laboralment i econòmicament, li ha anat millor que a ella.

Amb una solitud esfereïdora i amb una força colpidora, la protagonista malda per sobreviure a tots els contratemps que intenten esclafar-la, fins al punt de plantejar-se viure en un traster com a últim recurs, quan es veu al carrer. Aquest fet em fa pensar en l’amiga que m’explicava que, acabada de divorciar, després de mesos de cercar pisos, quan per fi en va trobar un el preu de lloguer del qual encara encaixava amb el dret constitucional de tenir accés a un habitatge digne, resulta que la va haver d’avalar el seu pare perquè el mercat immobiliari no es refiava que una dona sola, a la quarantena i amb una criatura fos capaç de pagar religiosament el lloguer.

Amb encert, i com a resum circumstancial del personatge, Szpunberg diu per mitjà de la Clara: “Ningú no em veu.” Una altra rèplica que se’m clava al cor com una sageta, perquè és innegable que les dones, en general, ens tornem invisibles per al món a mesura que anem sumant anys, si és que algun dia se’ns va permetre ser visibles del tot. I precisament per això cal celebrar que Szpunberg dirigeixi la seva pròpia peça i que hagi apostat per escriure una protagonista femenina, perquè encara són massa poques les peces que ens parlen de dones en la ficció, més enllà de convertir-les en mers personatges secundaris al servei de les trames principals dels homes. És per això que les actrius d’aquest país tenen menys oportunitats de treballar que els homes, especialment quan ja passen de la cinquantena. És per això que cal donar més oportunitats a les dramaturgues catalanes, perquè ens calen veus que escriguin ficcions com L’imperatiu categòric que ens obren els ulls a realitats que les dones creadores percebem i de les quals reivindiquem poder parlar, dirigir i interpretar. Perquè les grans consumidores de cultura, les qui omplim teatres, les qui llegim més, som les dones, però que poques que són les peces i les històries que ens interpel·len.

L’imperatiu categòric és un èxit i costa de trobar una entrada lliure per a anar a veure-la, i no és casualitat: hi ha una dona talentosa que ha escrit amb gran encert sobre la realitat de les dones. La seva peça ens demostra que poderoses que som alhora que ens fa sortir del teatre amb l’esperit reclamant justícia, amb la convicció que aquesta nova llei amb topalls per a l’habitatge és absolutament insuficient i que hem de posar fi d’una vegada a les violències estructurals que ens esclafen fins fer-nos venir ganes d’agafar un ganivet, tal com li passa a la protagonista femenina d’aquesta obra que tant us recomano.