Professionals sanitaris valencians signen un manifest en favor del requisit lingüístic

Més de sis-cents professionals de la sanitat pública valenciana s’han desmarcat del comunicat amb què els col·legis de metges de Castelló i de València demanen l’exempció del requisit lingüístic previst en la nova llei de la funció pública. Els sanitaris s’han adherit a un manifest impulsat per la Plataforma per la Llengua en què s’afirma, entre altres punts, que la seua feina és ‘atendre els usuaris del sistema de salut valencià sense discriminar per sexe, gènere, ètnia o llengua’. El document qualifica d’antivalenciana la posició ideològica del Col·legi de Metges.

La recollida de signatures ha començat aquesta setmana a la web de la Plataforma per la Llengua i es pot optar per fer-ho de manera pública o reservada.

Tant el manifest com la campanya tenen ressò a les xarxes socials.

🚨 Arran del comunicat del Col·legi de Metges de València contra la capacitació en valencià, més de 60 professionals sanitaris han impulsat el manifest “Sanitat en valencià”

🙋🏼‍♀️ Si ets professional sanitari, adhereix-te:https://t.co/pHXqRePqs7

+ info:
https://t.co/0cDTIkqXzA pic.twitter.com/U4MhsncCwk

— Plataforma per la Llengua País Valencià (@PlataformaPV) November 2, 2020

Impuls des del sud del país

VilaWeb ha parlat amb dos professionals sanitaris que des del primer moment s’han adherit al manifest a favor de la competència lingüística dels treballadors de la salut. El principal argument que posen damunt la taula és que el català és llengua oficial a tot el País Valencià i que ser atès en la llengua pròpia és un dret dels ciutadans i una obligació dels funcionaris públics.

Paco Macià és originari del Baix Segura i treballa com a metge de família a Villena. Abans, va exercir a Alcoi. Va aprendre la llengua per interès propi i per convicció amb un professor particular. Amb la voluntat, diu, de canviar de xip per estar més lligat a la realitat. A Alcoi sí que va tenir pacients catalanoparlants que, en molts casos, es disculpaven per parlar català, cosa que atribueix a aquesta llosa, encara, d’una submissió antiga d’una llengua sobre l’altra. I, per tant, aquesta dicotomia de parlar català a casa i castellà per a les coses que es consideraven ‘importants’. Des que exerceix a Villena, no té cap pacient amb qui parlar en català.

Carles Espinosa és radiògraf però treballa com a zelador al Departament de Salut de Sant Joan d’Alacant. Col·labora estretament amb la campanya ‘Sanitat en valencià‘, encara que reconeix que no és fàcil de demanar adhesions als seus companys. ‘Jo visc a la capital, Alacant, i és molt difícil parlar valencià en el treball’, diu. I afegeix que, probablement, persones que no parlen habitualment català signarien el manifest tot i que hi ha gent absolutament contrària. És molt difícil fer el dia a dia en català en la sanitat pública valenciana. Tot i això, posa l’exemple del seu amic nascut a Alemanya, criat a Alemanya i escolaritzat a Alemanya que parla català i s’ha tret el C2.

El document del Col·legi de Metges

Diu el Col·legi de Metges, en el comunicat oficial que ha originat la protesta, que no tenen cap inconvenient a afavorir que els metges parlen català, però que ‘estan del tot en contra que s’impose com a requisit obligatori per a treballar a la sanitat valenciana’. El col·legi continua defensant, com fa anys, que saber una de les dues llengües oficials ha de ser mèrit i mai un requisit. A més, acaba dient que vigilaran de prop tot el procés de tramitació de la llei de la funció pública.

El doctor Paco Macià expressa el seu rebuig exprés al document del Col·legi de Metges i explica que no representen de cap manera un sector sanitari que és molt nombrós (72.350 persones) i que la realitat és molt més diversa i heterogènia del que es vol demostrar. ‘Sí que és cert que el dels metges és un col·lectiu conservador, amb tot el que això significa de rebuig al valencià. No sé si el rebuig ve per qüestions ideològiques prèvies o si forma part de l’autoodi a la llengua pròpia que hi ha al País Valencià. Crec que sí que pot ser producte d’això.’

La comprensió de la consellera Gabriela Bravo

La nota del Col·legi de Metges té relació amb una reunió de la direcció amb la consellera de Justícia i Administració Pública, Gabriela Bravo per a tranquil·litzar el col·lectiu, segons que diuen. En la trobada, la consellera els va assegurar que posaria el dret de la salut per davant dels drets lingüístics.

Macià considera que el govern valencià no posa prou èmfasi en el caràcter de llengua oficial. ‘S’ha de fer pedagogia. Crec que l’administració podria fer més força amb això, no tenir tanta por de posar-ho damunt la taula i explicar-ho com allò que és: un dret dels usuaris. S’ha de dir als metges que són treballadors de l’administració pública i que al País Valencià el valencià és una llengua oficial, és la llengua pròpia històrica. El requisit s’hauria d’incorporar sense por.’ I després matisa la seua pròpia resposta: ‘No sé si és un problema del govern del Botànic, que potser s’han de posar d’acord entre ells. Supose que quan s’intenta fer una cosa i per part del sector conservador hi ha una resposta molt contundent, potser els entra un poc de por.’

Carles Espinosa qualifica de lobby el Col·legi de Metges. Diu que tenen molta capacitat de pressió perquè enmig de la pandèmia hi ha escassetat de professionals: ‘La seua funció és intentar influenciar en la societat perquè es duguen a terme els seus postulats, que les lleis estiguen fetes a la mida de la seua ideologia. Els Col·legis de Metges, tradicionalment, han sigut de dretes, o d’una ideologia massa conservadora que no s’adapta als canvis de la societat. En trenta-set anys d’existència de la llei d’ús i ensenyament del valencià, ja haurien d’assumir que ací hi ha dues llengües i que els professionals de la sanitat que treballen en el sector públic les han de saber totes dues.’

Des de Villena, on fa tres anys que exerceix, Macià explica que s’ha trobat amb molts companys que no volen ni sentir parlar del requisit ni de la capacitació lingüística: ‘Ací baix hi ha la idea que com que la zona és castellanoparlant s’ha de parlar en castellà i no es pot obligar ningú a parlar en valencià, com si això fos una obligació, quan en realitat, si no parles com ells, ets tu qui obligues la gent a parlar en castellà. És una visió contrària.’

La llengua com a vehicle de comunicació

A banda de ser un dret dels ciutadans, tots dos sanitaris coincideixen a dir que és molt important que un malalt es puga expressar en la llengua que li és més familiar i puga explicar al seu metge què té amb les paraules que li són pròpies, perquè aquesta comunicació ja forma part de l’acte mèdic.

I per això els demanem quins creuen que són els motius de tanta reticència a aprendre la llengua. És una qüestió de mandra? Carles Espinosa diu que ha vist de tot entre els seus companys, però que és clar que no és cap incapacitat, tenint en compte que un metge és capaç d’estar deu anys de la seua vida formant-se entre la carrera i el MIR. ‘La gent és mandrosa quant a formar-se en llengua. Si no és un requisit, sinó només un mèrit, per què l’han d’aprendre? Per què he de fer aquest esforç ara que ja tinc cinquanta anys?, per exemple. Jo crec que està generalitzat, més que res, per la composició de la plantilla actual, que és majoritàriament castellanoparlant.’

Paco Macià capgira l’argument: ‘La discriminació del valencià respecte del castellà ha existit sempre, i aquesta idea que ací es parla castellà perquè això és Espanya encara està vigent. Molta gent pensa que s’ha d’aprendre anglès, perquè això et serveix per a trobar feina ací o a l’estranger i per a tenir títols i, per tant, veuen el valencià com una càrrega prescindible. Això és pel sotmetiment històric de la llengua pròpia al castellà. Fins ara no s’ha aconseguit de valorar la llengua pròpia i començar a parlar dels drets lingüístics. Per a respectar uns drets, el treballador de l’administració ha de complir uns deures.’

Les excepcions possibles

Tot i la posició ferma que defensen, els dos professionals amb qui ha conversat VilaWeb posen el sentit comú al davant i assumeixen que es podrien donar excepcions, com ara el cas que fos absolutament impossible trobar un professional d’una especialitat molt concreta. En aquest cas, demanen que la contractació es faça amb la condició que la persona assumesca el compromís d’adquirir la capacitació dins uns terminis establerts.

Amb tot, Espinosa vol fugir del discurs recurrent exhibit pel Col·legi de Metges i també per altres col·lectius: ‘El seu mantra és: preferisc tenir un metge altament capacitat que no un que sàpiga valencià. I què passa, que un metge que sap valencià no pot ser un bon professional? Crec que no són coses excloents. Es pot ser un bon metge i parlar i entendre el valencià. N’hi ha que no el parlen amb fluïdesa, però l’entenen i no demanen als pacients que canvien de llengua.’

Terminis

La nova llei de la funció pública va entrar a les Corts Valencianes el març passat i no va ser fins a l’octubre que la consellera Gabriela Bravo la va defensar de les esmenes a la totalitat en un primer tràmit parlamentari. Ara és pendent que el procés cap a l’aprovació continue amb el debat en comissió. Encara poden passar dos mesos o tres fins que la llei obtinga el vist-i-plau de la cambra. Quan això passe, començarà a córrer el termini d’un any perquè s’aprove el reglament que en regule l’aplicació al funcionariat general i, més específicament, al personal sanitari.